Avui no us parlaré de muntanyes ni parets, però si de reptes vivencials tant o més importants i sobre els que serà més fàcil respondre la famosa pregunta…però perquè ho fas això?

Molts de nosaltres tenim una sensibilitat social que ens provoca inquietud davant de molts esdeveniments que passen al nostre voltant.

A vegades son fets que afecten persones, a vegades a animals, a la natura o a elements artístics o culturals.

Aquesta inquietud, normalment ens fa sentir pena, i en funció a la gravetat dels fets, ràbia o impotència. També, a vegades, si allò que passa ens queda molt a prop, ens provoca angoixa pel nostre futur personal, de la nostra família o entorn afectiu.

El sistema econòmic i polític que patim no és aliè a aquests sentiments, ja que la seva solidesa es basa precisament en la nostra sensació de impotència, en la nostra por.

Els pobles, per contrarestar i vèncer aquestes pors, per abolir les injustícies, sempre han tirat de la mateixa recepta: solidaritat i treball amb l’esperança d’aconseguir un futur millor.

En aquests darrers anys en que patim aquesta enèsima crisi del sistema capitalista, segurament la més descarada, son moltes les persones que per consciència o per necessitat, estan vencent aquestes pors, mostrant el camí a seguir, que d’altra banda és l’únic possible, unir-se i lluitar.

Molts dels desnonats per les hipoteques, que formen part de les plataformes que son als carrers, manifesten que mai havien pensat que formarien part d’un moviment social i és que sempre pensem que “no ens ha de tocar a nosaltres”, que podem salvar-nos.

És instintiu i natural no voler enfrontar de cara els problemes, mirar cap a una altra banda mentre no ens afecten de ple. Però els fets demostren que si aquesta actitud es generalitzada, significa el suïcidi dels pobles, portant-los a l’esclavatge.

Milers de persones hem mostrat el nostre descontent amb l’actual situació, de formes ben diverses, per motius concrets ben diferents, però que convergeixen en un denominador comú: aquest sistema econòmic i polític no és una eina útil per afavorir la felicitat de la majoria de les persones, sinó tot el contrari.

S’imposa doncs la recerca d’un nou model de relacions entre les persones que canviï radicalment els valors que ens han portat fins aquí. En el nostre país som privilegiats perquè aquests processos necessiten de lideratges que siguin referents d’honestedat i que siguin capaços de fer el pas endavant que molts estem esperant per acompanyar-los.

Soc un ciutadà anònim més, dels centenars que hem escoltat a l’Arcadi Oliveres a les seves conferències i que ara darrerament també presta atenció a una monja que també ajuda a remoure consciències: Teresa Forcades. Aquestes dues persones, que gaudeixen de ressò mediàtic, han fet el pas per posar-se al front d’un moviment social aglutinador que posi les bases per canviar el sistema de soca-rel, de forma pacífica i democràtica, i més de 44 mil persones (fins al moment) hem manifestat per escrit que estem disposades a fer el mateix camí, pas a pas, a poc a poc, però amb un objectiu valent i esperançador.

Us animo a acompanyar-nos. Aquesta muntanya serà més difícil que les altres, però ja sabeu, que de lluny, totes les parets semblen inaccessibles, però amb constància, esforç i sacrifici serem capaços d’anar guanyant metres i el que és mes important, amb la sensació de felicitat que dona el saber que per fi t’atreveixes a posar-te a caminar i a sobre ben acompanyat!

El dia 13 d’octubre tens la oportunitat de conèixer de prop el procés, en viu i en directe, a l’acte de presentació central a Barcelona, un acte que esperem que sigui multitudinari, que alimenti l’esperança i ens doni força per seguir endavant.