L’Albert Bonet ha vingut per uns dies des de Londres i volia aprofitar l’estada per fer activitat. Havíem previst fer alguna canal a Ulldeter amb el Josep, però les condicions meteorològiques (neu gens transformada, fred i vent) ens han fet canviar de plans. Els hi proposo d’anar prop d’Organyà per baixar els engorjats de Fenollet, a la Serra de Sant Joan. Una d’aquelles que tenia a la llista de “pendents” en espera de l’ocasió.

Divendres 6, el dia més fred dels darrers tres hiverns, a les deu del matí, ja estem enfilant pel grau de Fenollet a buscar la capçalera del primer barranc.  Pel camí hem vist que tant al Solsonès com a l’Alt Urgell ha nevat poc, res a veure amb el que ha caigut a comarques més meridionals. Fa fred i corre una mica d’aire, però amb el sol es suporta be.

A banda i banda del camí del Grau de Fenollet, sobre la casa homònima, a peu de la carretera entre Organyà i Montanissell, s’escolen els torrents de Roi i de les Bordes, saltant el cingle meridional per sengles gorges. Orientades a migdia, poden ser una bona alternativa per a dies com aquest.

La primera que baixem és la de l’oest, al torrent Roi (el nom li ve del proper Mont-roi). És una gorja oberta, habitualment seca i equipada amb expansions. Salva un desnivell d’uns dos-cents metres en 8 ràpels, el més llarg de 24 metres. És bonica, però per sí sola no justifica un viatge tant llarg. Va be com a preparació de la següent.

Un cop a baix tornem a enfilar el camí del grau i aprofitem per fer un recés sobre el Roc de l’Oleu, amb unes vistes fantàstiques d’aquesta part de l’Alt Urgell: el congost de Tresponts, la roca Narieda, el Turp i l’Aubenç.

Anem a buscar la capçalera de la gorja est, la del torrent de les Bordes. Més llarga, vertical i encaixonada que la primera, salva un desnivell de tres-cents meteres amb 7 ràpels. El més llarg, el darrer, amb un espectacular salt de 43 metres. Però també altres entremig com el del “tub”, molt estètics. Habitualment hi baixa un fil d’aigua amb tolls de poca fondària a la part alta. Després es filtra i els darrers trams son secs. També està equipada amb expansions.

Amb la fredorada trobem els tolls i salts glaçats. Això ens estalvia la feina d’evitar-los: passem per sobre un glaç prou consistent. O això ens pensem! Al penúltim toll, el més profund (30 cms més o menys) passa el Josep. Al darrera jo, el glaç cedeix i… ja em teniu amb els peus ben xops. L’Albert esquiva la remullada flanquejant per la dreta. Per sort no noto gaire el fred i puc continuar fins al final gaudint de l’activitat.

Queda demostrat que n’hi ha que son com déu, caminant sobre les aigües i altres, putos mortals, ens fotem de peus a la galleda.

En general l’equipament ens ha semblat prou bo, expansions dobles, sovint amb cadena i reunions còmodes a costa però d’un reiterat fregament de cordes que, si be no obstaculitza la recuperació, obliga a ser curós per no castigar-les en excés. Hem trobat les gorges prou sanejades, sense còdols “voladors”. La de l’est, amb diferència, la més bonica.

Acabem d’hora i ens sobra temps. Què més podem fer? Escalada? Ja al cotxe ens cruspim uns bocates i tirem cap a Coll de Nargó. Només saltar de la furgo, amb un airet glaçat de c… que baixa del Coll de Bóixols, em queda clar que per avui  ja en tinc prou. Però els meus companys, folls com son, no han acabat la marxeta (per excusar-se, d’aquesta fal·lera en diuen “actitud”, hi hi).

Mentre fem al cafè ens mirem ressenyes en busca de vies d’esportiva “assequibles”. Ens fixem en dues a la Paret del Grau, que tenen la meitat del primer llarg comú: la Si fa sol (5c) i la Cainejo (5b). Així que anem amb la furgo fins al Coll Piquer i enfilem fins a peu de via.

El lloc és bonic, la pedra bon calcari, la via ben equipada, però els cantells… pocs i finets. Així que jo, fidel als meus propòsits, per comptes de la “Si Fa Sol” em poso a la “Do Re Mi”: DOnar corda, REtratar i MIrar-m’ho. El Josep tira fins la primera R de la Cainejo. Després puja l’Albert i li costa déu i ajuda. El calçat que porta no és gens adequat per al tipus de roca. Quan acaben aquesta tirada el sol ja se’n ha anat i el fred augmenta, així que toca baixar cap a la furgo i refer-nos de la fredorada amb alguna cosa ben calentona.

Deixem l’Albert a Coll de Nargó, esperant una colla de cordadencs camí d’Andorra i retornem cap a casa.

Podeu veure l’àlbum, clicant aquí.