Quedem el dijous 22 de gener al bar Anna del Bruc amb el Josep i el José Luis. A les 9 del matí. Avui cal acabar d’hora però, com que fot un fred que pela, tampoc és qüestió de matinar. Anem fins a Can Jorba i enfilem pel camí del Joc de l’Oca. Hem escollit la “Sol Solet” a la Miranda de Can Jorba (130 m, IV+) amb intenció de tirar més amunt pujant l’Agulla (100 m, IV).

Curta aproximació amb l’inconvenient que, malgrat el nom de la via, en aquesta època de l’any a les deu del matí, encara no hi toca el sol. Queda just a l’esquerra del primer pas equipat de la canal i de dues altres vies (Bego-Miquel-Kush i Escabroni Escapullini).

Obre, com no pot ser d’altra manera, el Josep. Segueix el José Luís que puja com un gat (o una cabra montserratina). A mi em costa déu i ajuda. Les ressenyes adverteixen que la primera tirada és la més “difícil” (IV+), que la roca és com un “mirall” i algun comentari li dóna V . Sigui per això o perquè tinc els peus i les mans glaçats, pujo encarcarat i no m’hi sé posar.

A meitat de la segona tirada ja ens toca el solet: surto de la letargia, començo a trobar-m’hi i a gaudir-ne. Bona roca que, a partir de la segona, ja no és tant polida. Tot i que la tercera i quarta també les donen per Iv+ amb un grau força sostingut. En canvi el company sembla que perdi pistonada. Tant be com s’havia tret la primera!

L’Agulla és fàcil (III) li donen un pas de IV que a mi, modestament, no m’ho sembla (o es que ja vaig “calent”).

Fotos i cap avall. Diverses opcions: desgrimpar l’agulla i rapelar la via o alguna veïna, anar a buscar el camí de la Palomera, o baixar a la canal de Joc de l’Oca. Per la primera ens cal corda més llarga. La segona sembla que haurem de dedicar-hi massa estona i ens cal ser a les quatre al Bruc. El Josep decideix baixar a la canal. També ens donarà feina: improvisar quatre ràpels. El segon volat i disfrutón. Aquí estem a punt de “pringar” dons, tot i haver repassat la corda, en recuperar-la s’hi fa un nus. Sort que el José Luis se n’adona i el Josep pot desfer-lo a temps. Després de dos ràpels curts amb un flanqueig “guarro” per entremig, sortim a la canal. Just sobre el darrer tram equipat.

Com que anem justos de temps decidim que els Josep ens despengi. El José Luis, tot i que feia anys que no rapelava, ha baixat prou be. Però aquí té problemes. El Josep prou l’aconsella que es deixi caure enrere: ell amorrat a la roca. Que un tío me diga que ponga bien el culo… ¡Esta crónica entrará en los “anales” de Cordada!

I així, entre conyes del José Luis “amorrat al piló”, retronem a Can Jorba un pèl més tard del que comptàvem.

Poquíssima gent a la canal i ningú a la paret. Sense rubor, refrego pels nassos dels pencaires que no podeu fer-ho,  que sortir a muntanya entre setmana és un luxe. Entre altres coses perquè no em canviaríeu l’edat oi? No tot son avantatges!

Si voleu veure’n l’àlbum punxeu la imatge de sota.

Sol Solet a la Miranda de Can Jorba

Ressenyes:  El Col·leccionista de vies