La Valentín Casanovas, es una via d’escalada que va ser oberta l’any 1976 per José Rodríguez i Antonio García Picazo, a la paret de l’Aeri, a Montserrat.

Fa una bona pila d’anys que la intentàvem amb el meu company Rafel (en Sublim). La cosa anava prou be fins que una plaqueta del quart llarg va decidir que emprenguéssim junts un no massa elegant vol cap al buit.

Ella va decidir que ja havia viscut masses anys lligada al seu cap de burí, així es que es va auto mutilar per la seva part més dèbil i va deixar plantat a la paret al burí. A la par jo, que havia confiat cegament en la seva fidelitat, em veia sorprès per una nova relació no desitjada, al mateix temps que em separava de la paret.

I així és com la plaqueta i jo varem iniciar la nostra relació.

La caiguda va ser aturada per un parabolt salvador uns metres més avall, que em van semblar 100!, perquè havia tret les cintes de les xapes precedents, per estalviar material.  Parabolts, aquests ancoratges que mai et deixen tirat, per això m’agraden de tots els colors, (ja ja ja, Brugarolas t’estimo!)

–        Danys? – Va demanar en Sublim.

Malgrat haver caigut cap per avall -vés a saber com!-, no em vaig fer res…és clar que el mur pel que trepava és llis com una mala cosa.

–        Jo diria que no m’he fet res…però les bambes han anat passant…tenien presa per arribar a casa.

–        Així doncs?

–        Home, jo tiraria avall, no em veig baixant des del cim amb els peus de gat i a més, no se si podria superar el pas que ha quedat desequipat i siguem sincers, després de l’ensurt, se m’ha ficat no-se-què aquí a l’alçada del coll i tampoc em ve gaire de gust provar-ho.

Tot això segur que no va anar exactament així, però vaja, ja ens varem entendre…i a més, que carai, a veure si trobava les bambes a peu de via!

Desprès dels ràpels, la recerca del calçat suïcidat va resultar infructuosa, així és que vaig baixar cap al cotxe amb els peus de gat del company…aiiii senyor, com ens hem de veure!

Així va acabar el primer intent a la Valentín Casanovas. Evidentment, la cosa no quedaria així i quedava anotada a la llista de “pendents”.

En aquell moment no sabia que l’espera per trobar el moment de repetir intent es dilataria en els anys i es que com la cosa va de relacions, vaig pillar, perquè en Sublim al cap de no gaire, va deixar l’escalada.

Jo que me’l conec, vaig pensar que es reconciliarien, però quan em va passar els seus aliens “perquè coneguin món”, vaig pensar que calia associar el segon intent a la Valentín Casanovas, a un altre company de cordada.

L’estiu d’aquest any Hector i jo ens hem cruspit l’americana del Dru…al nostre ritme xino xano, però que carai, no és un passeig! Així és que com la cosa anava d’assolir somnis de xaval, en reprendre el contacte a finals de setembre, la meva primera proposta…ja sabeu quina va ser!

A Hector li agrada sentir-se sobrat de forces davant els reptes que es plantegi i va dir que no, que com a primer contacte amb la Montse, que la coneixem i que sabem que te el seu caràcter, s’estimava més començar amb alguna cosa més suau, així és que varem encarar la via Homo Monserratinus + Anglada-Eli.

Quina decisió més sabia, en acabar teníem els peus ben matxacadets i es que quan fa temps que no t’enfiles pel conglomerat de casa nostra, passa factura!.

El següent contacte va ser per anar a escalar a Ordesa, però al final la meteo no pintava be als Pirineus…així es que li havia arribat l’hora a la Valentín Casanovas.

Assabentat dels nostres plans, en Jose B ens comenta que fa poc s’ha baixat del segon llarg i que allà no torna si no es armat amb el martell i uns quants pitons.

Comentem la jugada i decidim encarar l’aventura sense carregar més ferreteria que la imprescindible…i que no es poca…així que, martell, claus, espitador i espits es queden a casa. Sabem que les reunions segueixen equipades amb parabolts, sembla ser que els talibans montserratins de moment no se’ls hi ha girat el cap, i ens deixen gaudir d’aquest “extra”, (gràcies Brugarolas!!), així que confiem que si venen maldades ens podrem retirar amb seguretat.

Ha arribat el dia D, matinem com correspon, enfilem aquella canal que conec tan be i que ens acosta a l’aeri. Al peu de la canal m’aturo a mirar el que queda d’un record posat a una roca – que no han respectat els talibans-, i que volia recordar la Cristina Gómez García. A mi m’és igual no necessito res per a recordar-la, però per respecte als familiars, podrien ficar-se el martell allà on els càpiga i ser més respectuosos amb els sentiments dels demés, malauradament se que és demanar massa d’aquests animals.

Afortunadament la verticalitat de la canal requereix concentració i els primers raigs de sol que venen a saludar-nos, esvaeixen els mals pensaments deixant pas a l’emoció d’estar allà, davant d’aquella tàpia tan majestuosa.

Reten tribut a qui es el màster de la cordada, començo jo així el segon llarg, el que ens sembla que serà el més difícil, li tocarà a l’Hector que ve d’encadenar 7a a vista i està que se surt…

Aquest primer contacte amb la via, no regala res i ja es veu clarament que es un filtre…si aconsegueixes superar-ho, tens possibilitats de triomfar.

El segon llarg, el que havíem valorat com a clau segons les piulades, l’enllestim compartint la idea de que no era per tant.

Arriba el tercer llarg i tot i no ser massa difícil, m’obliga a meditar be els passos. Els “alejes” dels parabolts son per matar-se, així que estan on estic, tots els records es tornen a primer pla, i no m’ajuden a progressar amb fluïdesa.

Intento pensar per on anirien els aperturistes i defujo la línia recta…finalment arribo a la 3a “r” havent patit molt mes del que m’esperava… a l’anterior intent aquest el vaig fer de segon…quina diferència!

El quart llarg, el del vol, li toca a Hector… com me’n alegro, je je. Se’l fa en un plis plas i jo em permeto el luxe de parar a fer una foto al cap de burí que es va quedar enganxat a la paret el dia del seu divorci de la plaqueta: – adéu xaval aquí et quedes!.

Arriba el 5è llarg, el que porta a començar la famosa bavaresa de la Valentín Casanovas. De nou, a poc a poc se’m va girant el cap, a mesura que vaig guanyant metres de burí en burí i sense poder xapar cap parabolt. A diferència del llarg anterior aquí no n’hi ha cap i els meus dimonis em van dient a cau d’orella… : – aquests burins porten a la paret tant de temps com aquell…que em va petar fa uns anys i…potser fas una “cremallera”. Uau, quins bons pensaments!

Paset a paset, intentant lo impossible: no fer massa força sobre aquella ferralla, arribo a l’inici de la bavaresa. Allà hi ha dos burins i alguna ànima caritativa hi ha posat un espit que resisteix talibanades i em pillo a ell per fer un merescut descans.

Miro cap a dalt, la bavaresa desploma intimidant i la “r” encara queda mooolt lluny. Des d’aquí no es veu cap pitó, només sembla que hi ha un cordino molt vell uns metres mes amunt …miro el que em queda de material: 5 cintes. Uf, em sembla que se’m complica la cosa.

–        I ara se suposa que tinc que sortir en lliure? (Li comento al company)

–        Aixó sembla!

–        Pues va a ser que no!

Estic “fosfatinat” que diria en Sublim, i tot i que em feia molta il·lusió atacar aquesta bavaresa en lliure, em sembla que no vaig tan sobrat com per a intentar-ho… i ja veuré com arribo a la “r” amb el que porto…

Però be, tirant d’actitud i veterania, li foto doblada, que diria en Lluís, i amb quatre passos ben allargats d’artifo, m’equipo el que queda i em penjo super satisfet a la 5a reunió, malgrat ser 100% incòmoda i penjada al buit.

Hector gaudeix del llarg en lliure com un nen amb sabates noves, quina enveja!.

Segueix amunt a seguir la bavaresa que ara no baixa de 6a i que jo gaudiré mullant una mica la paret amb la baba que em queia de plaer.

Els dos llargs següents els enllaço; son ben entretinguts amb menció especial a la xemeneia del final del 8è llarg, que es “rareta”.

Sortim de la via per una bonica placa que ens porta a la carena…i en un tres i no res estem al cim, fent-nos la foto a la plataforma metàl·lica que hi ha al final…un contrast urbanita després de conquerir una paret salvatge!

En arribar al cotxe saludo a la plaqueta, que des d’aquell vol que ens va unir, m’acompanya fidel lligada al meu clauer, fins que el meu cap despistat el deixi vés a saber on!

Aquí teniu quatre fotos