La proposta de sortir el dissabte direcció Vall de Tena, amb l’objectiu final de fer 2 cims – un d’ells el Balaitus – , i arribar de tornada a Barcelona al dia següent, és a dir, el diumenge; ja de per sí és tot un repte.

El cap de setmana apuntava maneres. Bé, sempre que apareix en Josep a l’equació, les expectatives són altes i és impossible no projectar-se en l’imaginari una aventura digna de fer-se pel·lícula. Spoiler alert, Osca ens espera amb un seguit d’infortunis i glòries a parts iguals. El mantra del cap de setmana serà: Davant dels problemes, solucions!

Divendres nit és el moment de preparar la bossa. La llista de material que se’ns proporciona és canela fina. Empaquetem els estris, el menjar i tot l’entusiasme del món.

Després d’unes (poques) hores, el despertador, quan encara no ha sortit el Sol, anuncia l’arrancada de la jornada!

El punt de trobada amb els companys de cordada (encara desconeguts) serà la parada de Metro Mundet. Son les 5:30h, aquell moment del dia en el què conflueixen aquells que tot just l’inicien i d’altres que recuperen les forces després de la festa amb uns xurros amb xocolata. Tinc gana. Tinc son. Però tinc més ganes de neu!

 

 

 

 

 

La Núria, l’Alberto i servidora, sortim puntuals (això pinta bé) cap al punt de trobada amb en Josep. Reunim material, cotxes i seguim el trajecte cap a Aragó.

15 o 20 minuts després en Josep té un d’aquells calfreds. El temors es confirmen. Ens manca LA CORDA! Primer problema i primera solució. Para tècnica, després d’esmorzar, al Decathlon d’Osca. És més llarga (i pesada) del que voldríem però diumenge agrairem aquests metres de més.

Arribem bé de temps a La Sarra. Són les 11h, aparquem el cotxe i preparem material i, oh! Segona sorpresa del dia, ens manca un arnés! Arribat el moment, ja improvisarem un “de fortuna”. Despleguem els pals i comencem a caminar.

Citant a en J.V.Foix: “Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera”.

La fita del dissabte és escalfar les cames, la capacitat aeròbica i fer-nos la primera foto de grup dalt del Musales (2.652m).

En Josep marca el ritme i la ruta, la resta “només” l’hem de seguir i gaudir del bell paisatge que ens proporciona el gran circ de muntanyes que voltegen l’embassament de Respomuso. El Pirineu Aragonès no defrauda.

Avancem a bon ritme, quasi sincronitzats. Estem ben forts! Fem algunes parades tècniques per hidratar-nos i omplir els dipòsits de glucogen i ens anem traient capes a mesura que agafem alçada i incrementem la freqüència cardíaca. Quin solazo!, serà una de les expressions que més repetirem.

Alguns pensaments traïdors del tipus “però què coi faig aquí…quina manera de patir”, 1.200 metres de desnivell positiu i hores després, divisem i fem el primer cim! Foto de rigor i un somriure que ens surt del ventricle més pur del cor.

La segona part de la jornada demana calçar-nos els grampons i baixar 500m per una llengua de nata, vull dir de neu, majestuosa. Mare meva quin paisatge!, segona expressió més citada. Guaita! Venim d’allà dalt!, tercera cita més repetida.

Després d’un primer tast i pràctiques de tècnica de descens amb neu, arribem al Refugi. Aquella sensació quan arribes a casa després d’una llarga jornada, sabent que t’espera un bon plat d’hidrats i una dutxa calenta, compensa tots els roncs que et robaran minuts de son durant la nit.

Encara no han passat ni 24h i ja tenim la sensació de portar un camino de Santiago a les cames. Taps, antifaç, pastilla de melatonina i al sac!

En Josep sembla que està neguitós perquè ens roba 2 sagrats minuts abans de l’hora programada per sonar el despertador. Són les 3:58h de la matinada del diumenge 21 d’abril de 2024, benvinguts al món!

Ingerim (parlar d’esmorzar seria massa generós) aliments que ens ajudin a posar en marxa la maquinària i en menys d’una hora i quart (tot un rècord) ja estem amb la disfressa a sobre i amb aquella il·lusió d’una criatura que espera la festa de l’escuma. Balaitus, ja venim!!

Amb aquella sincronia i ritme alegre que ens ha caracteritzat a la darrera jornada, acompanyats d’una lluna quasi plena, en silenci i concentrats en resseguir les petjades d’en Josep, anem retallant metres cap a la bretxa Latour. Hi ha molta neu i les condicions son boníssimes! Les grapes no es veuen així que agafem piolet i comencem a remuntar per la canal.

Superada la primera part i ja sobre terreny pedregós, la Núria, amb una serenitat i temprança més pròpia d’una superheroïna que d’un mortal, comenta: “Ui! Em surt sang de la cama.”

Creuem crits amb en Josep i demanem parada tècnica. La Núria s’ha tallat la cara interna de la cuixa amb els grampons i té una pinta regular. Novament, treu la farmaciola i torna a lluir les seves múltiples competències. En qüestió de minuts es tanca la ferida i, quan jo encara no havia assimilat el que acabava de passar, diu: “Som-hi cap al cim!”.

Per fi coronem el Balatius (3.144m)!! Quin goig, quina alegria, quina emoció, quines vistes i quin solazo!!

Abraçada d’equip, foto “finish” i anem a buscar la gran diagonal però, analitzada la situació, i d’acord amb els criteris acordats la nit anterior, decidim buscar una alternativa.

Optem per baixar encordats i en varis trams assegurats per una espècie de canal que acaba sent un balcó amb caiguda lliure. Em poso nerviosa. En aquests moments voldria estar dins del cervell d’en Josep i ser capaç d’analitzar i desxifrar el trencaclosques.

“Ja he dit que segurament hauríem de fer algun/s ràpel/s” – comenta en Josep.

Ens posem damunt un sortint en posició de cavall i preparem el material. Tercer problema i tercera solució. Recordem que som 4 i tenim 3 arnesos. Però sembla que això no té ni la categoria de problema. La corda farà d’ascensor per passar-nos-el.

De cop, l’Alberto fot un crit: “LA CORDAAAA!!!”. I com si s’escapés un globus d’heli cel amunt, veiem com la corda s’escorre metres avall i desapareix del nostre abast i de la nostra vista.

30 interminables segons de silenci sepulcral. Acabem de perdre la corda…

Mirades còmplices, somriure nerviós, llagrimeta…Deu ni do amb el mercuri retrògrad. El guionista d’aquesta aventura ens podria donar un respir…

En Josep, però, com si es tractés de l’anunci d’un miracle, professa: “Veig la corda! Està al primer replà del ràpel!”. Quart problema, i quarta solució.

L’Alberto treu el cordino auxiliar i en Josep ens roba el desig de l’anècdota de ser rescatats en helicòpter. “Panda d’exagerats” – comenta. “A males hauríem remuntat canal amunt”.

Obviant que dúiem 9 hores de fatiga i una lesió a sobre, penso.

En Josep munta el ràpel i.. Eureka! Tinc la corda i el segon descens pinta bé! – ens comunica.

Després dels ensurts, aquella informació era com aigua en el desert. A partir d’ara la situació va anar de bé a millor. El segon ràpel fou un regal de l’univers. Estàvem acompanyats d’una imponent cascada de gel.

Eren tals les ganes d’arribar a la vall que vam abandonar a en Josep i vam superar “a pelo” un flanqueig amb una seguretat qüestionable. Ja reunits, i un cop d’atenció després (que vam obviar perquè l’important era que estàvem vius), TOCAVEM TERRA!

Mira! Venim d’allà! Quines vistes, quin solazo i quina aventura!! Tercera abraçada d’equip!

I, en aquell moment, assaborim la fràgil durada d’un instant fascinant que mai no reviurem.

Salvat aquest tram, ja la resta és senzill (els quàdriceps, però, potser no van pensar el mateix). Durant la tornada gaudirem dels llacs d’Arriel i la vall del riu Aguas Limpias, fins a l’aparcament.

A les 20h arribem al cotxe. Ens esperen 4 hores de conducció cap a Barcelona però amb aquella sensació de tornar amb una motxilla a vessar d’aprenentatges, riures, peripècies i un àlbum de fotografies pel record. Tot i que serà difícil oblidar la gesta del Balaitus d’un 21 d’abril del 2024 amb la Núria, l’Alberto i en Josep.

Gràcies, companys, per compartir aquesta vivència que ja posseïm per a la posteritat.

https://photos.app.goo.gl/b1UVJhVktamnRJ3a6

Marta Montes