10-11 Feb 24
Ens reunim ben d’hora amb l’equip per tal d’enfilar cap a Olvena amb la furgo, programar aquest cap de setmana a en Josep, li ha donat més mal de cap del compte ja que originalment, havíem d’anar al Midi d’Osseau, després vam passar pel Cotiella però la meteo no pintava gens bé així que ens va proposar un nou repte: La cresta d’Olvena i a l’endemà l’ascensió al Turbón.
Esperàvem vent però al arribar a la cresta el cel estava sense un núvol i res de vent així que el dia pintava molt bé. Poc a poc, vam començar a pujar, la veritat és que els 3 estàvem una mica atemorits, però amb paciència, supervisant el terreny i escoltant ben atents, anàvem superant poc a poc els trams d’aquella cresta que enfilava ben amunt.
Quan vaig sentir que el Josep deia: Heu superat la part més difícil de la cresta! reconec que per dins hem vaig sentir alliberada… tot i que encara estava intentant controlar la “moto” dins del meu cos. Sens dubte va ser una jornada d’unes 4 hores ben bones a on vam aprendre que sempre t’has d’anar mirant els peus abans d’avançar, que la comunicació entre companys i la seguretat en un mateix son imprescindibles a l’escalada. Un cop acabada la pràctica, vam poder dinar en un lloc de cinc estrelles: Un banc a l’entrada del poble a on li tocava el solete de mitja tarda i a on decidíem com plantejar la nostra següent aventura del Turbón.
Després de dir cadascú la seva i vist que ja eren quarts de 6 de la tarda, en comptes d’aproximar-nos al refugi i dormir allà, vam decidir dormir a la furgo i llevar-nos ben d’hora pel matí i fer els 1300mts de desnivell d’una tirada. Vam aparcar la furgo a un espai a on estàvem refugiats del vent i força planer, vam treure frontals i després de preparar les motxilles i gaudir d’un vermutillo de categoria i uns Yatekomo calentons, ens donàvem la bona nit fins que l’alarma ens despertés a les 4am.
Jo no em creia al Josep quan deia que no ha aconseguit mai sortir abans de 1:15h després de llevar-se, pensava que exagerava i efectivament eren les 5:10am quan vam començar a caminar per aquella pista interminable de negra nit amb uns rocots cada vegada més grans. Després de 2h i 15 m vam arribar al refugi, allà em van saltar unes llagrimetes… quina aventura Deu Meu! En aquell moment començava a clarejar i dins del refugi vam fer una parada per prendre algo calentó, ja havíem fet 800 mts de desnivell i ens quedaven només 500 mts, però ara sí que estàvem envoltats de neu, així que no seria tan fàcil….. En Josep, fent de les seves, va improvisar una ruta circular diferent a la normal, així que ens vam calçar grampons i cap a dalt!
La pujada va ser distreta, el ben de Nord bufava i era força fred, però en Josep que anava obrint camí ho posava fàcil, feia traça curta amb vent de cara així el vent ens acompanyava més d’esquena. Tot el tram era amb neu fonda, trams de neu dura i altres d’enfonsar-te el genoll. Al cap de l’estona ja veiem el cim allà dalt, una punta de roca assolellada que amb el fred que teníem, jo ja m’hi volia traslladar tot d’una!
L’arribada va ser màgica, no ens vam trobar ningú de pujada, érem els primers i els únics de fer cim! Tot el Pirineu estava tapat menys el Turbón a on hi radiava un sol impressionant. “M’encanta que em porteu aquests llocs” deia el Josep amb un somriure de bat a bat 🙂 , va ser un moment de molta eufòria per tot l’equip, ho hem aconseguit!
De baixada vam aprofitar una traça ja feta i vam començar a descendir amb bon ritme, la neu era pols i encara que havíem de vigilar amb les pedretes i els grampons, s’hi baixava molt bé. De cop vam veure un esquiador que s’aproximava al cim, ens va fer gràcia fins i tot veure a algú durant la ruta, un noi de la zona i molt amable.
Al cap d’una hora ja estàvem a l’alçada del refugi altre vegada, què ràpid es baixa de la muntanya amb el que costa pujar! Vam parar un moment per fer un mos ràpid amb l’esperança de trobar-nos l’esquiador de baixada i que ens acostés a la furgo, però no volíem refredar-nos així que vam decidir tirar avall i vam agafar la mateixa pista que de pujada, però ara gaudint de les vistes ja que a l’anada era negra nit. A pocs kilòmetres d’arribar al final, l’esquiador ens va recollir amb el seu 4×4 i ens va portar fins la furgo, quina gent tan amable!
Així de contents vam acabar aquesta experiència, que tot i ser un plan C, va ser el millor plan del món mundial! Molt afortunada d’haver viscut aquesta experiència compartida amb aquest equip de categoria: la Mimi, en Fèlix i en Josep.
Fins la següent aventura!
Nuria