Caiguda a l’Estasen. Quan es va pel fil de la navalla…

Estasen Aneto

Caiguda a l’Estasen. Quan es va pel fil de la navalla…

Què fàcil és escriure cròniques quan és per penjar-se medalles. Els que hem coneixeu ja sabeu que si l’aventura no acaba bé també vull compartir-la, perquè se n’aprèn més d’exemples concrets que d’històries hipotètiques i és una forma que tothom en tregui profit i ajudi a prevenir accidents.

Sempre explico que el més valent és prendre la decisió d’abandonar. I és el que tocava, be, no abandonar sinó canviar de ruta, per una de més segura… Perquè no ho vam fer?… A vegades la il·lusió juga aquestes males passades. En el meu cas, que es a qui pertoca prendre decisions, el no voler frustrar aquesta il·lusió em va “auto-forçar” a intentar-ho… assumint un risc que al final es va demostrar excessiu.

Normalment aquest risc l’assumeixo jo sol, mentre els companys esperen a un emplaçament segur, però en aquest cas, no ho vaig poder gestionar així.

Vinga, anem pas per pas…

L’objectiu era fer la canal Estasen a l’Aneto, en dues etapes, dissabte fins a Corones i diumenge ben d’hora, la canal i cap a baix.

Estem seguint la meteo tota la setmana i fer aquest programa no es viable degut a que per la tarda/nit de dissabte augmenta molt el vent i a més diumenge cap a les 9/10 del matí comença a nevar. El pla B és fer-ho tot dissabte i per això sortim molt d’hora de Barcelona.

A pesar d’un problema de talls de carreteres, estem a la cabana de pescadors de Vallibierna cap a les 11 i abans de les 12 comencem a caminar. Si tot va be, abans que comenci el vent fort haurem fet cim i estarem de baixada.

No pugem corrents però tampoc anem malament. A les 14,30 estem al llac superior de Corones. Una mica més amunt observem com una cordada de tres van per davant nostre i passen pel corredor… aquest “avistament” alimenta l’emoció i eventualment facilitarà la progressió.

A les 15,30 estem al desviament de la traça de la via normal i la que porta al corredor. El que s’observa es que pels laterals van caient purgues de neu i que a la base del corredor hi ha moltes restes d’allaus. A priori sembla que “ja ha purgat” i unit al pas de la cordada que ens precedeix, encarem cap allà.

Abans d’arribar a la base del corredor cau una purga gran per la mateixa canal Estasen… està clar que si aquesta t’enganxa superant el primer pas, te greus conseqüències. Els que han passat primers han estat de sort i jo crec que ja el que pugui caure després serà ja poca cosa i que no tindrà prou força i velocitat com per no poder-ho esquivar i que ens faci mal.

Hipòtesi errònia com es veurà desprès.

Abans d’entrar al pas del primer estrangulament, el mes delicat, fem un recordatori del que hem de fer si ens cau una purga, clavar be el piolet i aferrant-nos a ell aclucant el cap. Agafem aire perquè hem de passar molt de presa i així ho fem.

Un cop superat aquest pas estret apareix la traça dels que ens precedeixen la qual cosa confirma que ja estem relativament “fora de perill”, ja que ha caigut una purga gran després de passar ells i no ha esborrat la traça.

Progressem ràpid per l’esquerra de l’eix central de la canal, valoro si sortir encara més a fora d’aquest eix però això significa perdre temps i forces (obrint nova traça) i exposar-se més a les purgues possibles de la paret que tanca la canal per l’esquerra.

Tot està sortint be, però de cop i volta apareix de dalt una grossa bola de neu d’uns 60 centímetres de diàmetre. Això no entrava dins del meu guió mental… hi cabia una purga de neu humida que llisca com un gran mantell i que ens ha de sobrepassar a banda i banda del nostre cos immòbil i autoassegurat al piolet.

Però no, el que ens ve a sobre es una bola que tot i que no baixa molt de presa, ja és una gran amenaça. Aquí no recordo si vaig cridar lo suficient per a avisar del perill. Em preparo per parar la possible estrebada.

Anna està al darrera meu, sembla ser que ella si que crida, també l’esquiva. Adriana se la troba de sobte i ja no te temps de reaccionar, la bola la golpeja i la treu de la traça; a Lourdes, que tanca la cordada, li passa el mateix.

Jo rebo l’estrebada d’elles, que sumada al pes de la neu que es mobilitza degut a les caigudes, fa impossible la detenció. Anem tots cap avall, segueixo intentant frenar però sense èxit i penso… que no estan fent res per parar-se?, després compartim que sí que ho feien, però que la neu estava en moviment i el piolet no feia res.

Seguim baixant, arribem a l’estrangulament, i aquí totes rebem cops, ja que el tram es més estret i vertical, per fi l’allau, en arribar al cono de dejecció comença a perdre velocitat… recordo que penso… estem baixant molt, tot això haurem de remuntar!… si, increïble, no em passa pel cap que les conseqüències puguin ser greus…

Per fi estem parats, tots en superfície. Adriana ha quedat en una oposició estranya i triga en incorporar-se, quan ho fa comença a cridar perquè veu que s’ha tallat a la cama i raja sang. Ens acostem tots de presa per socórrer-la. Lourdes truca al 112 mentre jo li faig un embenatge, afortunadament deixa de sagnar molt ràpidament.

L’acomodem millor a sobre de les motxilles i l’emboliquem amb les mantes tèrmiques i la corda. A pesar que Lourdes i Anna poden caminar fora de la zona de recepció de les allaus es queden per seguir fent el que calgui. Anna es posa a tapar-li del vent i donar-li mes escalfor, jo estic sostenint la cama ferida.

L’espera es llarga, ja ens han dit que trigaran uns 40 minuts, després sabrem que venien des d’Osca… és lluny.

Cal fer un apunt a que la nostra comunicació amb el 112 va ser insuficientment correcta ja que, ni ells ens van demanar com estava la resta de components de la cordada, ni nosaltres vam insistir en que no podríem baixar pels nostres mitjans. Val a dir que sí que els vam dir que de cap manera podríem moure a Adriana de on estàvem, no ens veiem capaços de fer-ho.

Es veu que si haguéssim aportat aquesta informació enviaven dos helicòpters, o potser un de més gran, estalviant-se temps global. Tot això ho vam parlar a posteriori amb els membres del GREIM. Prenem nota nosaltres i se suposa que també ells i els receptors de la trucada d’emergència, que fan preguntes inútils en comptes d’una tan rellevant com: estat de la resta de persones i si podran baixar pel seu propi peu.

En l’espera, es produeix una petita purga que s’acosta lentament cap a nosaltres, aquesta és la del tipus que em pensava que podíem patir i no m’espanto gens. Tot i que no ho semblava, arriba a la nostra posició, sense conseqüències, perquè ens movem lo just i s’atura allà, l’ensurt no passa de moure les motxilles on estava asseguda Adriana.

Ens hem de moure si o si i Adriana es deixa lliscar cap a baix de forma autocontrolada. Anna la segueix com pot… ara me n’adono de lo malament que estem la resta de l’equip.

En aquestes arriba l’helicòpter i baixen dos rescatadors i una metgessa. Ja estan atenent a Adriana. Lourdes arriba amb molt esforç on estan ells. Jo baixo molt malament i em sembla un descens interminable, el meu turmell diu que ja n’hi ha prou…
Puja un dels rescatadors i m’agafa la motxilla d’Adriana, ara ja ho tinc millor per seguir avall. Constaten que ens hauran de treure a tots d’allà.

Decideixen que primer ens evacuen als que podem pujar a l’aparell pel nostre propi peu. S’acosta l’helicòpter i sense tocar terra ens podem pujar, la maniobra no ha semblat fàcil pel pilot. Bravo.

Ens baixen a Benasc i preparen l’aparell per a encabir a Adriana (ja en camilla), els Greims i la metgessa en el següent viatge.

Un cop fet el segon vol i ja agrupats a Benasc, decideixen que 2 anirem a l’hospital d’Osca en helicòpter (els aparentment mes greus) i les altres 2 al de Barbastro, en ambulància.

Durant els 40 minuts de vol cap a Osca contacto amb Irene i Antonio i ho intento amb Jordi (que viu a Graus). És important recuperar la furgoneta lo mes aviat possible perquè tenim la roba de recanvi, les claus de casa… i ve mal temps… si no es pot pujar aquella mateixa nit, la pista pot quedar impracticable.

Tenim sort i Jordi està disponible per a ajudar. Mobilitza a un amic, Javier, que el portarà amb el seu cotxe fins a Vallibierna, passant per Benasc a recollir les claus que les hi hem deixat a un Greim que, molt amable, accepta l’encàrrec de passar-les a qui vingui a recuperar el vehicle.

Antonio i Merche surten de Llinars cap a Graus, on recolliran la furgo que baixarà Jordi. Irene es prepara per fer la substitució a Antonio.

Tot això es diu ràpid… però son hores d’esforços d’aquestes persones que ho han deixat tot per a atendre’ns.

Comencem a rebre els primers diagnòstics: a les 22:30 Adriana, res trencat, politraumatisme i la ferida, Anna politraumatismes sense cap trencament i la que està pitjor es Lourdes, un primera avaluació indica trencament de lligament tibial.

A les 22.55 arriba el meu diagnòstic, no tinc res trencat, inflamació gran al turmell esquerre i cop fort al genoll dret.

Son les 2:16 hores de diumenge quan Antonio m’escriu que ja s’han trobat amb Jordi i ja estan a Barbastro.  Surten cap a Osca per recollir-nos. Lourdes ha trucat a l’asseguradora de la FEEC i marxa sola en ambulància cap a casa.

Passades les 4 de la matinada estem tots junts a Barbastro. Merche, Antonio, Anna i Adriana seguiran viatge cap a Barcelona, jo ja hem quedo a dormir a la furgo i per trobar-me demà amb Jordi a Graus, perquè amb les preses s’ha deixat el mòbil…

A les 8,30 del matí de diumenge Antonio i Merche arriben a casa, han deixat a Anna i a Adriana a les seves cases i han baixat el cotxe de Lourdes, que estava aparcat a Cervera. Ha fet un non stop de quasi 14 hores de conduir sense gaires descansos. Per part seva Jordi i Javier s’han cascat 5 hores de carreteres i pistes… Es emocionant l’esforç de totes les persones que s’han mobilitzat per a ajudar-nos.

A la tarda de diumenge fem una vídeo-conferència els quatre protagonistes i analitzem el que va passar. Ja d’entrada deixo clar que em vaig equivocar en l’avaluació de la nostra capacitat per contrarestar la possible caiguda d’alguna purga residual. No va caldre més que una bola per enviar-nos avall, com si fóssim 4 bitlles en un fràgil equilibri.

Ja sabem que, a posteriori, totes som molt sabies… Però intentem ser positives, traiem aprenentatge dels errors.

– Tot i que les purgues de neu humida es desplacin lentament no es poden subestimar, potser no dona temps a apartar-se.

– En cas de ser atrapats per aquest tipus de purga és inútil qualsevol gest d’autodetenció i ens hem de concentrar en protegir extremitats dels cops i les torçades, per tant potser molt útil adoptar una posició fetal, aquesta idea d’Adriana la valorem molt interessant. També intentar deixar-nos portar de la forma més controlada possible posant atenció a per on estem caient.

Aquestes idees poden semblar surrealistes perquè, efectivament, tot passa molt de presa, però pels que ho vivim, el temps és molt intens i estàs activat al 100 x 100 pel teu instint de supervivència, per tant qualsevol referència del que pots fer o has d’intentar fer, ens serà útil.

Personalment, desprès de tot plegat, tinc clar el que sempre he sabut, que no sempre es fàcil prendre la millor decisió, partint de la base que un corredor/canal/goulotte, sempre és un lloc exposat.

Davant d’una senyal de risc, hem de parar, analitzar amb el cap fred i desprès actuar. Això ho tenim que interioritzar i deixar il·lusions, expectatives i un llarg etcètera de consideracions, en segon terme. Afortunadament tindrem mes oportunitats de posar en pràctica aquesta estratègia del semàfor.

I recordar la famosa frase: “una retirada a temps és una gran victòria”

PD: els dies de després seran d’avaluació més concisa de les lesions i d’enviar paperassa i més paperassa al GREIM, sort que tenim tot en regla. Per cert que ens van deixar clar que a l’atestat deixarien per escrit que no observàvem cap negligència a l’accident.

 

Veure fotos

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.