El cap de setmana del 15-16 d’octubre la Eli el Josep i jo vem fer la sortida d’escalada a ponent, amb la sana intenció d’escalar dissabte al Mont Roig i diumenge fer la cresta Olmo-Urquiza a Montrebei.

Com acostuma a passar, quedem d’horeta, el Josep i jo sortim de Barcelona i ens trobem amb la Eli a una gasolinera de Jorba que encara que alguns pensin que no, realment SI existeix. El panorama allà és impressionant, no he vist tanta penya vestida de camuflatge ni en les pel•lícules de Chuck Norris! Una passada de caçadors que impressiona!!! Per si hi ha poques armes, arriben dos cotxes de Mossos. Ara ja estem més tranquils…

Nosaltres marxem i enfilem a Mont Roig amb la idea de fer la “Diedro Blanqueta”. Ens costa arribar i ens equivoquem de camí diverses vegades, fins que una noia que trobem per allà ens dóna la clau per arribar: “ no agafeu cap desviament que no posi ermita de Montalegre”. Així de simple, així de fàcil.

Total, que entre una cosa i un altre, comencem força tard a escalar, sobre les onze, la via és cara sud i fa un solaco important. La “típica” calor de mitjans d’octubre.

És una via d’uns 130m de cinc llargs amb V obligat . Nosaltres la vem fer en quatre llargs, empalmant els dos primers.

Els altres tres són potser els més dificultosos, entre V i V+, passant per un diedre realment maco, on si domines la tècnica disfrutes, i si no, pateixes una miqueta, cal trobar-li el punt. Jo una mica de tot, la veritat.

De tota manera, són uns diedres fabulosos.

La curiositat de la jornada ens la dóna un animalet que viu al diedre. Normalment et trobes sargantanes, aranyes, m’he trobat granotes…però mai una serp, un tros de serp que saluda primer al Josep i que després em trobo jo. Però els animals aquests no marxen i s’amaguen quan et veuen!!!!!!!!!!! Aquest no.

Escalar amb una serp davant teu crec que puja el grau!

La curiositat de la cosa és que mirant ressenyes de la via em trobo un comentari a la pàgina http://escalatroncs.wordpress.com/2008/11/24/mont-roig-pala-alta-diedre-blanqueta/ d’un paio que al 2008 li va passar el mateix!!!!.
No sé si era la mateixa serp o alguna descendent.
Pa flipar!!
La propera vegada que vagi, m’emporto al Frank de la Jungla per que obri via.

Acabem força cansats per la calor.
A tope de sol, gens de vent fins que arribem a dalt i poca aigua ( i calenta ) passen factura.
Després de menjar i veure a Vilanova de la Sal continuem camí a Montfalcó.
Queda una mica de camí.
Però arribem prou bé de temps, suficient per gaudir a la pista que ens porta al refu de la increïble cursa d’un tio contra un cotxe en plena baixada…era per veure’l , ell corrent de mala manera, total, per a res , no es va fotre un pinyo de deixar-se la cara per poc, per moooolt poc.
Hi ha gent molt extranya…

Arribada al refu, dutxa, partida de cartes, sopar i dormir.
Tornem a matinar, millor, que el sol no ens desgasti tant com ahir.
Jo decideixo carregar força aigua, potser massa, però ahir ho vaig passar fatal i no em torna a passar.

El camí al inici de la cresta està ben senyalitzat per marques rodones blanques amb una rodona blava dins.
Algunes estan fetes de ceràmica, com la serp, tampoc ho havia vist mai.

La Olmo-Urquiza té un recorregut de 600m.
Com explicar una via tant llarga, no ho sé, seria com una muntanya russa de pujades i baixades en molt bona roca i un paisatge impressionant, amb les parets de Montrebei, l’embassament…val la pena anar-hi, no està aquí al costat, però és realment espectacular.

Menció especial potser per l’agulla esmolada, cerc que és el 7è llarg, una bonica placa inclinada ( V o V+, segons on miris ) que quan te la planteges des de baix et fa pensar.
Tota la cresta està equipada , però si cal, hi ha on posar material extra.
Jo la vaig fer tota amb botes, anant de 2n tot és més fàcil…però per obrir, no sé, el Josep bé, però no tothom és el Josep.

A destacar les dues tirolines que ens va muntar, curtes, però amb la seva gràcia.
Mirant ressenyes vaig veure que el Pako Crestes li dona 4:30h, que si no vaig equivocat va ser el temps que vem estar per fer-la, i això que érem una cordada de tres!
“On time” total!
Em sembla que és la primera vagada que compleixo el temps marcat per fer una via.
Realment no vem anar a l’esprint, però si que vem anar per feina, tirant sense entretenir-nos, però amb temps per gaudir del que estàvem escalant i del gran paisatge que ens envoltava.
Un estupendo cap de setmana amb la Eli i el Josep.