Molt puntuals de bon matí, fins i tot abans de l’hora indicada de sortida (06:00h), els set muntanyencs es troben i comencen la seva ruta cap al Pirineu. L’Albert, en Joan, el Rodolfo, el Pedro, l’Imma i la Maria acompanyats del guia Antonio faran els Carros de Foc en set dies. Una travessa de 55 km i 9.200 metres de desnivell acumulat que recorre les comarques del Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Vall d’Aran i Alta Ribagorça i que ells faran en sentit antihorari passant per sis refugis.

Primer dia: Estany de Sallente – Refugi de J.M. Blanch

L’aventura de 7 dies comença a l’embassament de Sallente a la Vall Fosca (Pallars Jussà). I comencem forts, perquè en aquesta primera etapa hem de guanyar força alçada i situar-nos sobre els 2.500 metres. Prescindint del telefèric de la Vall Fosca enfilem un camí que puja cap a l’Estany Gento (2.142 metres). Part del traçat d’aquest camí ressegueix les vies i els túnels de l’antic carrilet que unia l’estany amb la central hidroelèctrica de Capdella.

L’Estany Gento és el primer dels molts estanys que anirem trobant pel camí. Com si pugéssim una escala, graó a graó, a cada nivell trobarem un estany, interconnectat amb els altres, vessant les aigües d’un a l’altre. I així, més amunt de l’Estany Gento, trobem l’Estany de la Colomina i el seu refugi (2.420 metres). El conjunt de llacs de color turquesa sota un cel blau ens deixa parats.

Resseguim els estanys Colomina i de Mar i decidim fer la parada del dinar. El dia ha començat assolellat, però som a la muntanya i ja se sap: al migdia uns núvols grans i grisos comencen a amenaçar pluja i no es pot badar. Enfilem el Pas de l’Os (2.542 metres), una autèntica escala empinada que ens puja fins a l’Estany Saburó i sense treva enfilem un segon pas, la Collada de Capdella o de Saburó (2.668 metres). A partir d’aquí tot és baixada (buf!) fins al refugi J.M. Blanch (2.318 m). Passem per l’Estany Gelat, de Llastra, Negre de Peguera, Trullo i Tort de Peguera. El cel gris que ens ha acompanyat a la baixada s’obre i la tarda s’il·lumina d’or. A l’arribar a la zona de Peguera  cap  a les 17 h contemplem des de l’alçada el refugi situat al bell mig de l’Estany Tort de Peguera. És idíl·lic el refugi i el conjunt de llacs que l’envolten amb el seu joc de miralls entre l’aigua i el cel.

Per fi, una cervesa per celebrar la primera etapa i descansar! En total han sigut uns 18 km i força desnivell. El refugi ens acull bé, amb aigua calenta i un bon sopar. L’Albert gaudeix de les atencions d’un sopar vegetarià amb molt bona pinta (atenció, podeu demanar menjar vegetarià, us emportareu una agradable sorpresa). I per la nit, després d’amenaçar pluja tota la tarda, per fi descarrega, i com descarrega. Una tormenta de pluja, vent i llamps que nosaltres ens mirem des de dintre del refugi.

 

Segon dia: Refugi de J.M. Blanch – Refugi d’ Amitges

Després de la tempesta, arriba el bon temps, com no podia ser d’una altra manera. Quina sort que tenim! A les vuit del matí les boires de la nit anterior encara s’arrosseguen per sobre l’aigua però el dia s’aixeca amb un sol clar i lluminós. Entre llacs i pedres enfilem un camí de pujada cap al Coll de Monestero o de Peguera (2.716 m). Podem veure, fins i tot, una parella d’isards que ens observen des d’alçada. Travessem de pujada la zona de Els Estanyets i poc a poc, al cap de dues hores, som al capdamunt del Coll de Monestero. Les vistes d’ambdues vessants són espectaculars, Peguera a un costat, Sobre Monestero a l’altra, roques granítiques a totes dues bandes. Els nostres genolls tremolen només veure la baixada que els espera. Un descens de pedres i sorra que, però, és molt més fàcil de baixar del que aparenta, la sorra és tova i fa que sembli que caminis sobre neu! El camí continua baixant i baixant per una vall extensa, abrupta i molt bonica fins que s’arriba al Prat de Monestero (2.185 metres), una extensió plana i verda resseguida pel riu Monestero. Allí parem per fer una pausa sota el sol abans d’enfilar el nostre proper objectiu, els Encantats i Sant Maurici.

Hem baixat força i el camí passa ara per prats i zones arbrades. Passem pel costat dels Encantats, passem de llarg el refugi Ernest Mallafré (1.893 metres) i pugem una miqueta per trobar l’Estany de Sant Maurici. Anem a veure la cascada de Ratera i pugem per arribar a l’Estany de Ratera. Amb tot això són les tres de la tarda, el cel es va tapant i encara ens queda un trosset. Dinem al costat de l’Estany de Ratera i tot seguit pugem fins al Mirador de l’Estany, un bonic i ample balcó des d’on contemplar l’estany i els dos Encantats. D’aquí només ens queda enfilar el tram final fins al refugi d’Amitges que assolim una horeta després just en el moment en què ens comença a ploure. En total avui han sigut uns 14 km i com en el dia anterior, l’Antonio ha controlat perfectament el ritme de la marxa i la meteo per escapar de la pluja.

Arribem al refugi amb temps per fer de tot: estiraments, buscar cobertura (inexistent) de mòbil, una xerradeta mentre prenem una cervesa, una classe de primers auxilis que ens fa l’Imma, rentem roba i ens dutxem (amb aigua calenta). El refugi té darrere les Agulles d’Amitges, impressionants amb la boira, i davant, els Encantats, retallats contra els núvols. És la nostra segona nit i ja som caminaires veterans del Carros de Foc, així que al menjador, veiem cares conegudes amb qui hem anat coincidint al camí.

 

Tercer dia: Refugi d’ Amitges – Refugi Colomers

El matí a Amitges comença mogut. Ha plogut durant la nit i segueix plovent de bon matí. L’Albert es lleva amb una contractura que l’impedeix moure’s. Sort que portem a l’Imma que gràcies a les seves cures i professionalitat el deixa com nou. Donat el temps i les circumstàncies l’Antonio ens diu que no hi ha pressa, que ens ho prenguem amb calma.

Cap a les nou la situació està controlada i sortim en direcció Saboredo i Colomers. L’etapa d’avui no és llarga però té un parell de colls i aprofitarem, si el matí es manté obert, per pujar un pic. Xino-xano travessem la Serra de Saboredo i el Port de Ratera (2.594 metres) mentre la boira escampa. En el port, la meteorologia ens és favorable, així que decidim fer el Pic de Ratera (2.862 metres). L’agafem amb moltes ganes i a les onze, després d’haver deixat les bosses amagades a mig camí, assolim el cim. El pic té molt bones vistes del Circ de Colomers, dels llacs del circ i de tot el camí que baixa a Saboredo, que fem a continuació, un cop hem baixat. Entrem així a la Vall d’Aran. Caminem per una zona menys rocosa entre estanys o “estanh” en aranès, passem pel refugi de Saboredo (2.299 metres) i enfilem el camí cap al Coll de Sendrosa (2.451 metres). És una bona pujada abans de dinar, així que al coll ens aturem per fer el pícnic del dia. Per arribar al refugi no ens queda gaire, baixar el coll, passar algun pedregar, alguna pujadeta més i  algun llac entre arbres. Com sempre, decisió encertada, tenim sort i la pluja només ens agafa a la darrera mitja hora quan ja arribem a l’embassament de Colomers, que cal creuar abans d’arribar al refugi (2.115 metres). En total haurem fet uns 14 km, una etapa curta però força intensa.

Es posa a ploure mentre iniciem el ritual d’arribada al refugi: la cervesa, avui fa fred, hi ha cobertura (o no?!) a l’heliport del refugi, l’assignació de llits, cares conegudes. A aquest refugi, però, li manca alguna comoditat, no té aigua calenta! La dutxa es fa pregar…hi ha que s’ho pensa dues i tres vegades…fins que a la fi s’hi fica i no n’hi havia per tant. L’Antonio, guia multifunció,  arregla esquenes contracturades amb massatges i ungüent de tigre (atenció, a tenir en compte la propera vegada que prepareu la farmaciola d’emergència). I ja hem completat la tercera etapa de Carros de Foc!

 

Quart dia: Refugi Colomers – Refugi de La Restanca

Els caminaires més matiners marxen del refugi equipats de dalt a baix per què plou i força. Nosaltres, seguint amb la bona sort,  sortim a les nou quan ha parat de ploure i el dia s’obre. L’etapa d’avui tampoc no és massa llarga i aprofitarem, si fa sol, per pujar el cim del Montardo (2.883 metres). Enfilem una pujada, com no, el Port de Colomers o Port de Caldes (2.568 metres). Pugem a molt bon ritme i dues hores més tard arribem a dalt de tot del coll. Aquí trobem una cruïlla de camins i nosaltres seguim cap a La Restanca, deixant a la nostra dreta el Montardo que apareix ben emboirat. Provarem sort demà per pujar-lo quan desfem el camí de La Restanca cap el refugi de Ventosa. A la nostra esquerra queda la Vall de Boí i el Pic de Comalesbianes, un tres mil on es veu una miqueta de neu o pedra, potser, de la nit passada.

Ara ens toca baixar i baixar creuant el pedregar del Coll de Oelhacrestada o Port de Rius (2.355 metres) cap a La Restanca (Vall d’Aran). Sembla que no s’acabi però finalment arribem a l’Estany de Cap de Port i l’Estany de La Restanca. La darrera part de la baixada és preciosa quan la boira s’obre i deixa veure uns llacs blaus encisadors. Arribem a La Restanca (2.010 metres) just quan comença a ploure i donem per acabada la jornada molt encertadament. La boira s’espesseix i no para de ploure. Durant tota la tarda i fins ven entrada la nit arriben muntanyencs ben xops i fins i tot una parella que portava caminant hores i  hores buscant el refugi.

 

Cinquè dia: Refugi de La Restanca – Refugi de Ventosa i Calvell

Avui hem anat per feina, que som tot uns professionals de Carros de Foc! Ens hem llevat amb empenta i hem sortit molt d’hora, hi ha molta boira i es presagia un dia de pluja pluja. Pugem el Coll de Oelhacrestada i a l’arribar a la base del Montardo veiem el pic cobert de núvols. Decidim pujar-lo o al menys, intentar-ho. El Montardo és un cim granític, cobert de rocs, amb molta herba i que té tolls i cursos d’aigua fins molt amunt. Oh no, trona i tot! Però ho intentem i a les onze fem cim. A dalt s’obre la boira una mica i ens permet albirar l’Estany de Mar i un mar de muntanyes. Baixem ràpid mentre es posa a ploure de nou, volem fer un mos però la pluja ens foragita i decidim fer cap al refugi Ventosa. Ens plou tot el camí de baixada, quasi no es veu el paisatge i els estanys semblen ribes marineres enmig de la boira.

Arribem d’hora al refugi Ventosa i Calvell (Alta Ribagorça, 2.220 metres) on deixem passar les hores mentre ens recuperem, mengem, assequem la roba (un petit luxe gràcies a l’estufa de butà del refugi), ens dutxem (o no) perquè la dutxa és d’aigua freda i fem un cafè esperant que la tarda s’obri i ens deixi anar a donar un vol. Al fons de la vall tenim l’Estany Negre i més avall l’embassament de Cavallers. El refugi té unes bones vistes dels Besiberri. Gaudim, com venim fent aquestes nits, d’un sopar de quatre plats que ens refà i ens escalfa abans d’anar a dormir.

 

Sisè dia: Refugi de Ventosa i Calvell – Refugi de l’Estany Llong

El matí es lleva assolellat amb un cel ras i lluminós. Avui és l’etapa reina de la Travessa de Carros de Foc. Hem de creuar el punt més alt del recorregut: el Coll de Contraix (2.745 metres). Però a primera hora del matí a nosaltres ens preocupa una altra cosa. A l’hora de preparar les bosses en Rodolfo troba a faltar la seva motxilla. Un altre excursionista que ha passat la nit al refugi també. Comencen les especulacions i el neguit. Sembla ser que hi ha caminaires que han marxat d’hora al matí, potser s’han confós de motxilles. Avisem al responsable del refugi. Deixem passar una estona per comprovar si queden dues motxilles abandonades, però malauradament, no en queda cap. Entre consternació i impotència, només trobem una explicació possible: no sembla doncs, que es tracti d’una confusió d’algun excursionista amb presses que confon la seva motxilla, si no que té la pinta d’un robatori amb mala fe i perpetrat de nit. No ens creiem ni ens expliquem què ha passat i com aquí, a la muntanya, pot passar una cosa així. Adéu a la roba d’abric, al mòbil i a les càmeres de fotos! Atenció, com diuen per aquest mons de déu, “mantingueu les vostres pertinences controlades en tot moment” fins i tot a la muntanya que el refugi no se’n fa responsable.

Bé, no ens queda més remei que seguir el camí endavant i sense resoldre el misteri sortim cap al Coll de Contraix. Primer cal travessar un barranc llarguíssim ple de pedres, un caos de grans  roques per on s’avança lentament. Al fons del coll, una paret de pedra que sembla vertical,  acabada en un pas a la muntanya en forma de serra. No es veu ni el camí. Però poc a poc, seguint les fites entre les roques primer i resseguint un caminet quasi glaçat després que apareix a la part més alta del pas (és migdia però el sol no ha tocat el coll, així que la sorra del terra encara està glaçada!) assolim la silueta retallada del pas. Quina passada de vista! Per un cantó tenim els Besiberri i la vall de Colieto per on hem pujat. Pel cantó de la baixada tenim la vall de Contraix. Cal baixar per un pedregar semblant al que hem pujat i superar nous caos de pedres. El camí va esdevenint més amable, entre roques, herba i rierols d’aigua a mesura que baixem al fons de la vall. Apareixen els pins i ens fiquem al bosc que ens porta fins el nostre darrer refugi, el refugi d’Estany Llong (1.987 metres).

És dissabte i això es nota en el refugi, que està ple fins dalt. A més, és de fàcil accés per qualsevol visitant a través d’una pista. Avís pels aventurers, aquest refugi no assegura aigua calenta, la dutxa està al menjador i a sobre és la més cara de tot el recorregut (2,5 €) però cal fer l’esforç i dutxar-se, que avui toca.

 

Setè dia: Refugi d’Estany Llong – Embassament de Sallente

Darrer dia de la nostra travessa. Avui ens espera una etapa llarga però suau, sense dificultats, que ens portarà al punt d’inici.

Enrere ha quedat la pluja i el dia es lleva un altre cop net i clar. Malgrat tot, al refugi, que es troba en un pas estret al costat del riu camí de l’Estany Llong, hi fa fred aquest matí. Pugem uns metres per veure l’Estany Llong, que aquella hora apareix cobert d’una boira blanca i misteriosa com si encara fos de nit. Enfilem el camí assolellat del bosc de l’Estany Llong en direcció al Coll de Dellui (2.577 metres). L’ascensió al coll és molt progressiva i anem gaudint de les vistes de les muntanyes veïnes i dels estanys verd maragda de Dellui. El descens del coll també és molt progressiu. Després de set dies de paisatges de muntanyes de granit i circs de pedra retallats contra el cel davant nostre comença a obrir-se un horitzó de muntanyes diferents. Són més arrodonides i més suaus, semblen blaves sota la calitja llunyana  a mesura que fixem el nostre rumb cap al sud.

Anem baixant, resseguint els estanys que omplen el fons de cada nivell, un alimentant l’altre successivament fins arribar de nou a l’Estany Gento. És diumenge i a mesura que baixem anem trobant més i més excursionistes que recorren aquests camins d’aigua. Només ens queda desfer el camí de baixada a l’embassament de Sallente, que es fa molt llarg.

Arribem contents i satisfets pels esplèndids dies de què hem gaudit. La meteo ens ha respectat molt (només hem hagut de suportar la pluja un dia), les etapes han sigut intenses i variades (hem pogut fer fins i tot dos cims), el paisatge ha sigut preciós i les muntanyes i els llacs molt macos. La companyia i la convivència del grup ha sigut molt agradable tot el camí i el guiatge de l’Antonio de primera. En definitiva, una travessa molt recomanable. Fins la propera!