Pedraforca Canal del Xilom

 

Avui la Sole m’ha vingut a despertar tota indignada…
– saps quants dies fa que no sortim a fer de les nostres???

– Eiii però que es 24!, ja saps… nadales, torrons…
– Cuentos! Fés cagar al tió i anem a fer aquella canal que tenim pendent al Pedra…

– Osti si, ens queda la Canal del Xilom… vaaaaal, però que vingui també la Pruden, que amb ella vaig més tranquil, que tu ets una cabra boja!.

No son ni les 6 del matí que ja estic preparant les quatre coses que porto quan m’enfilo sol per les parets… a veure… un corda, aquesta mateixa… 19 metres, agafo un cordino auxiliar per si em retiro, i de material que hi posem… la placa de fre… una cinta exprés, un anell de 120, un pedalillu, 2 fissurers petits i un pitó en U, un cordino… i un parell de moscates.

Vinga, som-hi. En un tres i no res estic a la benzinera de Saldes, parada obligatòria, mig entrepà, cafè amb llet i cap al mirador del Gresolet.

Com sempre, a l’aparcament hi ha gent preparant-se per fer activitat… que passa?, aquí no treballa ningú o que?

En arribar al refugi m’aturo a mirar la paret i la foto… la sabré trobar? hauria, perquè la darrera visita va ser per fer la canal dels Ous ferrats… que va justa a la dreta de la que vull explorar avui.

(la del Xilom es la número 6)

Agafo a ritme tranquil el camí del Verdet i en arribar a la canal del Riambau, cap a munt. Ja em conec força be aquest indret i em planto fàcilment a la base de les canals superiors, Ara és anar mirant be per on entra la del Xilom.

Be, lo de mirar es un dir, hi ha molta boira, no serà fàcil. Arribo a un punt on sembla que hi ha un accés cap al que podria ser la canal que busco. M’hi poso “serio” i m’enfilo. La paret es tota molla, la boira pixanera s’està passant!

Provo d’escalar sense guants per guanyar una mica “d’adherència” Buf Buf… Això pica massa, la roca es…. made in Pedra…  No m’ho veig… em retiro, he de ser valent… (sempre explico que cal ser-ho per saber-se retirar a temps!). Tinc les mans congelades!

Em dic, ja que estic aquí dalt podria acostar-me al peu de la canal dels Ous ferrats i així tens l’accés fresc a la memòria. He de fer un guiatge d’aquí a 4 dies, m’anirà be.

El que segueix en amunt ja ho conec, vaig passar fa uns mesos enrere, fent el que jo anomeno la via de la gran diagonal… però ara hi ha menys neu i ningú m’assegura… com canvia la cosa, cada pas es negocia de valent, no val a badar.

Arribo a un aparent carreró sense sortida… plaques llisses i neu inconsistent… aquí l’altre vegada vam seguir per la dreta a buscar uns arbres… però amunt a l’esquerra veig que hi ha una canal molt més evident que la que havia intentat abans… vés que no sigui aquesta la meva!

Ara be, com arribo?. Baixo una mica i trec la corda. Clavo un piolet verticalment a cops en un espai mig terrós mig nevat…i entra prou com per donar confiança. M’autoasseguro i creuo les plaques per mes a baix aprofitant petites presses i ganxejant amb l’altre piolet…

Bien!, això està fet! Guanyo un zona de neu més consistent i arribo a un bon bloc on poso una anella i rapelo per recuperar el piolet. De nou al bloc desmunto la reunió i vaig amunt!

Arribo al peu de la canal. Em sembla que he d’escalar el primer ressalt per la dreta….Provo…Uf… no es fàcil….

Com ja estic en mode auto assegurar-me intento col·locar el fissurer més petit. Entra molt poquet, fa yuyu. Provo i torno a provar… però no….es tot massa precari…

Baixo em miro per l’esquerra, aquí està mes tiesu… però si faig un pas llarg igual surt. Respira, assaja, concentrat, ja! Be, ha sortit, ara a seguir amunt per a trobar una bona roca per repetir la maniobra anterior….Però penso… igual si li tibo fort es surt el fissurer, estava tan precari… I si, tinc sort… una sort macabra, era ben be una assegurança psicològica…

Vinga deixa de pensar en negatiu, no perdis la concentració.

Sembla que aquesta secció vertical s’acaba i trobo una instal·lació de ràpel amb cintes híper velles i un mosquetó del pleistocè. Es una sensació agredolça, per una banda, confirmes que estàs a la via, per altra, algú ha abandonat aquí…però deu ser des de més amunt, perquè ara ve una campa de neu

De moment puc seguir a munt i a més ja no hi ha boira. Tot i que no surt el sol, la sensació es agradable.  Ara l’escalada es més fàcil i al final d’aquesta secció trobo un altre pitó amb un maillón… jooooorch, es van baixar d’aquí!

Si, la paret de sobre no sembla senzilla, no.

Va, para, menjat una barreta i beu, posa-li benzina a la moto!

Amb energia renovada li foto. Va sortint  be, trobo dos passos de monodits… divertit… Però l’alegria dura poc…. el següent mur fa molt mala pinta.

M’enfilo lo suficient abans de la secció més difícil i aconsegueixo col·locar el fissurer mitjà. El petit aprofita l’avinentesa per sortir volant… es un rancorós, com abans li he picat amb el piolet per encastar-lo….

Però seguim amb la negociació del pas. El fissurer ha quedat be, dona confiança. Estic a un diedre que obliga a escalar cap a l’esquerra, però just aquesta paret de l’esquerra es lliça… i amb els grampons no tinc cap possibilitat.

Pla B, col·loco la baga de reunió al fissurer i em despenjo per pendular per sota…. i zasca, li foto a unes herbes per fer el típic pas de “matojotraxion”, Ara a respirar i aixecar-se des d’aquest piolet sense gaire ajuda dels peus…. Me’n surto!.  Ara ja seria la hòstia si estiro amunt del fissurer i es surt…. Doncs si, tinc sort i viene con papá.

Vinga, som-hi, amunt. Sembla que el terreny es va posant mes fàcil, negociant-ho amb estratègiques zigazagues…

Començo a notar el vent… esto se acabaaaaaaa

La part final no es com està dibuixada a la ressenya, es segueix per un esperó i vas a petar a la carena… trobo les traces dels que pugen pel Verdet….Casa!

A resguard del vent trec grampons, menjo, aquesta festa te pinta que acaba molt molt be!

Al cap de poc estic al cim… Un cop més!. La Sole, la Pruden i jo ens abracem. Estem contents. El tió ha cagat molt be!

La baixada per la normal amb força neu i amb la calma, assaborint el retrobament amb la muntanya. La Sole em xiuxiueja a cau d’orella…. Guapu! I jo li dic Gràcies! I penso en tota les persones que porto al cor i que m’acompanyen en les meves aventures… La meva autofoto va per a elles, es una salutació de “bones festes”, de desig que trobis la força per enfrontar-te als reptes que et posa la vida… ja ho veus, a vegades cal tirar una mica enrere per canviar de camí i poder seguir endavant. I recorda el lema cordadenc, el que compta no és arribar al cim, sinó tenir l’actitud d’intentar-ho. Així doncs molts intents en aquest 2022 que ja treu el cap!