Posta de sol en el cim de l’Aneto

POSTA DE SOL EN EL CIM DE L’ ANETO. ASCENSIÓ PER LA CARA NORD I CRESTA EST

 

INTEGRANTS DE L’ EQUIP DE CORDADA:

  • Imma
  • Rosa
  • Montse
  • Lola
  • Xavier
  • Josep

 

PRIMERA NIT

La sortida no podia començar de millor forma i en millor nit que la de la Revetlla de Sant Joan. Deixant Barcelona sobre les 22h, entre castells de focs artificials i petards que a forma d’ homenatge i comiat ens desitjaven sort en una de les sortides més emocionants que mai imaginaríem escalant l’ Aneto. A mitja nit vam arribar a Viacamp vam fer el primer dels nostres bivacs; coca i cava per agafar forces per l’ endemà i els següents dies. Ens esperaven intenses jornades, maratonianes algunes d’elles, per arribar a tocar la gran creu a 3.404 metres.

Quasi tots de nosaltres havíem fet varies vegades aquest cim, tot i que mai no ho havíem provat per la cara Nord i Cresta Est. Vam voler sortir-nos de les vies més habituals i vam descobrir que aquesta és d’una elegància extrema, per treure’s el barret. La voleu reviure amb nosaltres?

PRIMERA JORNADA. 24 DE JUNY DE 2021

De bon matí la sortida del sol vista des de la torre del castell, va ser tot un espectacle que cal viure almenys un cop a la vida. Jo hauré de tornar perquè soc un despistat i no em vaig adonar que anàvem a veure-la….. potser perquè el meu bivac va ser fora de la furgo d’en Josep? mai no ho sabrem…… les fotos son prou explícites de la bellesa del moment.

Seguim viatge i esmorzem més coca de Sant Joan!, deixem un cotxe en el inici del camí del Vall del Rigüeno i la furgo en el pàrquing del túnel de Vielha, des d’on sortirem tots per pujar al refugi de Molières.

Les motxilles estan al límit de pes i hem d’ alleugerir-les. No és fàcil, però, ho fem tant com podem ja que ens esperen molts metres de desnivell acumulat en els propers 4 dies. Tot i això portem tots uns bons pianos!!!

La pujada és fàcil i amb el camí força assenyalat per fites que ens fan estar en el refugi ben aviat, agafem lloc i descansem una estona, sobretot perquè la Montse no s’ha trobat bé i no es veu amb forces de continuar. El refugi no és guardat i calia arribar ben d’hora. Com ens esperàvem hi havia força gent i el lloc ben petit. Tot i això vam poder instal·lar-nos.

Una vegada fet un petit repòs ens animem i fem una bona excursió per la tarda tot pujant a la TAULA D’ HERCULES!!! Un roc a 2800 m d’alçada, situat capritxosament com si fos un dolmen. L’Imma i jo vam voler fer-nos els valents i no vam poder aixecar-la ni un mil·límetre….. La veritat és que només buscàvem la foto de concurs. Ens va anar molt bé per mesurar forces, aclimatar-nos a la alçada i agafar son perquè només arribar al refugi vam fer una sopa calenta i a dormir.

SEGONA JORNADA. 25 DE JUNY DE 2021

Tenim la sort de veure sortir el sol entre muntanyes. Un plaer que cal estar davant per entendre’l. Ens omple d’energies, tot i que la Montse s’ acaba de descompossar i decideix retirar-se. Mentre nosaltres iniciem l’ascensió al Molières ella torna a la vall i agafarà un bus que la tornarà a Barcelona.

El Molières és un pic de 3.009 m. que es deixa pujar fàcil des del refugi, tot i que la cresta té algun punt on cal estar atent i fer bé la grimpada. Tot i això, la pujada és intensa i ens requereix un esforç important (des del refugi a 2.390 m ja hem fet un desnivell de 619m).

Des del cim de Molières veiem el proper objectiu: el cim de l’ Aneto. Es veu amb molta neu i encara massa lluny. Ens mirem entre nosaltres per trobar la complicitat adequada per dir-nos…. ànims que ens queda una bon tros encara! Una vegada ens fem les fotos al cim ens dirigim cap el següent. Baixem per un bon pedregal i tornem a pujar fins un collet poc marcat des d’on no es veu una baixada massa clara cap a les pales nord de l’Aneto. Vam trobar una via per baixar del coll tot i que en la part final hem de muntar un rapel que acaba en una ladera de neu molt endurida i que ens obliga a baixar amb els grampons per les parets de roca.

Tot això ens fa baixar bastant i per tant ens toca pujar de nou per una llarga llengua de neu que ens porta al peu de l’Aneto. Estem a cota 2.900 m. Portem 12 hores caminant i estem cansats. La intenció era fer bivac al cim de l’Aneto, però, encara ens queden 500 m de desnivell, son les 18h i amb el pes que portem ho veiem difícil. Llavors en Josep ens proposa el que donaria èxit a l’expedició: deixar les motxilles i pujar lleugers a la creu, baixar del cim sense perdre massa temps i fer bivac on estem ara mateix.

Tots dubtem, estem molt cansats i el cim ni es veu. Finalment ens animem, fem cas al Josep i comencem la pujada per la cara nord. Tota nevada, amb força neu perquè fa tot just uns dies ha nevat força. El pendent va fent-se cada vegada més pronunciat. Som 5, ens encordem i continuem. Jo caic en una de les trepitjades, l’ Imma estira fort i atura la caiguda, tot i que no evitem que jo li clavi el meu grampó en la cuixa de la Lola. Tot passa tan ràpidament que no ens donem compte de la lesió, perquè la Lola es comporta com una campiona i ens ho oculta i decideix continuar.

Seguim pujant i aconseguim arribar a la cresta est. Esta plena de neu, gel i roca combinada i l’hem de fer amb grampons i encordats. Alguns passos tenen compromís, i cap de nosaltres dona un mal pas. Costa arribar, però, ja tenim la creu davant!! Cim!!! I no hi ha una sola ànima!! Son les 21h !! el sol s’està posant i les imatges son espectaculars!!! Ens fem les fotos de grup, individuals i sobretot el d’aquell efecte especial en la que veiem les nostres ombres i les de la creu sota un arc lluminós sobre el cim que tenim davant….. Sort que vam fer les fotos…. sembla increïble i ben difícil d’ explicar. Ho haurem de portar a Tv3 perquè ens ho expliqui en Tomàs Molina.

No ens podem entretenir, hem de sortir del cim i fer la cresta de tornada abans no es faci de nit. Estem eufòrics i ho aconseguim de forma ràpida i sense patir gaire. Just quan estem en la cresta apareix l’helicòpter de rescat de la Guardia Civil ….. ningú de nosaltres ho ha demanat…. confiem en les nostres possibilitats….. no venien per nosaltres, els núvols tapaven el cim de Tempestades i quan s’obre una finestra de claror, podem veure dues persones estirades a terra. L’helicòpter es posà en el cim i els recull en un tres i no res. Nosaltres a lo nostre….. hem de sortir de la cresta el més aviat possible i iniciar el descens per la cara nord per fer el bivac més avall.

Els cinc estem lligats i recordem la forta pendent que hem pujat i hi ha un silenci tens. Llavors en Josep decideix canviar el lloc per on baixar. Busca un altre zig zag amb menys pendent i tots baixem sense incidència (crec que vam agafar la via Cadier per el glaciar de Barrancs). Hem evitat un camí que hagués estat més complicat i tot i que tots estem molt cansats, després de 16 hores de caminar, arribem a les motxilles, mentre tenim una sortida de lluna espectacular que ens dona l’ energia final per fer-nos una sopa calenta i ràpidament al sac ja que el vent i el fred ens fa tenir una sensació de -2ºC. Son les 00 i quedem dormits. Hem calculat que durant tot el dia hem fet un desnivell d’ uns 3.000 metres entre positiu i negatiu. En una mateixa jornada…… Res, un paseito!!

TERCERA JORNADA. 27 DE JUNY DE 2021

Despertem amb una sortida de sol increïble. Els núvols prims semblen plens de foc amb un color ataronjat que ens fa sentir que tot l’esforç d’ahir i la nit incòmoda que hem passat ha valgut la pena!! El silenci predomina entre nosaltres per tal de gaudir del moment!! El fred encara és intens i estar al sac continua sent la millor opció tot veient l’espectacle natural.

Una vegada esmorzats preparem motxilles i enfilem cap el refugi de Llauset. Sembla que ha de ser un passeig, però, vam necessitar unes 8 hores per arribar. Vam sortir de la zona de bivac amb grampons per arribar al coll de Salenques per un parell de pendents de neu endurida que no ens van suposar gaires problemes.

El que feia gracia i molt poca eren els temps necessaris que ens deien els cartells indicadors per arribar a destí. Vam calcular que ni corrent…. mentre marcaven 2,5 hores, nosaltres ho vam fer en 4!!!

El camí va ser força solitari. Només ens vam trobar un parell de bascs que anaven cap a l’Aneto. El camí, rodejats de muntanyes mítiques, es va fer feixuc pels pedregams, tot i que la bellesa de l’entorn ho endolcia tot. La méteo es va complicar i no vam poder fer un cim aquella jornada. A les 17h va arrencar una intensa pluja que ens va obligar a arribar ben d’ hora a Llauset i descansar. Els tres dies de ruta i un bivac exigent ens van deixar força cansats i tot just sopar vam quedar ben adormits. Per cert…. el sopar de categoria i divertit… no va faltar les bromes i el bon rotllo…. entre històries i aventures de muntanya, algunes anècdotes sanitàries, sobretot la de les visites perilloses a domicilis amb bestioles salvatges i històries d’espies… Vam acabar la jornada tot dibuixant un somriure, mentre ens ficàvem al sac.

Al refugi de Llauset vam poder comprovar com han canviat els refus!! Habitació per a sis amb dutxa i bany integrada en l’habitació. Tot nou, vam tenir la sensació d’ estar més en un hotel que en un refugi a 2400 metres. Després de la dutxa vam poder curar bé a la Lola, quan vam ser conscients que tenia un bon trau. Li vam posar punts americans i va quedar força ben tancat. Afortunadament teníem al grup un bon equip sanitari!!! Després d’això tots vam dormir plàcidament.

CUARTA JORNADA. 27 DE JUNY DE 2021

Sent el dia de tornada, esmorzem al refugi i decidim tornar als cotxes pel camí del Rigüeno. No farem la cresta de Llauset tot i la insistència del Josep, perquè la volem fer en una jornada que estiguem més descansats i vinguem plens d’energia. Son masses hores per a després tornar als cotxes i enfilar cap a Barcelona. Ens queda pendent i potser és el millor incentiu per retrobar-nos tots de nou i seguir gaudint d’un lloc màgic com és aquest.

El GR que agafem inicialment i un PR posterior ens porta a paratges de somni: estanys, boscos i rierols de postal que van descobrint-nos muntanyes llunyanes i mítiques com el Montardo a l’est o el pic del Feixant cap el nord….. unes 4 o 5 hores que ens van fer venir gana i tot just quan arribem als cotxes ens decidim de fer un bon dinar de germanor a la fonda Mas de Vilaller.

Mentre esperàvem taula ens vam apropar al mirador estel·lar que tenen al poble per tal de veure les constel·lacions i sobretot tenir clar cap on està el nord, sobretot això….. per a no perdre’l. Ho dic perquè eren les 15 hores i no es veia cap estel en el firmament…… La imaginació pot ésser molt poderosa, però, en aquell moment vaig pensar en la frase d’ en Martin Luther King: solament en la foscor es poden apreciar els estels!!!

Es un grup tan heterogeni… en el que Lola… cuidadín que fa boxe; la Rosa que diu que enganya….. i ja pot ser ja, perquè veure-la com tira amb una motxilla que pesa més que ella i només s’alimenta de formatge…; l’Imma que lluita amb els animals salvatges a domicili i que segur que va amb el seu casc, veient els cops i senyals que té; en Josep que mai té prou i sempre vol pujar un pic més i jo que faig d’espia en la intimitat, podem estar ben contents perquè hem fet un Aneto espectacular!!!! Gràcies a tots per fer-ho possible!!!

VEURE ÀLBUM DE FOTOS

Un comentari

  1. Un relat ben real i ben bonic. M’ho vaig passsr molt bé i potser una mica de por, però vaig aprendre molt. La companyia fantàstica i engrescadora. I per allò del trau no es que sigui forta, es que és ben cert que el fred va bé. I la neu va molt millor que allò de gel que es desa al congelador

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.