Nou del matí al Bruc. Deu graus de diferència entre el Bages (-4º) i el Coll de Can Maçana (+6). Ni boira ni núvols. Dia fantàstic.

Hem quedat amb el Josep que anirem a esgarrapar al Serrat. Mentre fem el cafetó treu el llibre… que et sembla aquesta via? és fàcil… Ja em torna a encigalar! Venia mentalitzat per unes vies, m’havia mirat les fotos dels companys… i això pica més!

Per entrar en matèria: GAM a la Portella Petita. Sort que el primer llarg serveix per escalfar perquè passar la primera balma em costa déu i ajuda, tot i els pedals. I els estreps a casa! Els tenia a les mans… però no comptava amb el pla B del Josep. Sense temps de recuperar-te ve un passet que te’l treus deixant anar uns quants exabruptes. Veig a la Selene, prou més àgil que jo, esbufegar (mal de molts…). És el seu primer contacte amb el conglomerat montserratí. Ja no vull ni pensar en la següent balma, tinc prou feina a buscar preses.

La segona balma la faig en A0g. Que passa que és “e”? Dons jo el passo en “g”, o sigui guarrejant tot el que penja. Apa!

La darrera tirada és una delícia. O les he passades tan p… que ara em sembla fàcil o algú l’ha sembrat de còdols. Solet, vistes de nassos, fotos,… i avall!

Anem cap a la veïna Miranda de les Boïgues. El Josep fa una variant de les seves i ens “estalvia” la grimpada (II) al contrafort. Pugem per la Daniel SA, passos de III pendulón que a la vertical es posa de IV. Desprès (em sembla) ja tirem per l’aresta Bruc (via Silvia). L’he gaudit. M’he trobat còmode i hi he xalat de debò (ei, que tampoc et regalen res eh! Entre IV i V sostinguts).

Ens Josep ens diu, ara a la Saca Gran. Ja sabia jo que avui anava de trilogia. No m’ha sorprès, però el punyetero callava. Quin grau l’hi donen? Interrogo. No, IV,…respon. (i jo que m’ho crec!). Al primer llarg hi ha una fissura on no són capaç de col·locar-m’hi tot i saber el que cal fer. I això em ratlla. Pateixo tota l’estona i algun pas el faig en ascensor. Sort que, ja al darrer llarg, hi ha una altra fissura invertida i disfrutona, que es supera en bavaresa, i em fa oblidar la mala hòstia que portava.

Abrigar-nos que el sol ja és baix, bocata, fotos, ràpel i a desfer el camí de la travessa d’Agulles. Un dia complet per fer lloc pels torrons que ens cruspirem aquestes festes. En resum: un trio de vies més clàssiques que les Aromes de Montserrat.

Retornem al Coll de Guirló amb els darrers rajos de sol donant aquest to tant càlid i especial a la roca. Bona imatge per acomiadar-nos.

Si us ve de gust, podeu veure’n l’àlbum aquí.

p.s.: De cara a l’any nou dos propòsits. No deixaré “mai més” els estreps a casa i portaré una petaca d’Aromes de Montserrat per aplanar les vies.