Desitjava realitzar aquest itinerari des de feia molt de temps. Així que, quan en Josep va proposar-ho, no m’hi vaig pensar dues vegades. Hi aniria amb l’Albert, amb qui feia pocs dies havíem compartit la Via Estasen al Calderer.

Amb la Maria Antònia sortim el dilluns a la tarda cap a Pineta. El Josep i l’Albert pujaran l’endemà però, ja que disposo de temps, vull anar tranquil i relaxat. A partir d’Ainsa ens adonem que el Cinca baixa molt menys cabalós. Just una setmana abans abastava tota la llera, de riba a riba. Fresqueja i les congestes no es fonen com dies enrere. Això és bo, penso per mi, així la neu estarà en millor condició.

El dimarts a mig matí ens trobem a l’aparcament de la Pradera de Pineta. En Josep vol arribar tant aviat com sigui possible al refugi: hi ha previsió de tempestes de tarda. Pugem a bon ritme, amb parades de tant en quan. Segur que ells anirien més de pressa. Però per a mi el camí del Balcó de Pineta, tot i que puja entre amables llaçades, no deixa de ser un tirapit considerable.

Anem creuant congestes. L’aigua brolla i salta arreu. La cascada del Cinca està esplèndida. Penso que, tal com vaig veure el riu, pujar per aquí fa una setmana ens hauria donat més d’un mal de cap per creuar les torrenteres. A l’Embut encara hi queda força neu i, just abans del Balcó, ens encordem.

La Plana Marmorés està ben innivada. Tot i que el camí ja és més planer, no podem encantar-nos badant amb l’espectacle de la glacera del Mont Perdut: Per la collada d’Astazu surten uns nuvolots que ens podrien aigualir la tarda. Carreguem d’aigua a l’ivó, el creuem per sobre i enfilem la pedregosa canal que ens mena al refugi de la Bretxa de Tucarroya. És buit, som els primers en arribar-hi. Hi hem esmerçat sis hores.

Per una estona podem delectar-nos amb la visió del Mont Perdut, la seva glacera i el Cilindre. Però aviat la boira embolcalla la contrada i s’acaba l’espectacle. Fot un fred que pela, i la humitat del lloc l’accentua. Per això el refugi també és conegut com “la nevera”. Prenem alguna infusió per a fer-nos-el passar.

Hi ha estufa i una mica de llenya. Però la deixem per a més convenir, per si li cal a algú que s’hagi mullat. També hi ha dues bones taules, bancs, lliteres, matalassos i mantes. Va ser restaurat fa uns anys, però les dures condicions de l’indret han anat malmetent alguns elements. Els panells solars ja no funcionen i no hi ha llum ni equip de ràdio. I ha perdut una part de la protecció metàl·lica de la coberta. Malgrat tot resulta infinitament més confortable que haver de bivaquejar a l’exterior.

Mentre en Josep baixa a buscar més aigua, arriben un grup de set francesos. Espagnols? No, catalans, responem a cor. De Baiona ens diuen ells. Ara ja som multitud. Si ve algú més haurà de dormir sobre els bancs o la taula… Així farà menys fred, penso jo, calor animal!

Agrupem bé els nostres estris, sopem, preparem les motxilles i aviat al jaç. L’Albert adverteix als nostres veïns que volem llevar-nos a 2/4 de cinc. Serà endebades. Estaran fent xerinola fins ben tard. Quina penya! I no son pas jovenets. A sobre un ve a dormir al nostre altell armant un bon enrenou.

A l’hora fixada ens llevem, esmorzem i preparem un bon termo de té. El cel és estelat, però aviat torna a pujar la boira. Sortim per la porta quan els gavatxos baladrers comencen a moure’s.

Baixem la canal, creuem l’ivó i la plana. Busquem un lloc per fer un niu amb el material que no ens calgui. La llum de l’alba ens descobreix un cel enlleganyat. Anem a buscar la base de la primera canal, sota els seracs. És llarga però fàcil i ben innivada. No deu passar de 35 o 40º. Desprès, ja sobre la glacera, esbiaixem, esquivem una esquerda i encarem la segona canal. Aquesta és més costeruda, tal vegada 45 o 50º. Fins aquí hem avançat a l’ensamble, però ara continua amb un tram mixt de roca i gel. Amb un parell o tres de llargs el mestre ens assegura la pujada.

Després, amb el cim ja a la vista, el terreny s’ajau i podríem progressar desencordats. No ho fem, més per no perdre temps que per altra cosa. Mentre hem anat pujant el dia s’ha aclarit.  Quan fem cim ens adonem que les serralades veïnes, des de tots els punts cardinals, estan cobertes de núvols: el Vinyamala i Neuvielha a penes treuen el nas. El massís de la Maladeta ni es veu… però nosaltres gaudim d’una mega clariana particular. Hem trigat 4h 50’ en pujar.

El vent és suau, però fresqueja. Mengem alguna cosa i tirem Escopidora avall a tota bufa. Aviat ens cal desabrigar-nos. L’Ivó Gelat és com una olla i nosaltres ja fem xup-xup.

La vista del Mont Perdut i l’Ivó Gelat, tot pujant al Coll del Cilindre, és una de les imatges més belles del Pirineu. Solament per contemplar-la ja paga la pena l’esforç. M’agrada la fotografia, però en aquesta ocasió no he portat càmera. Cal ser molt destre per fer bones instantànies encordat. Però a més l’Albert domina la matèria. Se li nota la professionalitat. I el Josep enquadra molt be i té una càmera que li dóna molt bon resultat. Així que m’estalvio pes i, sobretot, fer el ridícul intentant competir amb aquest parell.

Al coll ens creuem amb els gavatxos baladrers. Els hem vist fa hores al peu del ressalt pel que baixarem nosaltres aviat. Ens havien dit que volien fer el Perdut i anar a dormir a Sarradets. Amb aquesta marxeta segur que hauran de canviar de plans.

Baixem la glacera a grans gambades i aviat desgrimpem el ressalt rocallós que la separa de la plana. Està ben senyalitzat amb fites i punts de pintura vermella. Hi ha diversos ancoratges químics per assegurar. Però no ens calen dons trobem la roca seca i neta. Anem a recuperar el material del niu i, planerament ens adrecem al Balcó de Pineta. Un cop allí ens tornem a encordar, però no seguim el camí sinó que aprofitem tant com podem les llesques de neu de l’embut per perdre alçària ràpidament. Un parell de cops he de demanar als meus companys que s’aturin. Les cames es queixen. Però ens estalviem un bon tram de pedregar.

Desprès, xino-xano anem retornant a la vall, gaudint del paisatge. Retornem a la Pradera de Pineta dotze hores després de que sonés el despertador. La Maria Antònia ens hi espera.

En números hem fet 18 quilòmetres i un desnivell acumulat de 2337 metres, repartits de la següent forma: la primera jornada 6,5 km i +1396m i la segona 11,5km, +941-2308m.

Acomiadem els companys que retornen a casa. Nosaltres ens quedem a Pineta a descansar. Retornarem l’endemà. Estic baldat però content. Fins aquí tot ha sortit rodó, però…

L’endemà m’assabento que prop de Tàrrega la furgo s’havia negat a continuar i els havia calgut recórrer a l’assistència. Havien arribat a casa amb taxi, força més tard del que calculaven. Si no hagués estat per aquest final, la jornada hauria resultat rodona.

Aquí podeu veure’n les imatges