Aquest estiu ens hem estrenat als Alps la Bea, l’Adrià i jo mateixa, la Lourdes. En Josep ens va muntar una setmana ben intensa a la vall de Saas i la vàrem aprofitar de valent. Tota l’aventura bé es mereixia una crònica, però ja se sap… no saps com posar-t’hi, passen els dies, bla, bla, bla. Finalment ha pogut més la recança que la mandra i aquí la teniu, la vivència del nostre primer quatremil, el pic de Weissmies (4017m.)

El Weissmies (literalment, “molsa blanca”) és un dels 3 quatremils que vàrem tenir l’oportunitat de fer a la vall suïssa de Saas. En un principi, la proposta era fer la via normal, però degut al mal estat de la neu d’aquest estiu en Josep va proposar de canviar el pla per l’ascensió des de l’aresta sud, amb menys glacera i molta cresta.

El primer dia, sense haver de matinar gaire, agafem el telecadira que ens estalviarà 300 metres de pujada i ens posem en ruta per un camí d’aventura que ara sé que es diu Almagell Adventure Trail, tot equipat amb escales i ponts penjants que el fan ben entretingut. Anem enfilant cap amunt fins al nostre objectiu d’avui, el refugi Almagellerhütte. Ha estat una jornada tranquil·la i finalment no s’ha acomplert la previsió de pluja per les primeres hores de la tarda.

El segon dia ja és una altra cosa. Sortim d’hora per anar a buscar la cresta que haurem de resseguir. El primer tram de camí és un pedregar que se’ns fa llarg i antipàtic, però la cresta la gaudim. Hem assegurat els primers passos, que són els de més grau, però després anem seguint en ensamble a bon ritme i deixem els altres grups molt endarrere, cosa que ens dona molta tranquil.litat.

Finalitzada la cresta, comencem a entrar en terreny nevat, ja mirant al NO. Aquí tenim el primer contacte amb les esquerdes de la glacera, que anem superant segons se’ns presenten. Després d’una desgrimpada assegurada amb un clau de gel, la resta no té complicació -això sí, extremant les precaucions-. Així anem a buscar el punt de trobada de la ruta normal, que vé per l’altre costat. I ara queda bàsicament l’ascensió al cim, que té un darrer tram en placa inclinada on no badem ni un segon.

Fem cim contents, amb un clima esplèndid i unes vistes impressionants. Sense encantar-nos anem a buscar la cresta sud-est, tot desgrimpant-la fins a assolir un primer i un segon coll que se’ns fan eterns. En aquest punt, per terreny fàcil, baixem de nou al refugi, altra vegada sense la prevista pluja de la tarda. Fem un repòs ben merescut i un mos i tot seguit continuem la baixada fins al poble de Saas Almagell, aquest cop sense passar pel circuit d’aventura, que ja no està el cos ni la ment per criaturades!

Ha estat la primera de les jornades que ens esperen en aquesta zona, una ascensió intensa amb un ambient alpí molt variat que recomanem totalment. Ara, passats els mesos, només queden bons records de tot plegat. I com sempre dic, el millor, millor, va ser el bon rotllo i la gran amistat que s’ha forjat entre nosaltres, la Cordada de Saas.

Enllaç a l’àlbum de fotos