Dijous dia 7, són quasi les 7 mati, hem llevo cansada molt cansada amb un cos on les cames es desdibuixen i els genolls tenen mil i un colors, és la historia d’un gran dia, el d’ahir, sortida a la mítica Montserrat.

Montserrat muntanya màgica, records de Sant Joan, dels camins, Un dia a on no vàrem haver de matinar, el nostre guia en Josep ens va enfilar cap allà, una sortida i llàstima ja tenien el plan B, paella a Sitges, però no directes cap a  Montserrat. Ens esperava un dia dur, però molt especial. Pujada primer xino xano, gaudint de corriols i de vistes. Parades per descobrir i saber que era el que veiem, de noms recordo pocs la Cadireta, la Forada, i altres que en un moment o altre els he trepitjat o aproximat.

Dia d’emocions i de superacions, grup de noies, algunes d’elles amb molta experiència i d’altres amb menys, però amb moltes moltes ganes.  A totes elles, GRÀCIES, caminant per camins i corriols pujant i baixant les meves cames no fallen però on hi ha roca i he de posar els peus les meves botes i cames fan figa, elles són (evidentment també cal esmentar al nostre Josep) una de les raons perquè després d’un dia així, estimi més encara la muntanya i el significat de aquelles persones que hi formen part,  la col·laboració , el silenci i l’ajuda sense demanar.la. GRÀCIES a totes.

Pujades i baixades, no havia vist mai tanta roca (en el Bisaurin si però de seguida i grimpada i passos no… Val a dir que ara les passets que vàrem fer allà ho faria molt millor!!!) en la meva vida, bé, potser en algun moment, que forma part d’una història ja passada. Fites aconseguides, fotografies a on darrera dels somriures hi ha hores de pujades i baixades, rappels, si m’ho diuen ni en somnis m’hi veig intentant-ho amb la ditxosa por… El rappel petit el repetiria demà mateix el llarg Josep, necessito molta molta molta pràctica i pujar allò si hi ha algú allà dalt segur que va pensar… aquesta que dimonis fa…

Prova superada, tot tancant el dia de nit un passeig amb els frontals a on els corriols de Montserrat ja eren per a nosaltres un puff… per fi. I on les llums de les ciutats ens donaven la benvinguda.

Diuen que les pors s’han de superar ahir va ser un dels dies més difícils que recordo , amb ganes de tornar? Bé el cap de setmana vaig a l’Albera… parar no pararé, això si abans de fer un altre rappel (que reconec que m’agrada però curtets i sense gaires desnivells) m’ho pensaré . El que esta clar es que cada pas es un regal i el meu de reis va ser. La capacitat de intentar i de fer-ho, però sense les noies i en Josep ja us dic que impossible del tot.

Josep, Irene, Antonio, els nostres guies de Cordada formen part d’un altre món, a on no només et guien, t’ajuden, escolten… i sembla fàcil, perquè la teoria de posar peus, baixar dret, deixar.se caure… podríem fer un llibre, ara bé quan ets allà, a les sortides des de la mes senzilla fins la més complicada sense ells impossible. Els seus consells són un regal…

El meu brindis per les meves companyes i si em permeteu els meus guies!!! Ens veiem molt aviat… a Cordada…

El super grup de Montserrat