Una de les meves millors experiències de muntanya

Posets 4-5 juliol

Posets CIM

Us explicaré una de les meves millors experiències de muntanya viscuda fa poques setmanes. Vaig veure anunciada la sortida a Posets a la pàgina web de Cordada, i en un principi ni tant sols vaig parar atenció, ja que les seccions d’alta muntanya normalment les passo de llarg. Però aquesta vegada alguna cosa i algú va fer que intentés superar aquest repte. Tenint en conte que actualment no tinc cap preparació física la veritat és que em feia molt yuyu però com que me’n moria de ganes allà que em vaig apuntar.

Volia una preparació ràpida i eficaç per posar-me en forma, però era massa tard. Una setmana abans, Rodolfo em va fer un entrenament que casi em moro. Vam fer una sortida al Tibidabo amb bicicleta des de la carretera d’Esplugues i em vaig adonar de la meva baixa forma. Quasi m’esborro de l’excursió!!! Però aquí estic, escrivint la crònica que em van endossar de tornada a la furgo.

Us haig de dir que el grup va ser de lo més motivador i engrescador, des del primer moment sabia que superaria tots els entrebancs perquè la meva il.lusió i la seva comprensió farien que tot fos més fàcil del que esperava. Gràcies Josep, Eli, Eva i  Rodolfo, heu sigut un gran suport físic i emocional.

Vam sortir de Barcelona dissabte 4 de juliol dels llocs concertats prèviament i, tots a la furgo, vam iniciar el meu gran repte. Després d’unes hores de viatge, no recordo si unes 3hores, passàvem per Benasque i poc després arribàvem al lloc on començaríem la ruta, el Camping Aneto. En Josep, que ho tenia tot calculat i ben planificat,  va portar la furgo al lloc on finalitzaríem la ruta, al pàrquing prop d’Eriste i allà , com una bala i en ple sol va agafar la seva bicicleta i va tornar al càmping, devia anar com el correcaminos perquè va aparèixer en un plis plas. Mentrestant, nosaltres vam aprofitar el temps i la Eli ens va fer una detallada explicació de com col·locar grampons i arnés als que no en sabiem. Eli.. com em va reconfortar quan em vas dir que estava molt motivada i això era lo més important, sincerament estava flipant amb la meva nova indumentària.

Amb tot a punt, després de buidar algunes coses de les motxilles, entre elles l’amanida de l’Eva que va semblar que pesava molt, i amb el meu pal per fer la selfie al cim, amagat perquè no el veies el Josep, vam iniciar un camí preciós. Vam sortir a les 13h, va ser una caminada relaxada, amigable i engrescadora on ens anàvem coneixent tots una mica més. Tot xerrant i fent fotos vam arribar al refugi (1890m) a les 17,30h i després de situar-nos una mica en el refugi vam fer unes pràctiques d’encordar-nos i grimpar una paret. Rodolfo i Eli van pujar fins dalt sense problemes però Eva i jo vam fer el que vam poder amb molt d’esforç, i va semblar que no ho havíem fet tant malament. I és que som unes valentes!!!!!

Sopar, xerrar i contemplar el paisatge és el que vam fer abans d’anar a dormir, que no va ser massa tard. Bé, alguns ens vam quedar una estona més a gaudir del paisatge nocturn que era preciós. Poc a poc el refugi anava quedant buit, només quedava el silenci i les muntanyes sempre tant impressionants.

A les 5,30h ens vam llevar per esmorzar i recollir tot per sortir lo abans possible. El clima era molt agradable i semblava que no faria massa calor per lo que no seria un inconvenient la temperatura. Quan portàvem una estona caminant, el Josep em va ensenyar una muntanya, que a mi em va semblar que era més alta que el Posets i va dir: “mireu-la bé que d’aquí una estona la veurem molt lluny i a baix”, semblava que això seria impossible…..i va ser cert i magnífic. La pujada s’anava fent bastant bé. La Vall d’Estós…què us puc dir, una meravella. Vam trobar poca neu, no va caldre grampons però sí me’n vaig portar una bronca del Josep, les meves botes no eren adequades per pujar a Posets, no eren semirígides i no s’agafaven a la roca, bé eren més semblants a una deportiva que a una bota de muntanya. El Josep, que a vegades té mal gèni, va actuar com pocs guies haguessin fet, em va fer canviar el calçat pel seu, així que a ell li va tocar pujar la cresta final, que va durar 2 hores, amb les meves sabatilles i jo vaig pujar la mar de bé amb les botes del Josep, i  també baixar, esclar, jo no les volia canviar. Li va sentar fatal i m’ho recordava cada dos per tres….gggrrrrrr…..gràcies, mil gràcies per aquest detall.

Després de la primera hora de grimpar per unes crestes fàcils d’agafar però, per mi, molt cansades, en Josep va decidir encordar-nos a Eva i a mi i així vam fer la següent hora molt millor, però segons Josep molt lents. Es veu que tenia ganes d’arribar i rondinava perquè anéssim més ràpid, i jo que no podia més, que anava per sobre les meves possibilitats…uuffffff. I així, sense veure el pic de Posets en tota la ruta, va aparèixer la fita, allà estava el Posets, a les 12,45h, el cim. Una alegria em va envair, no podria descriure l’alegria de veure el cim, és una sensació meravellosa, de cop ets a dalt i el que veus no t’ho acabes de creure. Evidentment vaig treure el pal per fer les selfies que ara miro sovint, per tal de compartir el moment amb els companys de feina, tal com m’havien demanat. Vam fer fotos i com no, vaig fer alguna panoràmica, ja que m’encanta fer-les.

Segueixo pensant que els companys van ser extraordinaris, Rodolfo, amb la teva discreció i suport…sempre pendent, Eli, motivadora en tot moment…vinga vinga que va molt bé, Eva, lluitadora fins el final amb mi i Josep, rondinaire però el millor guia del món….altre vegada, GRÀCIES.

La baixada, que tots la van fer fàcilment, per mi va ser molt difícil i dura. Les cames cansades i doloroses no podien ni sabien caminar per la neu, deu meu que llarg es va fer la llengua de neu. Crec que necessito aprendre a baixar per la neu, clavant taló….un altre repte a aconseguir. Josep, la propera llengua de neu la baixaré amb estil i tècnica. Vam passar pel refugi d’Angel Orús i travessant la Vall d’Eriste vam arribar, després de 5 hores, a l’aparcament on ens esperava la furgo.

Quin cap de setmana!!!!! El recordaré sempre!!!

La possibilitat de realitzar un somni és lo que fa que la vida sigui interessant!!! (Paulo Coelho)

Fins aviat

Imma

 

VEURE LES FOTOS

2 comentaris

  1. Si, la veritat es que a hores d’ara creia que les havia vist de tots colors: deixar ulleres, deixar guants, canviar o carregar la motxilla del company, fins i tot deixar l’arnés i escalar amb un “de fortuna”…però canviar de calçat… aquesta era nova!

    La jugada va sortir be, però és clar que, si no vols que torni a passar, no has de “riure la gràcia”, com si fos una anècdota mes. Tothom hem de ser curosos en llegir el material que cal portar perquè potser en una d’aquestes, fem fracassar el repte… i aixó no s’hi val!

    Avui, pocs dies després, la meva estimada Imma ja te unes botes com cal (m’hi he implicat personalment je je) així tots contents.

    Gràcies per la crònica!!

    Fins la propera!!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Hola! Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i oferir continguts d'interès. Vols saber més?

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close