El proper cop que anem a la Roca Colom no ho farem amb raquetes: portarem escopetes de perdigons. Si, ja sé, que no fa per una associació ecologista, però potser així caçarem aquest “pájaro” que se’ns ha tornat a escapar.

Comencem que la furgo per comptes d’anar cap a Osona decideix fer turisme pel Bages.

Després de la “botifarra” ens trobem a Ripoll i enfilem cap a Setcases. Pel camí veiem els cims molt emmerdats: el torb les hi fot que dóna gust. A Setcases ens ho confirmen: calen cadenes per pujar a Vallter 2000, solament funciona la pista de debutants i FA MOLT VENT. La Roca Colom haurà d’esperar. Amb aquest panorama no ens podem aventurar per un itinerari tant carener.

Esmorzem mentre reconsiderem els pla. Ens ajuntem amb els amics de la Lisi que també han hagut de renunciar al Gra de Fajol. Anem al Taga? O al Comanegra i el Puig de les Bruixes? Probablement ens caldrà posar-nos rocs a les butxaques per mantenir-nos drets. Tal vegada a Estiula, al Torrent de la Cabana? Allí segur que no hi ha ventolera. Però alguns ja ho coneixem.

Acceptem la proposta d’en Joan, bon coneixedor de la zona: un itinerari de baixa muntanya per Camprodon per una zona que cap de nosaltres havia visitat. Aparquem la furgo a la Mare de la Font, disfressats per l’ocasió, a la carretera de coll d’Ares, prenem un corriol cap a Sant Antoni. Deu-ni-do la pujadeta! 430 metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre. Bon exercici per pair l’esmorzar que ens acabem de cruspir. Els darrer tram el fem seguint un torrent de nom ben curiós: Torrent de Turul·lura.

Sant Antoni és una ermita encimbellada sobre un turó a 1322m. El primer santuari (Sant Antoni Vell) s’edificà en un puig veí el 1679 i sembla que fou destruït pels francesos el 1692. L’actual fou edificat pels cònsols de la vila el 1700. Destruït diverses vegades per llamps i reedificat per la vila (darrerament per l’associació d’Amics de Sant Antoni), és lloc de devoció popular i una magnífica talaia per albirar el Pirineu Oriental, bona part del Ripollès i l’Alta Garrotxa. Hi ha una taula d’orientació.

Després pel Coll del Sivilla baixem a l’església del Remei de Creixenturri. Un vetust i pretensiós edifici datat del 1868 (és el que diu la llinda) ubicat al bell mig d’un prat on, segons sembla, hi havia l’antiga església de Sant Cristòfol, malmesa pel terratrèmol de la Candelera (1428). Aprofitem els prats que l’envolten per dinar (a veure, quedi clar: no és que mengem herba, ens hi estirem,…).

Toca tornar a recuperar el 230 metres fins al coll del Sivilla, baixar pel Torrent de la Pedrera i faldejar la Muntanya de Sant Antoni fins a la Mare de la Font. Resumint 12,2 quilòmetres amb una ascensió acumulada 775 metres. Una mica més del que haguéssim fet a la Roca Colom, això si: sense raquetes al peus ni grampons a la motxilla. Un bon escalfament per a les (i el) Megarunnis solidaris que l’endemà participaven a la Barcelona Magic Line com a entrenament per a la Trailwalker.

Fotos? Aquí