Micos a la boira (o… que be s’està quan surt el sol!)

Caminar, escalar, sentir-se incòmodes per la boira que ens envolta, rapelar, caminar de nou i tornar a escalar… Surt el sol, per fi gaudim del paisatge dalt del cim de la Roca Plana dels Llamps. Rapelar, caminar, fer una mica el porc senglar per la drecera d’en Josep… (aiii aquest Josep! i el seu “qui no arrisca no pisca”), seguir gaudint dels paisatges de la nostra muntanya… arribar al final previst, cansats però contents… Hem gaudit d’un dia més de Montserrat, hem gaudit un dia més de la vida.

Manllevo les paraules d’en Josep Escruela per resumir una altra bona jornada d’activitat a Montserrat.

La Salamandra
L’estètica aresta Bruc de la Salamandra

És el segon cop que coincidim amb el José Luís (i espero que siguin molts més). Ens trobem amb ell i el Josep a Monistrol. Després del cafè “tonificant”, deixem un vehicle a la carretera del Monestir a Can Maçana, a l’alçada del camí al Coll d’Agulles i amb l’altre anem fins prop de Santa Cecília.

Enfilem pel camí de la Font de la Llum. Fa calor. Tot i algunes boires sembla que serà un bon dia. Al Portell de Migdia ja albirem el nostre primer objectiu: la Salamandra. Tot baixant per la Canal de Migdia, comença a emboirar-se. Deixem la canal, prenem el camí del Montgròs i, als peus de la Salamandra, el cel ja és ben tapat. Hem trigat una hora i mitja, el que fixen les ressenyes. Aquesta agulla queda apartada s’hi vagi per on s’hi vagi.

Ens hi enfilarem per la via normal: l’aresta Bruc (IV+, 175m). El primer llarg és un tram fàcil, així que el fem a pèl. Quan encetem la segona tirada la boira ens encalça i refreda. Amb el José Luís comentem que ens sentim “como micos en la niebla”. Quan fem cim no s’albira ni “quatre a cavall d’un burro”. Temps just per fer la foto i avall. Irònicament el José Luís comenta que la podríem haver pres perfectament a casa, amb un llençol al darrera. Rapelem per la mateixa via, dons a les ressenyes consultades, ningú recomana l’alternativa.

L’aresta Bruc de la Salamandra recorre un llarg i estètic esquenall, en general de bona roca (tot i que a la tercera tirada el José Luís m’envia uns “regalets” petris), esbalçada sobre la Canal de Migdia, als peus del Coll del Montgròs, alineada amb les Talaies.

Caminant enfilem cap al proper Coll del Mongròs on, just al costat del camí, hi ha el peu de via per l’aresta Bruc de la Roca Plana dels Llamps. No ens posem els gats perquè la primera tirada és un tram curt i desprès cal caminar. Però és un pany de paret vertical que resulta ser “el pas” (IV) de la via. Decididament avui toca fer el mico, ara grimpant auxiliats per una alzina.

Ves per on la boira s’ha esfumat i el sol ens alegra el dia. Més contents que un gínjol enfilem per la curta aresta, de roca no tant bona com la seva veïna. Les assegurances justetes i tant clàssiques que no desentonen amb la via. Al cim, a part dels bocates, hi podem gaudir d’una panoràmica de 360º, millor encara que la que s’albira des del Montgròs. Rapelem per la mateixa via, però la darrera tirada ens despengem per la cara ponentina.

Roca Plana dels Llamps

Amb els deures fets seguim el PR fins al Coll de les Comes i, un cop allí, el Josep ens proposa fer drecera. Així que ens embosquem per sota l’Esfinx a la recerca de la carena promesa, fent d’aprenents de porc senglar. Tresc i aventura o la constatació que la línia recta no sempre és el camí més curt. No guanyem gaire temps, però tenim una anècdota més per explicar.

Després, camí del Pas de l’Esfinx, Coll del Miracle, Coll de Porc i baixar al cotxe. En total uns sis quilòmetres de distreta caminada des del camí de la Font de la Llum.

Hem fet el mico i el senglar, tenim dues vies més al sac i un bon grapat d’imatges a la càmera i la retina. Què més es pot demanar?

Ah! les fotos aquí

2 comentaris

  1. Como siempre un placer haber subido con vosotros. Esta vez Josep no tomó su leche de alpiste pero eso le es indiferente, siempre tiene alas. En cuanto a Toni muy buen cronista, aunque el ON/OFF de la digital a veces se le atraviese con el disparo automático.
    Un gustazo y hasta la próxima

  2. El mos que vam fer a dalt del cim de la Roca Plana i la juguesca de l’automàtic de la càmera de’n Toni son moments agradables que queden gravats.
    – Coi, no fa falta “patir escalant” per gaudir d’un entrepà amb bones vistes! diran alguns…
    No es ben be el mateix, però cal fer-ho per entendre el perquè!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Hola! Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i oferir continguts d'interès. Vols saber més?

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close