El pitó trampa

Quan ja portes unes quantes escalades per itineraris d’aventura, ja has aprés que vol dir l’expressió del pitó trampa.

Quan vas navegant pel mar de roca cerques, si, els millors passos, però sempre a la guaita del proper lloc on podràs col·locar una peça per passar la corda i així protegir-te d’una eventual caiguda.

Si intentes seguir una via “oberta” per un altre escalador i portes una bona ressenya (el croquis detallat de la via), aquesta cerca de la propera assegurança posada ja a la paret pels pioners, marca els teus passos.

Però a vegades passa que algú, o potser fins i tot els pioners, han intentant seguir la progressió per un pas concret i després s’han adonat que era un carreró sense sortida, llavors, per baixar-se i poder cercar un altre pas viable, col·loquen un pitó a una esquerda per passar la corda. Un cop en un lloc segur, recuperen la corda i segueix l’aventura, a la cerca d’un nou pas cap a dalt o abandonant la via cap a baix…

El problema es que el pitó es queda allà i probablement ben a la vista dels que vinguin després, esdevenint una trampa. A vegades aquest està assenyalat a la ressenya amb una X una fletxa i un No. I si a més tens una explicació detallada, ja t’ho explica.

La Carme i jo ens hem vingut a Montserrat per empalmar l’escalada de dues agulles, el Faraonet i el Faraó. Tots dos les tenim al llistat de pendents.

Quan fa dies que no escales, i més en concret quan fa dies que no escales en aquest meravellós massís, has de se prudent amb les eleccions. Però avui la Pruden s’ha agafat festa i no ens ha volgut acompanyar, així que ens anem a ficar en un bon lío.

La festa comença en el primer desplom que s’ha de superar a la Via Temple del Sol del Faraonet. Unes ressenyes marquen al pas 6a i altres pas d’artificial. Desprès de mirar-ho pel davant i pel darrere i de sentir la veu que ve de baix…. (uf, jo això no m’ho passaré eh!), em deixo de romanços i ho equipo per passar a cop de pedal.

La resta del llarg fa suar de valent, a la ressenya optimista li marca V (5è grau)… però deu ser del V dels antics… no regalen res. A més vaig curt de cintes i he de fer invents per anar xapant els burins, que son de 1988, igual aguantarien una caiguda, però millor no provar-ho.

La reunió son dues d’aquestes velles glòries i un pitó, però l’emplaçament almenys és còmode i espectacular. Ha valgut la pena el patiment. La Carme resol el llarg tan be com pot sense cap més penitència que la pèrdua d’un mosquetó que ha decidit agafar la mateixa directa que la meva ampolleta d’aigua minuts abans.

El següent llarg és senzill i ara toca fer un flanqueig i arribar al collet que ens separa de l’agulla de Faraó. Pim pam i fet. La reunió en el lloc que ens assembla que s’hauria d’haver posat, no hi és, així es que fem servir una petita sabina com a regal de consolació.

Ara ja anem cap al llarg difícil de la via Anglada-Guillamón, que és per on volem fer cim. Vist des d’aquí sembla poc lògic que anessin per allà en comptes de seguir la línia de l’esperó. El burí ja l’havien emprat a la via i potser amb uns pocs burins es superaven els passos verticals… però clar, ben pensat, sempre es va més de presa encastant un pitó a una fissura, si domines be les tècniques de l’escalada dels desploms emprant les tècniques artificials.

Així de lluny sembla molt hostil i a més la Carme no porta pedals i tampoc es que tingui molta traça en això de fer-los anar. Em poso a mirar el pas de l’esperó a veure quines possibilitats m’ofereix d’obrir una variant…

La roca no sembla molt potent i en aquests moments de dubtes, la Carme em suggereix d’anar per l’esquerra que sembla que es veu algun parabolt. Començo a fer el flanqueig delicat per anar cap allà i es surt la roca on tinc recolzat el peu esquerra, per sort tinc les mans ben agafades i no passa de l’ensurt, sinó m’encenc com un misto rodolant per la paret una bona quantitat de metres.

Superades les pulsacions normals aconsegueixo arribar a la reunió de la via veïna, que sens dubte és mes moderna. Un cop allà, ens oblidem que portem el llibre a la motxilla, ja son quasi les dues del migdia i el sucre ja no rega be el cervell…

De seguida veig una lluent xapa a la meva dreta i per evitar fregaments de corda la trec de la nova reunió. Per sort arribo amb l’ajuda de la pànic a xapar, després del primer susto, no tinc ganes de caure…

Des d’aquí veig, recte a munt, un pitó… una mica extrany ja és, perquè la xapa de la que penjo posada en un espit, és ben nova…però be, a Montserrat obren vies gent ben rareta.

Surto des de l’últim esglaó del pedal a la caça del pitó, el pas es delicat i llegeixo que es tracta de pillar una pedreta negra i petita però segurament suficient… quan ja arribo a ella, zas! es surt i l’esglai és monumental… torno com puc cap a l’espit.

Ara estudio l’estratègia de baixar una mica més avall i fer una volta per la dreta per a arribar al pitó. Tinc una presa de peu fantàstica que m’està dient vine vine… vaaale vaig, que sembla mol bona… si si!… doncs quan ja estic per guanyar la placa aparentment menys hostil de la dreta, zas, la pedra del peu resulta que no era tan bona i decideix alimentar la canal de sota i jo a volar, ara sí!.

Vale, recuperem l’alè, no ha estat res… no hi ha danys externs…però el coco ja va fent figa. Torno a intentar el pas pel mateix lloc i ara sí aconsegueixo anar pujar cap al pitó… i quina sorpresa tan desagradable… està falcat amb un taquet de fusta i el podria treure amb la mà… dos pams a la seva esquerra hi ha encastat un plom!!!

Buf, quina situació!. Analitzant que fer, veig que la via de la reunió de parabolts tenia continuïtat més a l’esquerra amb més parabolts… i jo aquí, ben liat, que bonic!.

Baixar-me d’això que tinc als morros em provoca tensió als glutis. Seguir endavant també, després de comprovada la qualitat de la roca (i això que sembla bona!). Finalment decideixo fer un triangle de forces entre el plom i el pitó falcat i anar a provar sort per la plaça… Actitud!.

No cal dir que avanço a ritme de 5’ per metro, però al final trobo un foradet i li poso un tricam. La Carme n’ha portat un parell d’aquestes petites falques d’alumini amb cinta i ara m’ha anat de perles. Sembla que ha quedat be, i tot i que no es un friend o un fissurer ben col·locat, em sap a glòria.

Segueixo per l’esquerra que sembla menys vertical i de nou se’m surt una presa de la mà esquerra… no guanyo per sustos!. Torno cap al tricam i ara vaig cap a la dreta. Em sembla veure tres metros mes amunt un bon forat… a veure que tal.

Segueix el “ball de la pedreta” i arribo a una de ben bona, d’aquelles de quedar-se a viure-hi. Els següents passos es veuen molt obligats cap al forat. Agafo aire i li foto, es durillo però al final arribo al forat. Estic força precari i precisament necessito el forat per als dits. No hi ha cap peu bo ni cal altre presa bona.

Per provar les peces m’he d’aguantar de merdetes amb una mà, mentre amb l’altre amb molta precarietat provo peces… primer el tricam, res, massa petit. L’alien verd, res, I finalment un fissurer, tampoc.

El desgast ha sigut bestial i veig molt difícil el destrepe, però no queda un altre, perquè no queden forces, he apurat massa. Pas a pas he d’anar a cercar aquella pedra de quedar-s’hi a viure… va, que queda només deixar-se anar de braços i ja la tocaré amb la punta del peu…

De sobte estic volant…suposo que no he encertat… es curiós que quan volo no penso en res, només espero… i si, ha aguantat el tricam, sinó les conseqüències mínimes haguessin estat els dos turmells…i això les mínimes…

Avaluació de d’anys… m’he fotut un bo cop a la cama dreta, però res greu, una taca de sang que de seguida ha parat. Be, toca moure’s… tiro de nou cap a dalt… La Carme creu que ja me l’he jugada massa i te raó… però clar ara ja sabem que ha aguantat el catxarret…

Un catxarret una mica més gran d’aquest m’ha salvat d’una bona… només una rascadeta i el cop

Recupero els quatre o cinc metres que estic per sota la peça i en arribar-hi veig que no s’ha sortit de miracle, perquè s’ha escardat una mica el forat residencial. L’acomodo de nou i em sembla que ha tornat a quedar be, però clar… no és el mateix saber que has estat a res de que saltés…

Em torno a mirar la placa de l’esquerra i ara veig uns 8 metres més amunt un altre espit lluent… i més a l’esquerra i a prop un altre taco que ja no dona recolzament a cap pitó…

Doncs va a ser que no, que no segueixo, ja he mostrat prou actitud i de forces vaig molt molt justet.

Em faig un autoblocant per allò del despenjament dubtós i començo a desfer camí. En arribar al triangle de forces del plom + pitó falcat, trec aquest amb la mà… sense fer gaire força, efectivament un bon pitó trampa que en endavant ja no enganyarà a ningú més… i lo fort no és que sigui una pèrdua d’itinerari sinó que la via “x” era per allà!… en fi una altra merda de “via” d’un tarat mental que es podia haver quedat al jardí de casa plantant tulipans, en comptes d’empastifar la paret.

Perquè ara com es “restaura” aquesta “via”?, anar de nou despenjat-se per dalt a falcar pitons? Au va! A pastar al camp!. Lo seu seria posar-hi expansions i sanejar la roca de còdols fràgils.

En fi, gran aportació dels aperturistes!. Al llibre no surt ressenyada…

Be, després de desfer el triangle de forces (plom + pitó que surt amb la mà, he he he, quina ironia) arribo al primer espit i en aquestes que no se com se’m cau una cinta avall… ostres quin dia portem!.

Ja estic de nou a la reunió de parabolts i ara sí, vaig cap a l’esquerra a cercar el pas del primer desplom. No sembla fàcil i efectivament no ho és i a més la cama em fa mal, però be, amb el plus extra d’actitud marca de la casa acabo el llarg.

La Carme es fa un pedal amb la baga de reunió i amb l’ajuda d’un polispast meu desde dalt, supera la panxa com pot. Després sabrem que la festa es deia 6c.

El següent llarg tampoc el regalen i sense saber a que jugo (quina dificultat te el llarg),  també güarrejo tot el que puc per arribar al cim (era 6a i ho semblava). Coix però content estic al cim el Faraó!

La Carme també arriba ben contenta, ha patit molt amb tantes caigudes meves i ha recordat altres accidents amb pitjors conseqüències…

La resta sense problemes i amb les darreres llums del dia a la furgo. Comentant la batalleta la Carme m’explica que la meva caiguda ha sigut perquè s’ha sortit el bolo aquell que era dels de quedar-s’hi a viure…

Haurem de tornar a fer l’Anglada-Guillamón que ha quedat pendent. Sempre va be tenir deutes a la llista, això si, amb pedals de primera divisió.

*/*/*/*/*

Resulta que el tram que volia resoldre en lliure era una secció del segon llarg de la “via” Luxor, acotada segons la ressenya del llibre del Luichy com de A1+. Se suposa que en aquest tipus d’escalada m’hauria d’haver enfilat amb els pedals sobre el pitó cabronet i seguir recte amunt… no se.

Jo estic content d’haver tret aquella reliquia de la paret, pura basura perillosa. Respecte a la via, estem en lo de sempre, segons qui hagi passat primer per aquell tram de paret, mala sort pel col·lectiu, tram fet malbé.
I és llàstima perque ben equipat sortiría algo digne de ser repetit, ara només és per a col·lecionistes i afeccionats a fer-se “el valent”.

Un comentari

  1. Buena aventura Montserratina, ya tocaba un embolao de los tuyos…… Está bien que siempre haya alguien que vaya a sanear vías.
    Felicidades por la aventura Rei!!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.