Doncs si, aquesta matinada farà un any que vaig fer cim al Chimborazo.(6.263m) Li donaré el protagonisme que es mereix avui que ni tant sols puc recolzar la cama a terra, avui que fa un mes que em van fer una artroscopia al menisc perquè pogués fer molts més cims, avui que encara la incertesa i la por m’envaeix cada moment i només penso en quin serà el meu proper cim.

El dia 9 de gener agafava el vol cap a Quito amb un grup de fabuloses persones que llavors encara no coneixia. Volia pujar el Chimborazo, cim que tenia pendent ja que uns mesos abans, per un cúmul de circumstàncies, el projecte no va tirar endavant. Afortunadament vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi i poder-ho explicar.

Arribava a Quito molt ilusionada, havia experimentat la duresa de la muntanya en altres situacions i sempre vols tornar-hi, vols sentir l’esgotament, el fred, la calor, el vent, la set, l’enyorança a la zona de confort….doncs això és el que m’esperava aquella setmana.

El programa era apretat i s’havia de fer una aclimatació i entrenament ràpid. Teníem previst pujar al Volcà Corazón (4790m), l’Illiniza Nord (5105m) i el Volcà Cotopaxi (5897m) els dies previs, així els guies locals anirien coneixent cada un del grup i fer les cordades pertinents.

El Corazón va ser el més dur per mi, tenint en compte que el dia abans estava a Poblenou, a nivell de mar i en poc més de 24h a 4.790m va ser un canvi brutal i el meu cos no s’hi va adaptar fàcilment. Vaig experimentar el mal d’alçada, el Soroche com diuen a Equador. Estava clar que era una aclimatació i no calia arribar al cim, això és lo que em deia el guia, però llavors encara no em coneixia i tot i les nàusees, mal de cap intens i l’ofec vaig fer cim amb gran valentia perquè jo no volia abandonar.

Els que van arribar al cim, que no va ser tot el grup, i ja portaven una estona gaudint de les vistes, no s’acabaven de creure que estigués al cim. Les llàgrimes de més d’un em van encoratjar molt. Aquella nit em volien portar al servei mèdic, em va costar recuperar pero el meu cos va dir, demà et trobaràs bé i només necessites descansar. Així va ser, al dia següent vàrem pujar al refugi Nuevos Horizontes, a 4700m, amb pluja, fred i vent intens fent que a més d’un se li mulles la roba de la motxilla i el sac de dormir. Va ser una nit dura de fred i ens esperava el cim del Illiniza Nord.

Ens van controlar la saturació a tots, evidentment no estàvem blaus però tampoc per saltar i ballar, jo no passava de 70%, massa baix. Els guies no tenien clar deixar-me sortir sino millorava, quasi us puc dir que em vaig escapar, quan em van enxampar ja estava preparada per sortir. Els vaig prometre que em trobava bé i així era. Sortíem amb els frontals per fer cim amb les primeres llums del dia, em vaig sentir forta en un terreny mixt, agradable per mi, grampons, piolet, neu, roca…disfrutant a tope. La meva cordada, Roberto de guia i Xavi de company, va fer cim la primera, la baixada va ser espectacular, crec que aquest fet va ser decisiu per guanyar la confiança de que el meu cos ja s’estava aclimatant.

Ja un cop a baix preparem tot per pujar el dia següent al refugi José Ribas a 4700m. Ens quedava coronar el Volcà Cotopaxi, el segon més alt d’Equador i el que consideren més bonic. Haig de dir que estava una mica nerviosa, els guies van fer les cordades i horaris de sortides. Faig cordada amb el mateix guia d’Illiniza, el Roberto, i estic encantada ja que ens anem coneixent. Aquesta vegada canvio de company, m’encordo amb Juan. Som-hi amunt.

Sortim a mitja nit, la nit és molt freda, fins i tot el fort vent fa que sembli que nevi, portem un bon ritme, anem dues cordades molt juntes. A les 4h els guies ens suggereixen parar una estona, creuen que anem massa ràpid i arribarem massa d’hora al cim, finalment no varem creure oportú parar, era una nit massa freda i decidim seguir però més poc a poc. Fem cim encara a negra nit, el dia es preveu tot tapat o això és el que ens va semblar un cop dalt. Fem alguna foto i tornem ja que el meu company de cordada no es troba bé i amb les dificultats que ha fet cim es preveu feina per baixar.

Portem una hora ja baixant i veiem les següents cordades del grup, lluitant esgotades per fer l’esperat cim. Finalment fem tots cim!!! El meu company ha patit molt, ja l’últim tros de baixada, quan preveiem que no hi havia perill el guia em desencorda per poder ajudar-lo més còmodament . Ja veig al refugi i la il·lusió és inmensa. Ara sols queda el Chimborazo però primer toca fer un descans que nosaltres aprofitem per fer 4h de viatge per fer-nos una PCR ja que era un requisit per poder viatjar a casa.

Descansem però paral·lelament, no deixem de seguir les cròniques i notícies de l’equip de Sergi Mingote. Juan, era íntim amic de Sergi, tenía informació directa des del CB del K2. Feia uns mesos que havia fet el Volcà Ojos del Salado amb Sergi. Estàvem tots molt pendent de l’expedició. Jo el coneixia poc però el fet de tenir notícies tant properes va fer que ho visqués molt intensament. Mai oblidaré la noticia de la mort de Sergi. Estàvem esmorzant quan Juan rep la notícia des del CB, Sergi havia tingut un accident. No tinc paraules per expresar el dolor que vàrem sentir tots, sobretot el Juan. Més que mai vàrem sentir les ganes de coronar el volcà Chimborazo tots junts i fer un homenatge a Sergi.

Estàvem destrossats, vàrem pintar una pancarta per obrir al cim, els guies van planificar la situació per fer possible l’arribada al cim tots junts. Però el dolor estava present cada minut. I va arribar el dia. Eren les 17h quan veiem el campament, unes carpes a 5300m envoltades de neu. Allà, en aquell lloc que només senties fret, havíem de descansar unes hores per sortir a mitjanit cap el cim.

Els guies plantegen 5 cordades, 3 de 2 i 2 de 3 persones.en total 7 persones amb 5 guies. Ens reuneixen per explicar com aniran les cordades, 3 cordades sortiran a les 23h i dues cordades a les 24h. Jo sortiria a les 24h, amb Roberto, altre vegada, encordada amb Jose. Creuen que érem els més forts i ràpids del grup. Uffff que et diguin això fa il·lusió i si a més ho diu la persona que ha guanyat el piolet d’or a Equador encara més. Roberto és considerat dels millors alpinistes d’Equador.

Ens preparem per sortir a les 24h, la veritat és que sortir del sac per posar-te a caminar un munt d’hores són ganes, però jo les tenia. Aviat divisem els frontals de les cordades, només de sortida hem de fer passos de grimpada i IV que fem sense problemes, és de nit i no disfrutem de la meravella del paisatge. Sort que ho vam fer a la baixada.

L’ascensió al Chimborazo tè poca dificultat tècnica, requereix una forma física i mental per passar un munt d’hores d’esgotament acompanyat d’una hipoxia que fa que tinguis molta son i hagis de descansar cada 10 passes. La meva teoria era distreure la ment, això ho vaig aprendre de Josep, has de pensar en coses agradables i en el moment de cim. Ja portem 2-3 hores caminant quan atrapem a una de les cordades que havia sortit a les 23h, era una cordada de 3 que abandonaba. Estava baixant. Em va saber molt greu però en aquells moments no saps quina cordada és ni que ha passat, només saps que no hi ha ferits.

Seguim amunt, quedem 5 persones. El meu company de cordada va començar a dubtar, se sentia molt esgotat, vaig intentar animar-lo, sabia que era fort i podia fer-ho però no va ser així. M’assabento que una altre cordada també ha donat la volta, quedem 4 persones lluitant. Estem més o menys a la meitat, queda molt i serà molt dur. Una de les consignes que et diuen és que abans de les 6h has d’arribar a un cim que es diu Cienmillas, això vol dir que has portat un bon ritme i podràs fer cim, sinó t’aconsellen que no segueixis. El Cienmillas sempre estava molt lluny, em vaig prohibir mirar dalt perquè no em volia enfonsar. Ja feia estona que havíem avançat al Xavi, ell amb el seu guia portaven un pas molt lent però decidit, em van reconfortar les seves paraules “si el guia m’ajuda arribaré a dalt”.

Eren les 3h quan el meu company de cordada abandona. Refem les cordades, un dels guies acompanya a Jose al campament i afegeix a la meva cordada el que anava encordat amb el guia que torna, el Pako. Ara si, som tres espedicionaris amb 2 guies, repartits en dos cordades. En part em va caure el món a sobre perquè ja no podia tornar amb ningú, si jo tornava feia abandonar tota la meva cordada. Descartat.

Vàrem pactar caminar 10 passes i respirar i anar fent poc a poc. La nit va ser llarga i molt dura, si mires a dalt et cauen les llàgrimes i penses que està massa lluny i no tens forces però l’esforç va tenir la seva recompensa. A les 6h arribàvem la primera cordada al Cienmillas, l’altra cordada estava a una hora però tots savíem que farien cim.

Cim del Cienmillas

Arribar al Cienmillas és meravellós, ja es comença a fer de dia i les llums són un espectacle. Ara només quedava fer cim, caminar una hora més.

Ultimes rampes abans de fer cim

Haig de dir que ha estat un dels millors moments de la meva trajectòria alpinística. El vaig dedicar a la meva família, sobretot al meu pare que estaria molt orgullós de mi, a tots els companys que m’han acompanyat a la muntanya, als companys de la Mina però sobretot a Josep que m’ha ensenyat a estimar la muntanya.

Cim del Chimborazo. 17/1/2021