Aquí comença una travessa de 4 dies (del 3 d’Abril fins el 6 d’Abril) amb el repte d’aconseguir alguns tres mils de la vall de Tena amb la exquisida i distingida companyia de la Selene, la Eli, la Laura, La Sandra i a les ordres del nostre capità Josep.

El primer dia toca matinar i sortim de Palau reial a les 6. Música d’ambient perquè tothom pugui dormir amb calma, parada + cafetó per obrir els ulls i  arribada al nostre destí: El poble de Pueyo de Jaca, al municipi de Panticosa (Huesca), on pernoctarem dos nits.

Aquí ja percebem el caràcter local de la gent, prenent-se les coses amb molta calma i no disposats a contagiar-se per l’accelaració de la gent de ciutat. Podeu esmorzar però no toqueu les taules, espereu que recollim… cal tenir paciència. Som nosaltres els forasters ¡!

Entrepà ràpid i cap a la furgo, que cal començar a fer servir tot el material que portem.  Excepte raquetes, que vam quedar-se els 4 dies custodiant la furgo ¡!

Ja en marxa, albirem la immensitat i majestuositat de la vall de Tena, amb la inigualable bellesa dels seus paisatges, boscos, llacs e impressionants pics, amb la arquitectura típica de l’alta muntanya. Quina pau es respira tan a prop d’aquesta dimensió entre realitat i fantasia !

Durant el trajecte ja hem establert els ingredients adients per crear un equip de confiança i destacar la solidaritat entre tots, el bon ambient, els somriures i els moments tan plens de vitalitat que vam tenir.

A més es van alinear tots els elements externs com la bona temperatura dels 4 dies, la qualitat dels allotjaments (alberg quinta vista Alegre a Pueyo de Jaca i refugi Bachimaña), les rutes i els pics escollits.  Això dona la màxima nota a la sortida perquè a més es combinen tots els elements que em motiven especialment: excellents paisatges, bona companyia i un punt vertical d’adrenalina, que donen el seu plus a una sortida ben organitzada i a un desenllaç ple de cares de felicitat pel repte aconseguit.

Iniciem traça i posem ja peus a la neu. Fent una mica de presa de contacte amb el material i fent pràctiques de progressió amb neu, assegurament amb el piolet i nussos bàsics. No oblidarem la petita però vertical paret de gel que va improvitsar el Josep i que durant una bona estona, vam romiar i patir en cada pas fins aconseguir-la.

Per culminar, fent el Pic d’Estremere (2.158 m) amb una panoràmica esplèndida de tota la vall i ja obrint la finestra als pics que ens esperem els propers dies ¡! Plena actitut del grup i mirades de complicitat que queden impregnades a l’ambient ¡!

El segon dia ja la cosa va en serio. 3:30 AM a dalt amb l’objectiu del pic del Garmo Negro. Es tracta d’una pujada bastant directa, sense terreny pla. Sortim del balneari de Panticosa (1.650 m), per la qual cosa el desnivell de l’ascensió és d’uns 1.400 metres. Aviat ja ens posem grampons, ja que està ben innivida la neu i perfecte per l’ascensió , i pujem cap al collado de Pondiellos. Anem flanquejant cap a l’esquerra davant de tota la muralla sud del Garmo Negro.

Una vegada arribats al coll, el camí molt marcat gira a la dreta fins aconseguir els 3.051 metres del cim del Garmo Negro, el tres mil més occidental del massís, per una rampa empinada però fàcil. Hem trigat unes 5h en fer cim. Les vistes són espectaculars, especialment cap als pics de los Infiernos amb la seva superfície brillant i prodigiosa. També es veuen els ibons de Pondiellos amb gran quantitat de neu. El Balaitous i les Frondiellas són perfectament visibles des del cim, i mereix la pena dedicar un temps personal a observar tota la vista dels pirineos.  Fins i tot es pot veure el midi d’ossau, lloc memorable l’any passat en la transpirinenca, que s’albirava majestuós des dels ibons de Anayet.  Record especial al cim per la Laura i la Sandra, que van aconseguir el seu primer 3.000 i una iniciació eufòrica a l’alpinisme. Baixem al coll del Garmo Negro, i la Selene, el Josep i jo encara tenim forces per fer un altre tres mil (Las Algas – 3.036 m), crestejant una mica. Josep encara treu enèrgies per fer en solitari el Argualas (3.046 m) amb una ascensió més tècnica, que ens va fer delirar i també patir una mica desde la distància.

El descens ho vam realitzar per la mateixa ruta de pujada, amb forta pendent però sense complicació fins el balneari de Panticosa. Fins i tot arrivem per dinar i ens fotem un bon “cordero” al restaurant del poble !!  això també és muntanya saludable !!

El tercer dia SI, ja vam dormir hores i amb forces renovades, vam fer la pujada al refugi de Bachimaña (2.200 m), seguint el GR-11. El camí remonta pel marge dret del riu Caldarés. És un cami molt bonic que transcorre entre boniques cascades com la del Fraile amb algun pas equipat amb cable de vida però que la neu havia amagat en alguns trams, donant un xic d’emoció aèria al camí però sempre fácil de fer. Al tram final, vam trovar neu molt tibada i ens vam enfonsar una mica en la pujada del Fraile…suposo per falta de creença 😉

Adalt es nota ja un fort vent propi de la banda del Bachimaña però ja hem arrivat al refugi.  Després de dinar, fent una bonica sortida pels llacs glaçats del Bachimaña, amb un paitsatge lunar més semblant a una colònia de l’Antàrtida que no pas a l’alta muntanya ¡! Desde d’adalt, sempre ens vigilava la nostre kilian Selene, que pujava, tornava a baixar, feia fotos i encara tenia temps per descansar ;-). Final del dia amb un bon sopar al refugi, companyia gatuna al dormitori i bona nit.

S’apropa el desenllaç de l´últim dia amb la florinata de la sortida: Els pics de los Infiernos. Avui toca un altre cop matinar i a les 4 ja estavem en peu, amb una hora menos com a les Canàries;-)  L’ascensió, inicialment suau, transcorre pel GR-11 en direcció al refugi de Respomuso. Aquí tenim un altre moment sublim , caminant amb el frontal i amb la lluna plena fent-nos companyia. Très jolie ¡!

Ja veiem per on pujarem i ara si tenim una forta pendent de pujada per la cara nord. El Josep va davant obrint traça, ja ben encordats, amb grampons/piolet a punts, e iniciant la aproximació a la canal que ens portarà fins el pic. Una canal técnica, amb pendent aprox. del 55%, amb neu ben innivada, que dóna confiança per progressar amb seguretat. Vam trovar algun pas de segon grau, que sempre resulta més complicat amb grampons però que tots vam superar amb actitut i fins i tot amb un somriure. Recordo alguns moments d’espera, patint el fred de la canal, amb caigudes continues de pedres i neu, on va ressorgir el bon ambient de grup i entre tots ens donàvem impuls per continuar. Vinga nois, que ja tenim el cim a prop ¡!.. abanç un malparit bloc de gel que tancava la sortida de la canal i que a cop de piolet i arrossegant la motxila, ens impulsava al cim de los Infiernos. Ara si: Sortir a la llum, assaborir plenament el moment i deixar-se sorprendre per les petites meravelles que trobés després d’un gran esforç!! Moment august i ple  d’emocions contrastades. Aqui el tenim: Pic de los Infiernos assolit i una abraçada als companys, que el repte és mèrit del grup !!

Per acabar, un petit homenatge als companys de cordada (Laura, Eli, Sandra, Selene) i al nostre gran i carismàtic guía Josep, amb qui tots seguim sempre amb il·lusió i una mica de incertessa sana 😉

Retorn a Barcelona, a la ciutat, al món urbà però atesa la compenetració i alt grau de satisfacció aconseguit, segur que ens tornarem a trobar aviat a les muntanyes dels nostres somnis.

Una abraçada Joan

FOTOS