Tot comença quant em quedo sense plan A per cap d’Any. Ja fa temps que no em diverteix sortir de festa, ni quedar-me a la gran urbe. Què millor que anar a la muntanya!!! llavors miro què fan els meus amics del cargolet i per sorpresa meva veig que van a fer un cim viable per les meves cames i coco: el Mont Valier.

         Una mica de historia:

         El seu nom prové de Valerius (Saint Valier), el mític primer bisbe de Couserans  que va pujar al cim. Couserans és un comtat situat al sur de França i que data desde l’edat mitja, més o menys cap a l’any 983. Situat a les muntanyes dels Pirineus. Avui Couserans constitueix la meitat occidental del departament d’Ariège, al voltant de les ciutats de Saint-Girons i Saint-Lizier. Una petita part de Couserans també es troba a l’extrem sud de Haute-Garonne, a l’altra banda de la frontera d’Ariège.

         El cim es troba al perímetre del parc regional dels Pirineus Ariège.

         Durant la Segona Guerra Mundial va ser una ruta d’escapament de Saint-Girons a Esterri (Catalunya)  atravessant el Mont Valier. El camí cap a la llibertat va ser el nom que es va donar el 1994 a la ruta de senderisme que segueix el curs. Va permetre l’evacuació de 782 persones entre 1940 i 1944 i va romandre operatiu a pesar de l’augment de la vigilància dels alemanys a partir de 1943. La ruta va estar operativa fins al final de la guerra.

          I la crònica va anar més o menys així:

          Dia 30.12.17 – Sortim de Barcelona 8 cordadencs; la Marta, la Imma, la Montse, el Josep Maria, el Josep Lluis, el Ferran, el mestre Josep i jo, l’Albert amb ganes de desconectar i de passar-nos-ho molt be 3 dies conquerint un nou cim i explorant un nou refugi lliure. Cap a les 7:30 ja tocades sortim de Fabra i Puig fent la ineludible parada per prendre cafè i mirar-comentar la meteo a Bagà.

           Un cop decidits i després de veure una meteo molt ajustadeta pronosticant forts vents i nevada decidim tirar endavant posant direcció al poble de Foix amb el seu mític castell de tres torres datades dels segles XII, XIV i XV atravessant el port de Puymorents pel seu túnel.

           Arribats al poble Les Bordes sur Lez seguim fins a Castilhon de Couserans a on deixem la furgoneta ben aparcada. Organitzem motxiles, crampons per aqui, piolets per allà, botes i comença el ball de bastons, mai millor dit, però bastons dels de caminar… Ens equipem com cal per afrontar el nostre repte: el Mont Valier i començem a caminar i a pujar.

Travessem un bosc de faigs impresionant, màgic a on cada racó i cada so era poesía per a les oídes i un regal als ulls. Allà els arbres enormes creixen sobre les roques plenes de molsa verdíssima, en definitiva un bosc ple a vesar de vida i de misteri. Un bosc tret de cualsevol conte de fades, gnoms i elfs.

             Deixem les fades, els gnoms i elfs enrere i començem a triscar muntanya a munt. La cosa enfila i cada cop hi ha més neu, ens enraquetem les raquetes fem alguna paradeta per menjar i veure, les justes, el temps apreta i hem d’arribar al refugi lliure d’Estagnouse situat ni menys ni menys que a 2.246 metres.

              Pel camí tots anem xerrant els uns amb els altres fent comentaris, coneixent-nos, divertint-nos i qui sap algú pensant en com ha anat el seu any 2017. Riem i ens ho passem be gaudint de la mare natura, sóm uns innocents tot i veure els desnivell que teníem no sabem el que ens queda encara. La foscor ens embaeix poc a poc i la nit ens ve a buscar i ens embolcalla amb una de les seves millors versions. La lluna gaire be plena, ja que li faltava només un bri per acabar-la d’omplir i el vent absent fan que el vespre sigui molt i molt plaent. Seguim pujant amb neu per a tot arreu i les raquetes fent la seva feina sempre amb en Josep, el mestre, al cap davant.

             Apaguem els frontals i caminem per pales gelades d’uns 30 graus d’inclinació, esgotador, dur i exigent però impresionant. Darrera nostre un llac gelat i cada cop més pati però cap de nosaltres desisteix i lluita per arribar al refugi, sobre les 21:30, amb cansament però contents per haver superat el objectiu del dia. Un cop dins del refugi lliure i contents d’haver assolit els 1.200 metres de desnivell, soparet i al sac els qui en tenien i els qui no enterrats sota les mantes que demà FEM CIM!!!.

        Desnivell –> 1.200 positius

        Dia 31.12.17 – Ens llevem no molt aviat, sobre les 08:00. Hem reposat i menjat per agafar forces i assolir el pròxim objectiu: El Mont Valier!! i tornar sans i estalvis per acomiadar l’any 2017 com cal, amb l’horari de Helsinki perquè els cordadencs sóm així de collonuts, ens agermanem amb qui calgui per sentir-nos més ciutadans del món.

Sortim amb la calma ja que ens equipem amb el talabard, polaines, grampons i tots els estris necessaris, fa un dia espectacular i el refugi està mig enterrat a la neu, no sé si fa més fred a dins o a fora, Mare meua quina nevera de refugi lliure calentada per l’escalfor dels nostres cossos i fogonets.

Caminem amb les raquetes als peus, afrontem pales gelades també d’uns 30 graus de inclinació trossos gelats trossos neu tova a on era un festival tornar a fer la següent passa perquè quedàvem amb la neu fins els genolls. Josep com sempre, incansable, obrint traça i preocupant-se pel grup. En un tram difícil hi passem més temps de lo normal però el superem com cada obstacle que sens posa davant.

Amb el permís del mestre agafo la primera posició i decideixo obrir traça durant un bon tros; ja cansat en un replà deixo les regnes un altre cop al Josep. Davant la inclinació de la pujada i de les condicions de la neu en plena pendent ens posem els grampons superem obstacles varis, entre ells la caiguda d’un de nosaltres sense danys físics importants i un quart abans de les 16:00 FEM EL CIM DEL MONT VALIER!!!

Abraçades, somriures, encaixades de mans, fotos varies i alegria per el objectiu assolit. Si fer un 2.838 dóna aquesta alegria no imagino que deu ser fer el MONTBLANC!!!. Baixem, alguns encordats altres no i en una de les pales l’últim de la corda fa un mal pas i tots van caient, pocs metres, com peces de dominó menys la primera de corda, la Imma, que més o menys atura la caiguda. Jo al capdavant sense anar encordat mirant-ho sense poder fer res i en Josep a dalt assegurant tota la cordada ajudat d’una roca.

La baixada sens fa difícil, molta i molta neu, tot i això aconseguim trobar la traça de pujada però ens enfonsem igual. Arribem al refugi preparats per acomiadar l’any amb horari de Helsinki i entre espelmes, fogonets, sopes, pasta, turrons varis, licors de cafè, altres licors, bombons, anècdotes personals i amb la millor companyia acomiadem aquest 2017 que tantes alegries i penes ens ha deixat seguint la tradició de menjar raïm amb les campanades retransmeses per nosaltres directament amb l’horari de Helsinki.

            Desnivell –> 800 positiu – 800 negatiu

            Dia 01.01.18 – Ens aixequem també sobre les 8:00. Ha estat nevant tota la nit, la baixada pinta “xunguilla”, per la Imma encara més ja que es ressenteix d’una lesió al genoll. Decidim que ella ha de baixar amb helicòpter per no agreujar la lesió i per sorpresa nostre ningú té cobertura i el sistema d’emergències que tenen al refu NO FUNCIONA, MARE DE DEU SENYOR i si passa algo!!! La tecnologia també falla.

Esmorzem, ens equipem i comencem a baixar amb el Josep obrint traça, ens enfonsem fins als genolls però sortim victoriosos una i una altre vegada fins a tornar a trobar-nos amb les fades, gnoms i elfs. Un cop a la furgo canvi de roba, teca, compartim el vi que porta el Ferran, bridem un altre cop per el nou any ja amb horari local i contents d’haver compartit una experiència com aquesta tornem cap a casa. La Imma acaba l’excursió com una campiona tot i ressentir-se d’una lesió al genoll. Si és que els cordadencs estem fets d’una altre pasta, d’algo que ens empeny cap a lo desconegut i cap a la natura, d’algo que ens fa ser millors persones, d’algo que ens motiva.

           Desnivell –> 1.200 negatius

           Llegint això no us feu una idea de lo bonica que va ser aquesta sortida, així que us convido a que mireu les fotos al següent link:

https://photos.app.goo.gl/OXRHwW63SN9BWQM02

          Moltes gracies a tots per aquesta sortida, pels riures i per compartir el que realment val la pena compartir amb la gent: el teu temps. Perquè regalar temps a les persones és algo que no es pot comprar i és com un regal exclusiu i únic, així que si no sabeu què regalar per aquest reis regaleu temps.