O el Mont trobat i el Taillón perdut

Una prova mèdica m’impedia anar el passat cap de setmana amb la penya d’Excursionisme i Muntanya a l’Olla de Núria. Em truquen de l’hospital i em diuen que l’ajornen… ens en anem a l’Olla. Miro la meteo i veig que la primera setmana de juliol es preveu un temps excel·lent. Hosti quin compromís. Per una banda voldria anar amb els companys, però per l’altra és una magnífica oportunitat de fer un dels cims cobejats: el Mont Perdut.

Pim-pam, preparem trastos i cap a Torla, l’Olla ja l’havíem feta i tornarem dissabte, massa cansadets per empalmar-ho tot. Sortim el dimarts, ens allotgem a Torla i el dimecres xino-xano pugem a Góriz. El dia no és gaire maco, fins i tot rúfol, però confiem en les prediccions…

A la nit fot una ventada d’aquelles que, si t’enganxa a muntanya, pringues. Però s’enduu la nuvolada i el dijous a les set del matí ja estem camí del Perdut. Dia excel·lent, bona neu i vent justet per no passar massa calor i deixar un ambient diàfan. Tot el cim per nosaltres solets. Calculo que avui no hi ha pujat més d’una quinzena de persones. I jo que l’havia anat ajornant perquè em creia que allò era com una romeria. No pas avui! Retornem a Góriz.

L’endemà volem anar al Taillón. Li comento al guarda que hi anirem pel Paso de los Sarrios. M’ho desaconsella: més ràpid pel Collado del Descargador, ell ho te comprovadíssim. Li farem cas. Però seguim la traça d’una parella que han fet el mateix que nosaltres, pugen massa amunt, el collado ens queda per sota. Ens creuem amb una altra que ve de la Bretxa i ens diuen que és factible franquejar sense perdre tanta alçària. No ho veig clar, conec el lloc, dubto… i la cago. Quan som a la Gruta de Casteret veig clar que si pretenem fer cim arribarem tardíssim, qui sap si podrem prendre el darrer bus que baixa de la Pradera. Pretenem retornar per la Faja de las Flores i les Clavijas de Salarons dons les de Cotatuero ens donen iuiu, sobretot de baixada amb els motxillots que portem. Abans del Paso de los Sarrios girem cua. Altre cop se’ns escapa el Taillon (i van tres!). Això ens passa perquè a mi el cap em corre més que els peus i sempre el deixem com a segona opció.

Posar i treure grampons, superar el rascler que hi ha passat el Sumidero, parar la corda a les clavijas,… el retorn és més llarg del que preveia (el cap em corre més que els peus). Sort que hem renunciat al Taillon, sinó pringuem segur i ens cal baixar a peu a Torla.

Bona dutxa, millor sopar i a descansar sense veïns. L’endemà, dissabte, cap a Santpedor. Contents per haver fet el Mont Perdut. I el Taillon que es prepari, a la propera anirem directament per ell. Ja ho tenim decidit: ho farem des de Gavarnie, pel Coll de Tentes. I aprofitarem per fer de guiris badocs al circ, que encara hi queda força neu, però es fon ràpid.

Si voleu veure’n les fotos…