Després d’anar recollint al personal pel camí, el David, l’Albert, el Marc i jo, guiats pel Josep, arribem a l’últim pàrquing abans del Pla de Boet.

Solament arribar ja salten a la vista dues coses, una que els torrents baixen molt i molt plens i l’altre el mogollón de neu que hi ha.

Sobre les 13:30h comencem a caminar, direcció al refugi de Vallferrera per després remuntar el barranc d’Areste fins arribar al Llac del mateix nom que trobem en part glaçat.

El camí no podríem dir que estigui gaire marcat, així que s’ha d’anar buscant, es tracta d’anar seguint els camins de les vaques.

Al Llac fem una parada per menjar una mica i gaudim de l’espectacle que ofereix el reflex de la llum al glaç, que dóna un color blau realment impressionant!.

En realitat, tot l’entorn és impressionant, i el fet de ser els únics personatges que hi ha per allà li dóna un punt més salvatge al tema.

Ara toca rodejar el llac, cosa que ja ens posa en contacte amb la neu, anem fent i quan acabem amb ell, remuntem la Ribera de Canalbona (ara ja no deixarem la neu en una bona estona) amb la intenció d’anar guanyant alçada i pujar per una pala nevada (sembla mentida que estem a Juliol!) que ens portarà al coll per on ens enfilem amb compte, ja que la roca està trencada i s’ha de vigilar on t’agafes, tant per no pillar una presa solta, com per no tirar-li res a qui va per sota.

Fem el primer cim de la jornada, un 2800 que ens situarà a la cresta que dóna al Pic de Canalbona (2965m), el segon pic del dia, no es un 3000, però mola, per anar escalfant en vista a demà ja està bé!.

La pujada per la cresta ha sigut molt divertida , l’indret continua sent espectacular, i el color vermellós de la roca fa que tot ressalti més. Bucolico-pastoril!

Anem seguint la cresta buscant el Collet Franc que ens deixa per sobre de l’estany de la Conca Gelada (o Occidental de Canalbona), el més alt de Catalunya ( 2875m ), ara ja solament toca buscar un lloc on muntar el bivac.

Baixem fins el llac, allà hi ha una zona bastant plana, encara que haurem de fer-la més planera i amb les pedres que tenim construïm un mur que, si es gira una mica de vent, ens protegirà.

Al final ens queda una “habitació” estupenda, amb unes vistes impressionants, tenim el Pic de Baborte just davant i això solament és una part de l’espectacle!

Sopem per recuperar forces i sobre les 21:30h ens introduïm als sacs amb la sana intenció de dormir, cosa que aconseguirem amb diferents graus d’èxit.

La veritat és que vistos amb una perspectiva aèria hem de semblar com un paquet de canalons de diferents gustos, no sé, allà, un al costat de l’altre, estirats i cadascú d’un color diferent.

Ens despertem ben d’hora , com deia aquell, esmorzem, recollim l’habitació i calcem ja els grampons, que ara la neu està dura.

No sé quina temperatura hem tingut a la nit, però al matí, al anar a buscar aigua al llac, hem hagut de trencar gel per poder accedir al líquid element.

Ignorem el Pic Rodó de Canalbona, un 3004m, per atacar directament la Punta Gabarró, tot travessant una llarga pala i després pujar verticalment buscant el cim.

Per mi és un tema nou això de pujar grampons als peus i piolet en ma per un desnivell de 45º/50º de neu, però me’n surto prou bé, de fet tots triomfem com la Coca-cola i fem el primer cim del dia, 3114m.

Fem les fotos pertinents. El meu primer 3000!, mai havia estat tant amunt!

El que ve ara és una divertida cresta que ens portarà a la Pica d’Estats, 3143m, on també fem fotos i mengem una mica.

Després baixem i anem a buscar el Pic Verdaguer, 3131m. Apa, trio de tresmils!

Ara tocaria baixar, la ruta normal seria una opció, però … som de Cordada, convertim les coses fàcils en “interessants”.

Al baixar de la Pica per fer el Verdaguer, al coll que hi ha, he vist al Josep mirant amb aquesta cara que posa quan està pensant alguna jugada, i com anem armats amb material suficient pel què pogués ser, s’imposa una baixada per una canal que ens estalviarà força pateig i farà més entretinguda la qüestió.

És la primera vagada que baixo per una canal de neu (avui tot són primeres vegades!) , el mestre ens explica el mètode i anem baixant buscant els laterals, a prop de les roques.

El primer tram, d’uns 45º, no el disfruto gens, estic més preocupat de mirar els meus grampons que altre cosa, i baixar al mateix ritme dels altres em resulta complicadíssim, la veritat és que em sento segur i tranquil, però no funciono gaire acompassat.

Però quan la canal s’estreny, tot canvia, no sabria dir la raó, però ara gaudeixo com un “poseso”.

Tenim algun tram de roca i descobreixo l’adherència dels grampons!!!!!!!!!!

La veritat és que a partir d’aquest punt tot es converteix en una disfrutada tremenda!!!, fins que la canal s’acaba i arribem a la ruta que fa la gent “normal”, los “aburrios”, je, je.

Ara ja serà solament seguir el camí , veure el paisatge i anar fent, però es fa llarg, estem cansats i això sembla no acabar mai.

Però al final si, s’acaba i arribem a la furgo, bastant fosfatinats i amb el peus al gratén. Acaba la sortida, ha sigut impressionant.

Em deixo la sang en algun dels cops que em faig, la suor per la calda que fa i les llàgrimes…bé, de llàgrimes res.

Com sempre, gran companyia, bon rollet i unes risas!

Espero coincidir amb tots en alguna altre aventurilla d’aquestes!