L’Oberland, quina meravella!

L’Oberland és una meravella de la Suïssa alemanya. La ciutat emblemàtica és Interlaken, entre dos llacs, i les muntanyes emblemàtiques són ni més ni menys que l’Eiger, el Mönch i la Jungfrau. Des d’Interlaken es vislumbren les seues cares nord, totes elles verticals e imponents. La meravella continúa a l’altre banda de les muntanyes, a la seua cara sud, on conflueixen 5 glaceres en Konkordia platz, un lloc tan espectacular que la UNESCO l’ha declarat patrimoni natural de l’humanitat.

Josep i jo (l’Elisa) vam arribar a Interlaken molt pendents de la meteo. Ens deixaria pujar a les grans muntanyes? Semblava que a pessar de l’inestabilitat tendia a millorar. Vam decidir aplicar l’estrategia delantero-centro, que vol dir està a peu de porteria esperant el moment oportú. Afortunadament aquesta estrategia va funcionar i vam gaudir de 3 dies alpins memorables.

L’objectiu del primer dia era el refugi Rottal, situat a la cara nord de la Jungfrau. Vam sortir d’Interlaken cap a la vall de Lauterbrunnen, una vall estreta, intensament verda, salpicada de poblets encaramats a les alçades i plena d’aigua que raja per les parets en forma de grans cascades. Al fons de la vall s’alcen les magnífiques cares nord de les grans muntanyes. Arribats a l’ultim poblet accessible per carretera vam preparar motxilles i vam enfilar cap al refugi Rottal. Ens esperaven 1.700 metres de desnivell per un sender molt agradable que puja bastant dret. En un punt del camí ens vam trobar una gentada, la qual cosa no era pas normal. “Bon dia, què esteu fent aquí?” li pregunto a un guia suís. “Bon dia, són de Hollywood i estant intentat rodar una película, nosaltres garantim la seguretat”. Intentaven filmar a un paio tirant-se des d’una gran paret amb un vestit d’ales. Bé, nosaltres vam continuar i vam arribar al refugi, molt coquetò per dintre i situat en un circ preciós. El guarda no hi era, però tot estaba obert. Ens vam instal·lar i vam necessitar un temps per descubrir el funcionament de la cuina de llenya, serà possible el que ens va costar! El dia s’acabava i la posta de sol va ser un espectacle de colors sobre els cims nevats. Bona senyal!

L’objectiu del segon dia era primer el cim de la Jungfrau i segon el refugi del Mönch. Vam aixecar-nos mooolt d’hora i el cel estava encapotat. Bé, no importava, nosaltres aniriem a veure. I vam tenir sort perquè vam gaudir d’un dia radiant. Vam ascendir per la Rottalgrat, un itinerari de la cara nord complex que recorre diversos tipus de terreny. Hi havia molta neu, cap traça, les maromes a vegades estaven sota la neu o plenes de gel, però nosaltres vam avançar tranquils i a bon ritme. Tots dos sols a la muntanya, envoltats de paisatges nevats espectaculars i en silenci, fent el nostre camí. Feia temps que no gaudia de l’alpinisme tant intensament.

Després de 1.400 metres de desnivell vam arribar al cim des d’on es contempla Konkordia platz, la confluencia de 5 glaceres, un veritable espectacle. Bé, ja “només” quedava baixar per la cara sud cap al refugi del Mönch … La baixada va tenir el seu què per pendents bastant empinades i pleníssimes de neu estovada pel sol. Arribats al plateau de la glaçera les dificultats s’havien acabat però encara ens quedava una bona tirada. Afortunadament quan encara faltaven uns 45 minuts per arribar al refugi va apareixer un vehicle de neu, Josep va fer autostop i ¡el paio ens va agafar!. Després de 15 hores i una alpinada ja estavem al refugi, on erem quatre gats, la qual cosa dóna una idea de les condicions de la muntanya.

El tercer dia va clarejar ennuvolat i el vent bufaba amb força. Vam esperar una millora mentre el guarda del refu fabricava una peça pel grampó del Josep. A mig matí ens vam animar i vam decidir provar sort al Mönch. I sí, vam tenir sort. Estant al cim tots dos sols es va obrir una estoneta. Què bonic! Vam baixar del cim en direcció al trenet, que ens baixaria comodamente des del coll de la Jungfrau fins a Lauterbrunnen. El trajecte en tren des de l’estació de Kleine fins a Lauterbrunnen és ben pintoresc.

I fins aquí les tres jornades d’alpinisme, però encara ens quedava una jornada de senderisme per la base de la cara nord de l’Eiger. Un sender preciós des d’on contemplar la vall de Grindelwald i la imponent e impressionant cara nord de l’Eiger. No ens cansavem de mirar-la i mirar-la, intentant identificar cada tram de la via. Quin repte majúscul!.

Us animo a tots, senderistes i alpinistes, a descubrir l’Oberland, una meravella!

Hi ha fotos comentades a la galeria “Oberland, agost 2014”.