Ja va sent una tradició que amb l’Hèctor ens plantem als Alps a final de temporada per donar-nos unes “vacances”…
(…? , quan la gent surt de la rutina de la feina procura allunyar-se de tot allò que li recordi ni remotament les seves obligacions… jo vaig una mica a contracorrent, i quan se m’acaba la “temporada de l’exili”, em dono un premi amb un “más difícil todavía!”… )
El cas és que quasi de miracle ens trobem tots dos a l’aeroport de Malpensa, a Hèctor li han anul·lat el seu vol per oberbooking, però ha aconseguit encabir-se en un altre in extremis jo he agafat el meu 5’ abans que sortís, gràcies a que em criden per megafonia al petit aeroport de Kutaisi (Geòrgia)… mare meva!, quin ensurt! I jo que estava a punt de prendre un cafetonet tot tranquil… en fi, coses de la manca d’oxigen al cervell que es veu que a mi ja se m’ha quedat com a tara permanent…
A les 18,30, ja estem anant a cercar la furgo, que havia deixat a un “aparca i vola” desprès de la darrera sortida guiada a les Dolomites. Si tot va be hem d’arribar al parquin de prop de la base del Badile cap a les 10 de la nit, dormir tres horetes i fer després les 3,30h que ens separen de la bèstia, per començar a escalar cap a 5,30 o 6 del matí, de nit encara… La méteo prevista no ens dona més opció que empalmar, ja que demà passat pronostica pluja cap a les 5 de la tarda.
Arribem a Bondo, ja a Suïssa i, sorpresa, la pista que porta cap a prop del refugi Sasc Fura, està tancada. Els mapes penjats al parquin no informen d’horaris de caminada extra que toca fer i a mes son molt il·legibles… tot plegat molt estrany… estem a Suïssa???
Dubtem entre sortir ja a caminar o descansar una mica. Optem per tirar-nos de qualsevol manera per dins la furgo. Ens costa dormir-nos, tant d’estrès no ajuda. A les 12.00 ens posem de nou les piles… mosseguem alguna cosa, fem material… i a la 1 de la matinada comencem a caminar.
Anem a bon ritme, però sense donar-ho tot, conscients que no ens podem enfrontar als 800 metres de verticalitat arribant fosos.
A les 3 arribem a Cugian, quatre cases, i no se’ns cauen al terra perquè anem vestits, al veure el primer cartell que informa d’horaris… cap al refugi 4h!. Ja portem uns 450 metres de desnivell a les cames… i ens entren tots els dubtes… 4 hores, mes les que hi ha des del refu al peu de via, de 2 a 2,30… queda molt!, arribarem petats…
Vinga, seguim!, algo farem!
El “camí”, esdevé una mena de ferrada/ muntanya russa, per anar travessant barrancs, amb tot moll… es descoratjador… això no suma metres! Quan sortim del puja baixa, el camí es torna molt costerut i segons altímetre, ens hem passat l’alçada del refugi. Efectivament ja portem 1300 metres de desnivell a les cames i ara toca baixar uns 300m. Desgast físic i tortura psicològica.
A les 5 del matí arribem al Sasc Fura i ens sorprèn veure gent que tot just acaba d’esmorzar i comencen a enfilar. Subidón! No estem tant fora de temps!. Entrem i ens prenem una beguda calenta mentre xarrem amb la guarda que al·lucina que no sabéssim lo del camí… ja fa tres anys que es veu que va haver-hi una gran allau de pedres que es va endur el pont que ara s’està reconstruint… A veure, segur que per als locals va ser portada, però a Catalunya no ens va arribar la pols.
La guarda ens informa també que cap a la Cassin han sortit 3 cordades, dues de dues persones i una de tres. Amb la motivació pel núvols, comencem a avançar gent pel camí, després entenem que aquests que surten un pel més tard van a l’esperó nord, més fàcil i una mica més curt. Al poc de fer-se de dia arribem al collet de referència i tenim davant nostre la gegantina paret. De lluny veiem les cordades que tenim al davant i una altra que encara està a la vira que porta a l’inici de la via.
Fem el destrepe i el ràpel per guanyar la vira i arribem al peu de via a les 7 del matí, ja em perdo amb la suma de desnivells positius, crec que portem uns 1900 metres… ja només ens queden uns 800 més per a assolir els 3305 del cim.
A les 7,15 ja comencem a escalar; ha arribat una darrera cordada formada per un guia anglès amb el seu client, no semblen gaire estressats, però ocupen espai.
De seguida atrapem a una primera cordada que està escalant la variant del diedre Rebuffat, mentre una altra cordada de tres escaladors s’hi baralla amb el llarg de l’entrada original, que està una mica més enllà. No podem avançar per enlloc, toca esperar. De seguida arriben els anglesos.
Un cop resolts els següent llarg les tres cordades que hem fet la variant, estem fent cua de la cordada de tres, que son eslovacs i sembla que no tenen presa.
Ens tirem a una R ben be una hora parats. Els de davant estan al llarg de més dificultat, algunes ressenyes li donen 6a, altres 5c+… i a tothom li costa…
Per fi ens toca, obre Hèctor evidentment, i quan em toca passar el pas clau, em faig una mica caquetes, perquè el col·lega ha decidit no protegir-lo, segons m’explica després, no volia quedar-se sense un friend que després potser li feia falta…No se si m’agrada massa que confiï tant en les meves capacitats…
El cas és que tinc una comba de collons perquè la via va fent una gran diagonal i mullat com està, em veig venir un galletón del copón…. a veure si per no gastar un friend mecànic, s’espatlla el de carn i ossos! En fi, endavant!. Arribo a la R i m’és igual el que hi hagi per davant, agafo el relleu, així em protegiré els passos al meu gust.
El llarg que segueix, no es fàcil, però be, anem seguint als búlgars, que han perdut pistonada respecte als eslovacs, que malgrat ser tres, van fent via.
Ens comencem a agobiar amb les esperes i l’ocupació d’espai de la cordada anglesa que sempre ens estan a sobre…
I al llarg fàcil i de transició que hi ha cap al final del primer terç de la paret, fem un avançament elegant… I ens traiem de sobre als búlgars i sobretot als enganxosos anglesos.
Ara fem cua “només” dels eslovacs, que segueixen al seu ritme xino xano. Però be, no esperem gaire i tampoc fem esperar als que venen al darrere que poc a poc van quedant una mica distanciats.
Amb aquestes “distraccions” de l’espai a les reunions, ens anem cruspint la via, que encara ens reserva una xemeneia bastant soferta i a les 17,15h l’acabem, evidentment super contents! Han estat 10 hores d’escalada que haguessin pogut ser unes 8, però be, no ens queixem.
Mentre mengem una mica i ens disposem a fer la cresta, ja tenim de nou a sobre als anglesos, qui finalment arriben al cim 2’ abans que nosaltres. Millor, així tenim qui ens faci la foto finish!
De les diverses opcions per a baixar triem la vessant sud (italià), cap al refugi Gianetti, del qual ens separen només 800 metres de desnivell. Fem destrepades i ràpels en competència d’espai amb els anglesos que son una mica pesadets i en comptes de fer un treball col·laboratiu van a la seva. En un dels ràpels fan una mala gestió de les cordes i la lien parda, així és que ja no els tornem a veure fins que ja hem acabat de sopar… Les darreres hores, ja sols per la muntanya, han estat una cursa amb la nit… arribem sense frontal… hem sumat 20,45’ minuts d’activitat non estop!
L’endemà trobem al refugi als búlgars amb qui em fet bones migues i es venen amb nosaltres a completar el circuït de colls que em de fer per tornar a Bondo. Ens esperen unes 8 hores d’activitat, que clar, després de la pallissa del dia anterior, no venen gaire de gust…
Els companys eslaus ens demanen si els podrem portar un cop arribem a Bondo, ja que es mouen en autoestop, cap problema i s’avancen perquè han de passar pel refugi suís a recollir trastos.
Nosaltres anem xino xano i podrem baixar més directes. Be, el que va xino xano soc jo que no vull matxacar-me més del necessari i l’Hèctor s’avança xiulant cap a vall… Aquesta jugada li surt be, perquè arriba a la furgo tot just abans que comenci a ploure… Jo arribo quasi una horeta més tard ben remulladet, però igual de content!.
Esperant els búlgars ens trobem de nou els eslovacs. Ells, un cop acabada la via, van baixar rapelant l’esperó nord i van estar-se 7 hores!!!, o sigui que van arribar al refu suís molt avançada la matinada… altres que van fer un bon non stop!. Ara ho estaven celebrant tirats a un cobert a recer de la pluja i foten-li al vodka…
Be, com a consell per a properes repeticions… primer trucar al refugi per saber si tot està en ordre…, nosaltres ja no ho vam fer perquè el pensàvem passar de llarg, però ens hagéssim estalviat hores de caminar ja que hi havia una pla B que no estava indicat als mapes i que ens hagués estalviat almenys 2 hores i un mínim de 300 metres de desnivell.
La via està parcialment equipada i vam portar el semàfor d’aliens, tres camalots mitjans (el més gran el vermell) un joc de fissurers i unes 12 cintes / anells. Era el 27 d’Agost i dona el sol una estona, però si la previsió és de que faci fresqueta, millor preveure-ho, ja que estem en alçada. Vam portar 2 litres d’aigua per cap i “ens va sobrar”. Pel que fa a l’horari millor sortir cap a les 4 del refugi Sasc, ben dormits i esmorzats, clar!
Ja a caseta me n’adono que ja tenim 3 de les 6 cares nord, “entretingudes” dels Alps… Jorasses, Dru i ara el Badile… a la propera ja li tinc ganes, la Grande di Lavaredo, així doncs… continuarà!