Amb retard (i es que els jubilats estem moooolt ocupats!) comparteixo un parell d’activitats que us recomano especialment.

Roca de Ponent, aresta GER (Conca de Barberà)

El 18 de febrer ens trobem amb els germans Josep Maria i Jaume Guiu i el Josep Escruela a Montblanc amb l’objectiu d’enfilar-nos a la Roca de Ponent. Esmorzem a l’Espluga de Francolí i enfilem cap a la Vall de Castellfollit, al bosc de Poblet. La Roca i la seva esvelta aresta ressalten evidents al marge dret (hidrogràfic) del torrent.

Deixem el vehicle en un petit espai, poc més enllà d’un sector d’esportiva i comencem a caminar creuant el torrent a l’alçada d’una antiga cantera. Per bon camí, arranjat fa poc, ben esporgat i senyalitzat. Després ens cal pujar per tartera (fites) fins al peu de via. El Jaume continua camí a peu i nosaltres ens equipem per començar a grimpar.

A la primera tirada ja trobem un dels dos passos de V de la via. El supero en A0, i m’adono que el company de l’ha fet sense ajudes. Això em pica, així que , sortint de la segona quan hi ha l’altre pas clau, em poso les piles i me’l trec. No sense patir una mica, tot cal dir-ho. La resta és més fàcil.

Abastem el cim on ens espera en Jaume i tirem avall pel camí. Dinem a l’Espluga i cap a casa hi falta gent.

Hem tingut un dia magnífic. Sol amb el ventet just perquè no patíssim calor i les fotos quedessin xules.

La Vall de Castellfollit és un dels nombrosos bells paratges de les Muntanyes de Prades, per les que tantes caminades he fet els darrers anys. La Roca de Ponent és un aflorament granític, poc habitual a Catalunya, fora del Pirineu. Per migdia cau a plom sobre la tartera, on hi ha diverses vies d’escalada. L’aresta GER guanya l’airós esperó ponentí de la Roca per diedres a la part baixa i seguint el fil, ara per un cantó després per l’altre, més amunt. La via és molt poc equipada, però el tipus de roca permet posar sovint tota mena de ferralla.

Si us interessa, aquí hi trobareu el reportatge fotogràfic.

Cresta del Ferran (Alta Garrotxa)

La setmana següent, el 26, tornem a trobar-nos amb el Josep Maria i el Josep per anar a la cresta del Ferran. La tenia pendent des de feia temps, quan el maig del 2011 en vàrem fer un tram, durant un curset d’alpinisme amb l’Elisa, l’Àngel, el Cristian i el Josep.

He pujat al Ferran en diverses ocasions i per camins diferents. L’Alta Garrotxa em captiva. És, com diuen, una “terra de mala petja”, agresta. Pot ser per això m’agrada tant i no puc resistir la temptació de fer-hi escapades de tant en tant. Hi ha tantes possibilitats!

Sempre em mirava la cresta pensant que hi tenia un deure pendent. Però aquest cop tampoc hi he pogut passar comptes del tot.

Sortim d’hora i parem a les Preses per carregar bateries. Comptant amb el tot-terreny del Josep Maria podem començar a la Palanca del Samsó, guanyant ben be una hora en l’aproximació. La previsió és de vent de nord que portarà plugim a partir de migdia. S’ha avançat dons, comencem a caminar amb el cel tapat i, per sort, de vent res de res.

Progressem ràpid, sobretot quan atemyem la cresta i veiem que pel cantó del Comanegra “pinten bastos”. Més endavant comença a plovisquejar una mica, para… hi torna… Quan som al ràpel ho fa més fort. Així que al coll decidim baixar. Teníem previst fer els dos llargs següents i retornar al coll per sortir pel aquest punt, i estalviar-nos el llarg tram de caminada fins al cim. Però, vist el panorama, renunciem.

Baixem per la cara nord a buscar el camí del Vaquer. Un bon camí però, xerrant em despisto, poso el peu sobre una llosa i, molla com està, llisco i em foto una bona patacada, que durant els següents dies em deixarà ben cruixit.

Com que hem acabat més d’hora del que comptàvem, anem a rescabalar-nos a Oix, on ens cruspim un bon i copiós dinar. Quan acabem, el cel és ben ras i lluu el sol sobre la cresta. Decididament la previsió no era encertada. Ja havíem retardat un dia l’activitat per la meteorologia, i tot i així no ens ha sigut propícia.

Pels que no la conegueu, dir-vos que la del Ferran és una llarga cresta, esmolada i aèria. Amb “pati” garantit a banda i banda. Però la roca és bona i el seu calcari dóna moltes possibilitats. Situada al bell mig de paratges bellíssims, entre les valls d’Hortmoier i de Sant Aniol. El peu de via és al Grau d’Escales (o Pas dels Liberals), a l’antic camí entre la vall d’Oix i la d’Hortmoier. Un estret congost entre el Bestracà i el Ferran per on s’escola la riera de Beget. El tram més interessant és el del començament on es passa per dins la Balma dels Polvoraires.

Reportatge fotogràfic aquí.