Aquesta historieta comença quan ens vam plantejar una sortida al Canigó. Tret que la primera intenció era anar des del refugi dels Cortalets, el fet que el refugi guardat de Merialles fos obert fins a final de mes ens atreia. La comoditat d’anar menys carregats sempre és temptadora… i així ho vam publicar. Però contactem amb el refugi i ens assabentem que serà tancat des d’aquest mateix dissabte 15 d’octubre 2022. Donada aquesta situació, canviem de pla i tornem a la primera idea que ens permetria fer el desnivell en dos dies. La ruta era circular i trepitjaríem tres cims.
Vam sortir en dos cotxes un cop tothom aplegat a Molins (sense) Rei i directes a l’autopista ja gratuïta fins a la Jonquera fent una paradeta per esmorzar bo i calent. En arribar al Voló (Rosselló), enfilem cap a Ceret i, després d’alguna que altra volta, avancem per carreteres estretes, plenes de corbes, entre sureres, alzines, castanyers… i amb el terra sembrat de fulletes que ens anuncien la tardor. Un cop passat Sant Marçal, arribem a Vallmanya (Conflent) i ens aturem a l’aparcament de Els Masos. Aviat encetarem els 1.200 m de desnivell que hem de superar per arribar al refugi dels Cortalets, que està a 2.050 m d’alçada i a uns 7 quilòmetres.
Tenint en compte quant puja en tan poc recorregut, gairebé segur que serà un camí ben dret i dur, però la veritat és que menys del que pensàvem. El terreny no excessivament pedregós, amb molta terra i herba el fa tovet de trepitjar. Ens envolta un paisatge de fageda tardoral (ombres i colors canviants), algun bolet que altre (inclosos rovellons i ceps) i molta humitat i vida, encara que sí trobàrem que mancava algun curs d’aigua on reomplir els dipòsits (ampolles, cantimplores…) que, amb l’elevada temperatura, la majoria vam buidar irremeiablement.
Així, tot guanyant alçada entre els boscos, anem passant prats de ramats. En cinc horetes i escaig arribem al nostre destí per fer nit. Com ja sabíem, només restava obert el refugi lliure i comprovem que, de les 19 places de llitera, gairebé només en quedaven sis de lliures, just les que ens calien (n’érem sis, nosaltres) o sigui que ens les repartim. També ens adonem que no totes tenen matalàs, però encara prou que tothom tindrà on dormir. La següent feina serà proveir-nos d’aigua: hem arribat dalt sota mínims i no raja cap font al refugi. Anem cap a l’estany que hi ha a la vora. Un cop arribats, l’estany presenta un aspecte gens favorable. L’aigua està estancada i amb molta vegetació, molt poca fondària… tot apunta que no és bona idea agafar aquella aigua. Pensem a posar pastilles potabilitzadores o a bullir-la com a últim recurs fins que, resseguint la vora, trobem un conducte canalitzat que l’alimenta. Ja no cal amoïnar-se, omplim les ampolles amb una aigua neta, que corre, fiable i saludable sense necessitat de cap tractament. Podrem abastir-nos per beure i cuinar per al sopar. També hem vist dins el menjador del refugi una bona estufa amb llenya grossa al costat, així doncs, només caldrà collir un bon grapat de pinassa seca i branquillons i engegar-la per caldejar el refugi, que en marxar el sol a dormir es nota la frescor.
Mentre sopem decidim que matinarem força: per poder baixar d’hora a l’aparcament i per tornar a abastir-nos d’aigua per passar tota la jornada, estem convençuts que ja no en trobàrem més per pujar als cims. Això ens porta a seguir la ruta en sentit invers: primer pujarem pel pic de Jofre (2.362 m) i després del cim, baixarem pel Barbet (2.712 m).
Aquest canvi ens regala unes vistes increïbles de la sortida del sol per sobre d’un immens mar de núvols que cobreix la vall mentre es retiren les ombres i els colors van pintant tot l’entorn.
El pic Jofre és una mena de punt que sobresurt una mica més del normal respecte a la carena que anem enfilant. Al poc d’haver apagat els frontals, només una fita ens fa saber que allò és un cim. Continuem carena amunt. Passant una mena d’avantcim se’ns obre la vista de la Pica del Canigó, a la qual arribem sense gairebé grimpar. Al cim només trobem un parell de nois francesos que molt amablement ens fan la foto de grup. Ara, feta la Pica del Canigó (2.784 m) i un cop contemplades les valls ennuvolades i les muntanyes il·luminades pels raigs del sol matiner, ens toca la part una mica més compromesa, ja que la xemeneia la desgrimparem de baixada. Amb molta cura i sense preses passem el tram inicial, el més aeri i exposat i seguim descendint. La xemeneia ha estat netejada des de fa no res i no hi ha gaires pedretes soltes ni roca trencadissa. Un cop feta la part més tècnica ens toca arribar al coll de Vallmanya i assolir el darrer cim, el Barbet (2.712 m), que encara que sigui anomenat Cresta del Barbet, no passa de ser una carena. Per cresta, la del Gasamir.
Fet el cim, la propera fita serà passar pel refugi a recuperar el material desat. Arribem vora les 13 h, dinem alguna cosa i ja només ens restarà anar baixant fins al pàrquing de Els Masos. Tornem a passar pel mateix camí, tornem a veure les restes de l’helicòpter estavellat al bell mig del sender. Continuem obrint i tancat les portes dels reixats del ramats, alguns trams dels enfilats tenen corrent, caram! Però la fageda continua sent tan màgica com ahir i, com que el terreny és bo, el recorregut curt i fa baixada, reduïm quasi a la meitat el temps de retorn. A una companya li toca un patiment extra: a mig matí li ha sortit una butllofa al peu que ha curat amb un apòsit. Tot i així, no pot evitar fer passes en fals i se li van carregant les cames i genolls. Encara que hem baixat una mica el ritme, arribem als cotxes a l’horari previst i sense més novetats.
Tornem cap a casa feliços. El cap de setmana ha estat fantàstic: ambient increïble, paisatges inoblidables i uns companys i companyes excepcionals.
PS. Els afortunats hem estat Jesús Altemir, Josep Maria Gimeno i Paco López i les afortunades, Rosa Lardies, Montse Moret i Rosa Pérez Albors.
El 1r dia, vam gaudir de 7,28 km i 1.167 m de desnivell. El 2n, de 15,58 km i 878 m de desnivell (segons el wikiloc de jmgimeno).
Un plaer.
Jesus Altemir
