Síndrome d’Estocolm als Drus

Síndrome d’Estocolm als Drus

Els Drus son una muntanya gegantina amb dos caps que es divisa des de Chamonix. La seva verticalitat i aparent inaccessibilitat, l’envolten d’una atmosfera ambivalent d’atracció per pujar-la i de gran respecte o, directament, de certa por a enfrontar-se a un repte d’aquelles dimensions.

Pel turista que arriba a l’estació superior del cremallera de Montenvers, els Drus son un marc magnífic per tenir un nou fons de pantalla; pels alpinistes, a més, son una crida a somiar en, algun dia, tenir la capacitat per conquerir-los.

Les seves parets estan carregades d’història i de llegenda i han donat peu per a omplir moltes pàgines de literatura de muntanya.

Hèctor i jo ens havíem reservat uns dies de vacances per pujar als Alps a primers de setembre. Ja havíem quedat a primers d’agost i, juntament amb en Jose Soler, havíem escalat gairebé fins al cim del Pic du Roc.

Aquesta llarga ascensió, que en conjunt va durar més de 24 hores, i que ja seria prou motiu per una altra crònica, ens va deixar seqüeles, i va suposar el fre a altres projectes.

Un cop mes o menys recuperats de les lesions, encaràvem de nou el llarg camí que ens separa de la Meca de l’alpinisme europeu, Chamonix, sense un pla concret però si amb un objectiu: fer una gran ascensió.

Acaronàvem diversos projectes, però com que somiar es gratis i les hores de viatge moltes, vaig tenir temps de seduir al company amb una poma llaminera…fer la “directa americana” al petit Dru.

Tan Hèctor com jo no havíem escalat gaire aquests mesos i per encarar aquest objectiu solem dir que “s’ha d’anar rodats”, així és que ens acostaríem a la Maison de la Montagne a veure quina informació en trèiem, per sumar factors favorables.

La fulla informativa de la mèteo començava a presentar el projecte en safata de plata: teníem molt bon temps pels dies següents, només vent fort i en alçada però només per l’endemà…

Els informadors de la Maison deien no poder assessorar-nos sobre l’estat de les parets del petit Dru, però al llibre de piulades, que hi ha allà mateix, varem poder llegir l’escrit d’uns altres intrèpids, que havien fer l’”americana” pocs dies abans i segons ells, estava en bones condicions.

Parlem de nou amb els informadors i ens aconsellen que si decidim anar, per sortir al cim, hem de passar a la cara nord i seguir per la via Allain-Leininger, per evitar una zona que ha patit despreniments de tones de granit.

Tots els astres semblaven alinear-se per fer-nos inviable mossegar la poma i ser atrapats pel seu verí. Així doncs, comencem a replegar informació però curiosament no trobem ressenyes del descens…els Drus començaven a fer la seva feina per segrestar-nos…

Pensem en obtenir la informació que ens falta per internet i en fer-ho desprès de sopar i preparar el material…però misteriosament, un cop en hi posem a fer la cerca, no som capaços de trobar-la. Havent dedicat gairebé una hora i ja rebentats – ha estat una jornada molt llarga!- ens retirem a dormir.

Per increïble que us assembli, l’endemà varem decidir partir cap als Drus, sense tenir informació detallada dels descens. Cada un de nosaltres portava al cap un projecte per resoldre aquest problema: l’Hèctor trobaria la línea de ràpels directa des del cim del Petit i jo en canvi cercaria el camí per escalar el gran Dru i des d’allà trobar la línea de descens més emprada, la que completa la Travessia dels Drus, la gran clàssica d’alpinisme d’aquelles muntanyes.

Ens havíem tornat bojos?, amb la nostra experiència acumulada, ens permetíem la gosadia d’intentar l’ascensió, sense la clau del pany que obre la porta del descens?…els Drus ja ens havíem segrestat i nosaltres encara no ho sabíem!

L’endemà, de camí al cremallera, el nostre àngel de la guarda va intentar un juguesca que ens impedís atacar el cim…ens deixàvem les ressenyes al cotxe!, però els Drus van estar atents a la maniobra i just per 1 minut ens varen fer perdre el tren…i és clar, fins la partida del següent hi ha molt de temps per corregir l’errada i sentenciar-nos.

El comboi va ben carregadet de turistes però anem sobrats d’espai, es nota que ja som a setembre!. D’alpinistes no se’n veu cap!

Amb l’arribada a l’estació de Montenvers les emocions es disparen…quantes vegades havia admirat les espectaculars línees dels Drus! I ara, per fi, m’acostaria a acaronar-les!

Intentem llegir la via des de la gran distància i ja ens adonem que el repte és majúscul! Hèctor expressa els seus recels i li dic, ben convençut, que la nostra cordada te el 90% de possibilitats de sortir-se’n…així doncs…no hem de preocupar-nos! El company sentència que com que tota la via “directa americana” està equipada per rapelar, fins allà dalt congela les seves preocupacions i que si acabem aquesta línia ja es donarà per satisfet. Dels mil metres de la gran paret, la “directa” deu arribar, més o menys a la meitat.

La nostra idea, per avui, es intentar un objectiu modest, fer l’aproximació i pujar els primers 7 llargs de la via, fins a unes terrasses o tenim esperança de trobar lloc per a fer el nostre primer bivac a la muntanya.

Així doncs ens ho prenem amb calma, gaudint d’una esplèndida jornada on només apreciem el vent d’alçada anunciat, però que a la vall no esdevé ni lleugera brisa. Travessem la Mar de Glace i encarem la via ferrada que facilita l’accés al refugi de Charpoua.

Ja en el balcó oest de la vall, ens desviem del camí per agafar el corriol que ens ha de portar sense problemes al peu de la muralla. Poc a poc ens anem atansant i fem el comentari que ens sentim feliços d’estar allà…som uns privilegiats!

A aquesta aproximació li donen 2 hores i mitja, nosaltres hem trigat només 3 hores i quart, je je, estem dins dels límits raonables, els horaris pronosticats no els complim mai.

Ens mengem tranquil·lament uns bocates que encara venen de Barcelona i que saben a glòria, escrutant els relleus de la paret. Es veuen els primers llargs molt clarament…així dona gust!

Calcem grampons per superar la pendent de neu que ens separa de la paret i ens posem a la feina.

Decidim que, de moment, el tercer company, el mut, vindrà a les nostres esquenes. El “mut”, és una de les motxilles que no tenim intenció de carregar per la paret, segons com siguin de difícils els llargs i el seu traçat.

Si la línia no es recte amunt haurem de posar-la a l’esquena de qui li toqui fer de segon de cordada, però si hi ha suficient verticalitat, emprarem una de les cordes i gràcies a l’ajuda d’una politja, la hissarem.

El mut està una mica grassonet, i porta els sacs de dormir, els grampons, menjar, aigua, etc. Deu pesar ben be uns 15 quilets, que, quan toca arrossegar-los a l’esquena, al menys en el meu cas, només que el grau de dificultat colli una mica, se m’encén l’alarma i em sembla sentir “alerta, pes màxim superat, utilitzi el pedal d’emergència” i jo sempre obeeixo disciplinadament, ja que el principi d’estalvi energètic el tinc molt assimilat…i més quan la paret es tan i tan llarga…no ens podem quedar sense piles! Ai aquest mut, quin paio, no parla gaire, però es fa ben pesadet!

Sense gaire entrebancs ens situem a la terrassa prevista. Allà ens trobem a uns que semblen russos i que van de retirada. Son uns personatges!, s’agafen a les nostres cordes per la cara i baixen a la recerca d’una reunió per a rapelar, tot i que arrosseguin pedres que van a caure cap a l’Hèctor, que en el darrer llarg del dia, va de segon amb el mut.

Be, ens oblidem ràpid d’aquesta penya i cerquem el millor emplaçament possible per a passar la nostra primera nit a la llum de les estrelles. Tenim sort i en menys de 15 minuts de feina ja donem per bona una plataforma. Ara toca fondre neu, que hi ha al nostre abast, per mantenir tota l’aigua disponible pel dia següent, en que ja no tenim la certesa de trobar-ne.

Gaudim dels paisatges i de la posta de sol. Estem emocionats i contents, estem escalant els Drus!.

L’endemà, amb una certa despreocupació inapropiada, ens llevem amb la llum del dia. No hem posat el despertador; però no només això, sinó que anem xino xano per fer-ho tot, llevar-nos, esmorzar, preparar el material…Fins a les 8 del matí no ens posem a escalar…ens podrem permetre aquest luxe, amb tot el que tenim per endavant?

El primer llarg del dia comença fort i en diagonal, li fot l’Hèctor sense contemplacions. El mut i jo no tenim cap opció de repetir la gesta i decidim que pugem remuntant la corda, no sense abans fer un bonic pèndul per agafar la vertical…ja m’he despertat del tot…amb aquell pati, fer aquestes maniobres, et posa les piles ràpid!

Seguim una ziga zaga esquerra dreta per guanyar la vertical d’un diedre que de tant vertical, tira enrere. Li foto en artifo, em sembla que li donen 6b en lliure, però ni m’ho plantejo; desprès provarem com porta el mut lo de arrossegar-se per les parets.

Els següents llargs segueixen sent molt verticals i de les mateixes o superiors dificultats en lliure, així es que el nostre pedal de fortuna treu fum. El mut ho porta molt dignament, ha estat un encert aquesta estratègia, no es queixa gaire.

I així, sense estressar-nos, anem sumant metres, això si, el rellotge solar va a un ritme molt més ràpid i ens porta molta avantatge…que cabró! Ens havíem proposat arribar al final la “directa americana” abans que ell s’amagués darrera de l’horitzó, però no hi ha res a fer i ens guanya per dos llargs de corda.

A la llum dels frontals, l’emplaçament del nostre segon bivac és realment descoratjador: blocs, gel i escombraries…perquè la gent és tan porca?, sorgeix de nou la pregunta recurrent pròpia d’aquestes situacions.

Triguem una bona estona en condicionar el niu, fondre neu i sopar, però estem molt contents d’estar aquí, hem assolit l’objectiu mínim del dia. La versió optimista parlava de deixar muntat els dos llargs següents, el diedre de 90 metres, com somiar es gratis!

Hem aprés la lliçó i ens posem el despertador. A les 7 ja estem escalant, però errem la línia d’atac al diedre i perdem 1 hora, per tant a les 8 de nou som a la casella de sortida…no hi ha manera de sortir aviat!, de nou en Llorenç ens ha agafat una bona avantatge!

Un cop redreçada la situació fem el diedre de 90 metres, ben visible des de Montenvers. Es molt aeri i espectacular, esdevé un tram de transició que ens permetrà arribar a sota dels desploms que hem de flanquejar a l’esquerra per guanyar la cara nord.

Per facilitar aquest canvi de vessant hem d’arribar a una línia d’expansions molt vells. La maniobra no es senzilla i amb ajuda de les cordes l’Hèctor se’n surt airós. Després ataca la travessia tot esperant que tots els ancoratges suportin el seu pes. Tots aguantem la respiració, fins i tot el mut està acollonit, perquè ara li tocarà fer una remuntada ben i ben aèria!.

Per mi també toca maniobra de pujar per la corda…mare meva, quin pati! i quin patir!

Be, per fi hem arribat a la cara nord, però hem trigat moltíssim, son les dues del migdia! toca fer un mos abans de seguir amunt. Ens marquem l’objectiu d’arribar a la cova-forat que hi ha molt a prop del cim, on podrem fer el nostre tercer bivac. Dels plans inicials ens oblidem, millor ni parlar-ne, que ens dona la risa!

Tot fa pensar que de nou el sol ens guanyarà la cursa i a més ara compta amb aliats: la neu i el gel han aparegut en escena per complicar-nos la via. Amb aquest panorama el mut ens ha dit a cau d’orella que no porta equip adequat per arrossegar-se per aquest terreny i que millor que el portem sempre a coll. Jo! Només ens faltava això…però be, ens repartim el pes i li fotem amunt, que no val a badar!

L’itinenari, és complex i hem d’anar esquivant pitons trampa. Tot i estar alerta, ens fiquem on no toca i hem de superar un vertical diedre ple de gel que hem de netejar. Així doncs no podem accelerar la marxa sinó tot el contrari.

La ressenya i la realitat tenen poc a veure, falten llargs que no estan dibuixats o es que anem molt perduts en aquella immensitat de roca; per arrodonir els contratemps, l’altímetre ha dit que plega, o sigui que no tenim referència d’alçada…en fi, ens estem posant una mica nerviosos.

L’ocàs ens obsequia de nou amb un esplèndid paisatge i nosaltres hem rebaixat els objectius a trobar un replà apte per passar la nit, però no serà fàcil.

A la llum dels frontals, superem unes xemeneies i arribem a un tram de mixt (neu-roca-gel) que ens obliga a posar-nos les botes. Intentarem evitar calçar els grampons.

Desprès d’un llarg on no tenim la certesa d’anar pel bon camí, valorem quedar-nos aturats, asseguts sota un sostret. Afortunadament decidim seguir amunt i trobem de nou pitons que ens diuen “va nois, endavant!”

15-20 metres mes amunt, trobem la cova – forat, hem arribat!. Riem pensant en la cara de tontos que se’ns hagués quedat si decidim quedar-nos a baix per passar una molt mala nit, havent estat tan a prop del bivac.

Avaluem la situació: creiem que estem al 99,5 % d’assolir el cim i el temps es manté estable, estem cansats però molt contents, a més hem trobat bivacs de luxe que no ens obliguen a fer més hores extres. El after hours ens suposa posar-nos al sac gairebé a les 3 de la matinada… no esta mal!

La resta de la nit passa volant. A l’Hèctor li fa molt de mal el dit gros del peu esquerra, però no tenim pensaments de posar-nos els gats, així és que no hi haurà problema…total, pel que queda!, pensem, ingenus de nosaltres…

La ressenya ens indica que tenim dues opcions, tirar recte amunt escalant i trepitjant terreny mixt de la cara nord o anar a l’altre banda del forat, seguir per la cara Oest i sud fins al cim…la topo no diu res d’escalar si agafem aquesta segona opció, així es que ens decantem pel camí teòricament fàcil i ràpid.

Iniciem a les 8,30 i…cagada!, la ressenya ens la torna a jugar i per aquest itinerari escollit, no només hem de seguir escalant sinó que a més, no guanyem metres!, els Drus ens tenen segrestats!

Fent ziga zagues per la paret per esquivar les majors dificultats que ens barren el pas, aconseguim encarar per fi el cim del petit Dru a les 12,30 del matí…4 hores!!! Quan en teoria tot era un pim pam!

A part de fer-nos la foto de rigor, toca decidir cap a on encarem la baixada; com que tenim divisions de opinions i el mut no vota, decidim utilitzar el comodí de la trucada. Volem parlar amb el servei de socors de la Gendarmerie de Chamonix, perquè ens donin la seva opinió sobre el camí més ràpid per baixar.

La comunicació telefònica queda interrompuda a mitja conversa i quan estem fent un segon intent de diàleg, sorpresa! està pujant l’helicòpter de rescat!; malgrat els nostres gestos de parlar per telèfon, l’aparell posa un patí al cim i salta un gendarme; la situació es increïble, i una mica tortura psicològica perquè tenim davant les portes obertes a assolir la vall volant!!

El diàleg és curt i marxen tan ràpid com han vingut. Pensem que ja devien estar volant per la zona, perquè van trigar molt poc en presentar-se. Tan se val, el cas es que decanten la balança cap a la necessitat d’escalar el gran Dru per enganxar la via “normal” dels ràpels de baixada.

I a la pregunta nostra de per on va la via, ens diuen que per qualsevol de les dues fissures que es veuen de lluny i que, des d’aquí, ens semblen una feinada de por.

A aquestes alçades del guió, estem realment cansats d’escalar, hem dormit poc, no hem menjat gaire cosa per esmorzar i acumulem moltes hores de vol…el coco es nega a tirar més cap a dalt i només demana tirar avall com sigui, però vaja, és el que hi ha i com més aviat encarem el darrer problema, abans en sortirem!.

Hores abans, mentre donàvem voltes per pujar al cim vaig localitzar dos escaladors que pujaven per la via clàssica…vaig pensar, aquí tenim la solució al nostre enigma de sortida!, descarregats i poc cansats com van, segur que ens agafen.

Estava Hèctor negociant la primera fissura quan els companys apareixen per fer les darreres passes cap al cim del petit Dru. Els hi fem un crit per demanar-los quina de les fissures és la mes fàcil per a assolir el cim del gran. Ens indiquen que no s’ha d’escalar cap de les fissures i si flanquejar el primer mur per l’esquerra per entrar-li per darrere (o almenys això varem entendre)

D’entrada ens sorprèn que el gendarme ens ha informat malament, però fem cas dels nou vinguts i seguim el seu consell. Quan em toca anar a reunir-me amb l’Hèctor, el trobo aturat a una bona reunió després de fer tota una llarga travessa per un sistema de vires amb un pati de mamma mia!

El que ve és un terreny de mixt i d’entrada intento abordar-lo sense grampons, passant de pedra en pedra…però a la segona trepitjada a un bloc, aquest se’n va avall i gràcies a que tinc el piolet ben clavat la cosa no passa d’ensurt…

Toca parar, assegurar-se i posar grampons per resoldre no més de 30 metres, però amb uns abismes del dimoni!; a sobre, l’únic cargol de gel que portem i que ara ens fa falta, està al fons de la motxilla del company…en fi, ja veieu, tot son avantatges! I el sol, mentre tant, pica l’ull i se’n riu, dient “a que us guanyo de nou?!”

Per assolir el cim tinc que equipar una fissura que em dona feina i penso, “els francesos segur que han anat per un camí mes ràpid i ja ens hem quedat sense el forfait de baixada” però no, quan ja estic a la R, sento “Relais!”. Ostres que be! els tenim aquí mateix!.

Quan per fi els veiem, els demanem cap a on son els ràpels i, amablement ens diuen que els seguim, que es difícil d’explicar!. Aaaaaleluya, aaaaleluya…hem trobat la clau per sortir d’aquesta muntanya!.

La veritat és que els ràpels eren fàcils de trobar, però Kim, que així es diu el guia francès, tenia intenció d’adoptar-nos i de fusionar les dues cordades, ja que quan està a punt de començar el primer ràpel, demana les nostres cordes per anar muntant el següent… Que be! això va vent en popa!

L’alegria dura poc, ja que les seves cordes es traven al tercer ràpel i em toca pujar a recuperar-les, però be, res de nou, ja sabem de que va la cosa. Al següent ràpel, l’Hector m’indica que ni l’acabi, per preveure la següent enganxada de cordes, que, efectivament s’anava a produir sense cap mena de dubte i em toca desgrimpar-rapelar un tram amb una corda vella bastant podridota que ja estava instal·lada. Que be que ens ho passem als Drus!

Ja sense més entrebancs, arribem per fi a la glacera; avaluem que hem guanyat, gràcies als companys, la certesa que assolirem el refugi o, si mes no, un munt d’hores menys en trobar-lo.

La glacera ens reserva encara una sorpresa; com anem seguint a la parella d’àngels de la guarda, ja no parem atenció al camí de baixada i el que ha agafat en Kim ens porta directes a una esquerda inhumana i desplomada. Segurament ja s’ho coneixia i en un pim pam munta un ràpel fent una “pedra en T”, es a dir, enterra un bloc a la neu que subjecta la baga de la qual rapela.

Li demanem (per cortesia) si podem rapelar d’aquesta instal·lació i ens diu que cap problema i que ell segueix avall per triar el camí entre les esquerdes abans que es faci fosc del tot, que recollim la seva corda, que segueix amb l’altre que te…jo, quin bon rotllo!

Abans que la llum s’esvaeixi del tot (efectivament hem perdut de nou la cursa!), fem un darrer cop d’ull al circ de muntanyes que ens envolten, es espectacular, bestial, quina passada!

Sortegem unes esquerdes més que encara ens volen fer la punyeta i arribem al camí on ens espera Kim, que sempre ens ha anat vigilant que no ens emmerdéssim, per comentar la jugada i recollir la seva corda.

Al cap de menys de mitja hora entrem al refugi de Charpoua, som lliures!

Desprès d’estendre el material, acomodar-nos i fer trucades a la família, gaudim d’un sopar de pasta que estava al refugi més pa, formatge, pernil i xocolata al que ens conviden els companys…estem que no donem crèdit a ala nostra bona sort de trobar-los.

L’endemà al matí encara ens en donaran galetes, cafè, té i barretes energètiques…estem molt agraïts per tot, lògicament…i Kim ens diu que ell també s’ha trobat amb “problemes”. Quin paio aquest guia de Chamonix, estem encantats d’haver-lo conegut i tenim les seves dades de contacte per si algú ens demana algun dia per un guia local.

Nosaltres ens hem aixecat molt relaxats i amb una estranya sensació d’enyorança…els Drus ens han robat el cor! i malgrat les penúries i el patiment, tenim la sensació que a aquesta muntanya ferotge hi tornarem…potser tenim el síndrome d’Estocolm!

PD: varem tornar a la oficina de informació per posar la nostra piulada i buscàrem de nou, sense èxit, el croquis de la baixada. Increïble, però cert, no el tenen (o no saben on és!). Ara tant se val, ja la tenim al nostre disc dur!

Les fotos

7 comentaris

  1. Felicidades cracks, y van dos veces k me leo la cronica, este año ha sido un salto cualitativo para cordada y cuantitativo. Menuda cosecha!!!

  2. Impressionant!!. I quina manera d’escriure!!!. Ets el Rebuffat català. Per cert, ja m’explicaras com collons s’atreveix un a rapelar d’una pedra en T.

  3. Boniisssimaaaaa!!… Vosaltres voleu tornar… i altres volen anar despres de llegir el aventuron!! Aixi q compartiu la info de baixada jaja de la pujada no hase falta q dises nada mas… Una abraçada cracks!!!

  4. Siii….jo vui anar !!…Juan, Jose S., hem de mirar la “normal” al Dru que segur que ja té tela…i aplicar lo de “alerta, pes màxim superat, utilitzi el pedal d’emergència” …jajaja….molt bóoo…
    Felicitats campions !….Quin any que porta el club …

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Hola! Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i oferir continguts d'interès. Vols saber més?

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close