Sí ja sé, som un club de muntanya. I sí, pot ser hauria d’explicar les nostres aventures pels Alps aquest estiu. Però què us puc dir, avui, no en tinc ganes.
Avui els meus ulls miren al mar. Els meus pensaments són lluny de la bellesa i la pau de boscos i glaceres.
Els meus ulls mirem al mar, el mateix on molts ens hem banyat i gaudit aquestes vacances i veig el patiment i el dolor de molta gent.
Calculo distàncies i desnivells per a programar les activitats i em venen al cap els 250 km que els refugiats sirians hauran de caminar fins a la frontera amb Àustria. I em ve la seva imatge caminant, amb la seva dignitat, la seva determinació. Amb la seva mirada d’esperança i desesperança alhora. El seu cansament i la seva força.
Tampoc he pogut fer una selecció de fotos estiuenques, ho sento, he penjat un altre selecció. Que com deia Gabriel Celaya “ No es un bello producto, no es un fruto perfecto. Es lo más necesario, lo que no tiene nombre. Son gritos en el cielo y en la tierra son actos”
Sí, ja sé que això no és nou, la guerra de Sira fa ja 4 anys que dura. I centenars de guerres i refugiats s’estenen des de sempre pel nostre planeta. Que no són només els refugiats Sirians qui pateixen i s’ofeguen en aquest mar. Són molts més ésser humans: nens/es, dones i homes. Com tu i com jo.
Fa molt de temps, massa temps que ens ho mirem, que potser sentim una punxada al cor quan al telenotícies en mostren les imatges de la destrucció, la por, la barbàrie, la injustícia, el dolor…
I escoltem les dades: 800 persones ofegades, 200.000 desplaçats, sense rostre, sense història i de mica en mica passen a ser xifres al nostre cervell.
Un altre atac, una altre bombardeig, poblacions fugint, i un altre patera naufragada… i el gol de Messi, i el nou golf GTI i la cimera de caps d’estat i la borsa i la crisi i el islamisme radical; la vida és bella diu Desigual i al Corte Inglès ja és primavera.
Les imatges es desdibuixen, els crits de dolor s’ensordeixen i els nostre cervell i la nostra ànima es tornen de ciment.
Els governs i els mitjans, juguen amb nosaltres al doble joc de la comoditat i la por. De la sobre informació i la desinformació.
No es pot fer res, tot és molt complicat, molt complexa. EEUU, el països àrabs, els xinesos , el Putin, el petroli, els interessos, les multinacionals, la UE, l’ economia mundial, la globalització…
I ens diem, són els governs, els lobys qui poden fer alguna cosa, o bé, això no s’arregla amb caritat, sinó aturant les guerres, canviant l’ordre, el sistema. I és clar, això és massa i tu massa petit.
Però si alguna cosa hem après és que ells no ho faran.
Avui jo ja en tinc prou! No vull mirar cap un altre costat. No vull posar-me excuses. Vull mirar al dolor de front. Vull passar a l’acció i ajudar a aquesta gent tant com pugui.
Esborrar de la ment els focs d’artifici, fins que siguem, tant sols, un ésser humà enfront d’un altre.
Ho faré per ells, però també per mi. Per la meva dignitat com a persona. I ho faré ara, abans no aconsegueixin anestesiar del tot la meva consciència.
Abans que la meva memoria de peix estigui plena de mentides o intrascendències.
Els que tenim avis o pares que van viure la guerra civil coneixem de primera mà el que son el camps de refugiats.
El nostre poble va patir el primers bombardeixos a la població civil i l’indiferència de les democràcies europees, durant i després de la guerra.
Per la seva banda, generacions d’europeus s’han preguntat com va ser possible que el poble alemany fes la vista grossa davant del que passava als camps de concentració Nazis. Com varen morir milions de persones davant la passivitat de la resta de la població.
L’història torna una i altre vegada com les onades.
Canviar la pregunta que es faran les generacions futures, dependrà de la resposta que donem ara, entre tots i totes.
nota:
Pot ser alguns pensareu que aquest espai haria d’estar limitat a les cròniques de muntanya. Que el texte es massa peronal, que no ve al cas, que no calia posar-ho aquí. Perdoneu, tenia la necessitat de compartir-ho amb vosaltres.
D’altre banda, com alguns ja sabeu sóc a Cordada des dels seus inicis. Quan es va crear no només volíem crear un club de muntanya, ja n’hi havien molts. Volíem una associació compromesa amb les problemàtiques socials.
Personalment, crec que en aquests moments, no podem mantenir-nos al marge del que està passant, sense ser-ne còmplices.
Afortunadament són moltes les persones que pensen el mateix, la gent, molta gent s’està mobilitzant i organitzant, aquest escrit es una crida a que us hi sumeu o si mes no, que hi reflexioneu.
Irene Rivas
Per si algú més vol passar a l’acció aquí teniu uns quants enllaços:
https://www.facebook.com/groups/1013243068715787/
https://www.eacnur.org/ayuda-ong-africa-que-es-acnur/sede-de-acnur?gclid=CPr6wfiX4McCFSTmwgodaDIDWQ
Gràcies Irene,
Per despertar-nos, per esperonar-nos com fas quan el camí es fa feixuc. Cadascú de nosaltres podem fer alguna cosa, coordinats amb els que ja han començat, no serà tan difícil. També ens podem organitzar des de Cordada, l’Harmonia, el barri etc.
Els ciutadans sempre anem per davant.
Pilar.
Gràcies Pilar. Per a mi es importat veure que hi ha algú a l’altre banda.
Que siguis tu la primera persona a dir alguna cosa, no em sorpren.
Tots coneixem la frase de Bertolt Brecht i molts et coneixem a tu. I tú Pilar pertanys al grup dels imprescindibles!
Efetivament hi han mòltes més coses que podem fer del que ens pensem.
Per exemple signar les diferents peticions i manifestos que hi ha a les xarxes socials, per tal de presionar al governs i institucions.
Ser actiu a aquestes xarxes, fent difusió de l’informació que ens arriva.
Fer donacions econòmiques a ongs que ja estan trevallant sobre el terreny. Metges sense fronteres, acció contra la fam etc.
Associar-nos o oferir-nos com a voluntaris a ongs o associacions que ja estan trevallat (jo justament acabo de fer això a CCAR Comissió catalana d’Ajuda al refugiat)
I també ens podem adreçar a l’Ajuntament de Barcelona per oferir-nos com a familia d’acollida.
En fi mòltes i mòltes coses. El cas es no quedar-se impasible.
Una braçada
Irene
No ens podem quedar indiferents davant le desgracia de aquestes families.
Com sempre les solucions vindran del carrer, de les persones. Cadascú en la seva mesura pot aportar al conflicte humà que ens esperona; respecta els que ara fugen o dels que ja viuen entre nosaltres de fa temps i que també han fugit de violències i misèries.
Com diu la Irene podem aportar a entitats que ja hi treballen, podem participar-hi i sobre tot ….tots , tots podem ajudar a canviar el discurs xenòfob que interessa que s’infiltri a peu de carrer, en el cafè o la sala d’espera. No ens quedem impassibles i responguem amb silencis davant comentaris del nostre entorn quotidià.
Això si ho podem fer tots!