M’afegeixo per anar a esgarrapar amb en Marc i en Josep a Coll de Nargó o pels voltants. Per a en Marc era una forma de posar-se al dia de cara a reptes més contundents, així que es tractava de buscar una via llarga.

En Josep es decideix per l’Esperó de les Orenetes a la cinglera dels Eplovins (Peramola) on hi ha unes quantes vies de llargada i dificultat variada. Les més repetides la UES i l’EDER.  Alguna, com l’Anglada, a jutjar per les piades, deu fer anys i panys que no s’hi enfila ni déu. Tot i que a la resta tampoc sembla que les cordades facin cua per anar-hi. Aquest esperó queda a la dreta (mirant la paret) de la ferrada Regina.

En principi en Josep es decanta per la Manolito Garcia (MD/A2, 610m) que, excepte en alguns passos puntuals, no pica gaire. Comparteix els quatre primers llargs amb l’EDER (MD/5c, 560m) amb la diferència que, aquesta darrera, té alguns trams de 5è sostingut. Les vies d’aquest sector les defineixen com “poc equipades, indefinides i d’aventura” de bona roca, en general, amb trams herbosos.

Com que una altra cosa no puc aportar, conscient de que serè el “carretó” de la cordada dons, sigui quina sigui l’elecció final, necessitaré déu i ajuda per enfilar-m’hi, em dedico a documentar be les vies, l’aproximació i preparar la logística.

Sortim el dilluns a la tarda i pugem fins a peu de via. Volem estalviar-nos sorpreses en aquestes vies “indefinides i d’aventura”.  Sopem a Coll de Nargó. El mestre diu que l’esmorzar es serveix a les 4h 40’, així que, poca broma i a clapar d’hora.

L’endemà, dimarts, a les 7 ja estem tirant-li. Obre el mestre, segueix en Marc i un servidor tanca la professó. Més amunt canviarem l’ordre per a veure si avancem més ràpid: Però ni així: anem a llarg per hora…

Ja estàvem advertits: via poc equipada. I tant poc! Així que en Josep va cosint literalment les fissures amb ferragots per fer-nos més fàcil el tràngol. En honor a la veritat cal dir que alterna trams molt finets amb altres de preses increïbles. Això si, amb un pati de nassos, on el cotxe es va fent petit, petit…..

Quan abastem l’R4 podem optar per tirar per la Manolito o per l’EDER. La Manolito presenta tot seguit uns passos d’artificial però desprès s’ajeu força. El Josep es decanta per l’EDER (ja ho intuïa, tot cal dir-ho).  Ell està a la seva salsa. Dóna goig veure’l cantar, meravellat de la pedra que troba. En Marc i jo ens diem entre nosaltres, bonica si, però no pas fàcil!

Les vistes son impagables amb el pantà d’Oliana als peus, lo Turp, el Port del Comte, les Montserratines… i els espadats de la Roca de Coll (on hi ha la Regina) i dels Moros. I els estols de voltors senyorejant sobre els nostres caps. Embadalits per aquestes meravelles, fins i tot ens oblidem de la tortura dels gats.

Al sisè llarg ja estem força tocats de braços i peus. I ara ve un muret descompost i exposat. Però som a meitat de via i a partir d’aquí ja comencem a descomptar, així que ens fem la il·lusió que fa baixada… Per posar-hi més salsa, al següent llarg comença a plovisquejar.

A l’R8 hi ha una possible escapatòria, però del diccionari del Pepito Escruela n’ha caigut el verb abandonar (si és que mai hi ha sigut). I ara ve un llarg de tràmit, més tombat. Així que ens posem els gores i amunt! Para la pluja, hi torna al cap d’una estona… al final tot queda en quatre gotes per treure la pols de la via. Si és que tot son avantatges!

Els dos darrers llargs (5b i 5c), sobretot el darrer, son la traca final. Sembla que els oberturistes (Secció EDER del C.E. Montserrat, manresans per més senyes) haguessin volgut coronar el pastis amb una bona cirereta: quan un ja està prou petat, ha de buscar un plus d’allà on sigui perquè ningú t’hi portarà el sopar…

Quan abastem la carena hem esmerçat 12 hores llargues a la via. Però ens cruspim el bocates sense pressa,  gaudint del moment i del paisatge. Aquells nuvolots que ens feien basarda fa una estona, ara hi aporten vistositat.

Ens resten encara dues hores per davant: recórrer el bon camí de la carena i l’equipat de retorn de la ferrada. Xino-xano anem baixant, que el cansament no ens jugui una mala passada. Al salt del Boter de Coll en Josep s’avança. Ha deixat la bici camuflada i anirà a buscar la furgo, estalviant-nos dos quilòmetres de carretera. Arribem al pont de l’Esquella just al moment que ell amb la furgo. Quina bona pensada!

M’he agafat a tot allò que sortia,  posat els estreps, he fet uns quants saques, abusat descaradament de la corda… I què? N’he gaudit molt més del que hi he patit. I en cap moment m’he sentit angoixat. Cert que ha estat una activitat per sobre de les meves capacitats, en la que no m’hagués aventurat mai si no fos per la confiança en un professional i company com en Josep.

Malgrat que quan escric aquestes ratlles encara estic una mica baldat, el que compta és que em sento cofoi i content. I esperant la propera “batalleta”.

Si us ve de gust veure’n fotos aquí.