Em vaig apuntar així a última hora a la sortida al Cerví tot i estar una mica out de la muntanya, perquè el Cerví es un sommi per qualsevol muntanyenc i perquè tenia ganes de pasar un dies amb els amics de sempre. Com el Cerví es III grau, doncs no pensava que fos gaire difícill tecnicament, jejejeje

I la cosa va anar una mica d’última hora. El dijous abans de marxar encara estàvem mirant que portar de material i com arribar-nos fins Suïssa on havíem quedat amb el Josep. Al final vam decidir sortir divendres per la nit (22h) i anar tots plegats cap allí en un cotxe. Així ens vam juntar els Bermudos (Alberto i Jose), el Juan i jo. El plan fer torns per conduir tota la nit, arribar a Zermatt i anar a dormir a un Refugi-Vivac Cesare Volante a 3750m d’alçada. Així, com si res, d’una atacada.

La nit pasa (al) volant, amb algun ensurt amb les marxes que no entren del cotxe i arribem massa aviat i tot a Zinal on ens unirem amb el Josepe. I així tots plegats amb la furgo de Cordada ens dirigim cap a Zermatt. I allí toca el més difícil, fer material! Sac o no sac? Quantes cintes? Quant de menjar? Al final la solució: deixar el sac, deixar la esterilla, deixar 1 piolet, deixar 1 àpat… I mentre anem deixant coses un home amablement ens pregunta on anem.

– Al cerví

– Vigileu (tot movent els braços en senyal de rodolar)

Jeje. Quins ànims abans de començar.

I del material al Telecabina volant, sense descans. Poc a poc ens apropem al Klein Matterhorn on comença la nostra Odisea. Em d’anar per feina per no arribar tard al refugi lliure doncs es petit i es probable que no tinguem lloc (i anem sense sac!). Anem avançant encordats, alegres d’estar envoltats de muntanyes tan increïbles i paisatges sublims. Tenim al darrera un grupet que porta la mateixa direcció, així que deixem l’alegria i accelerem el pas no sigui que ens avancin. Un parell d’horetes més tard arribem al refugi. Esta ple de gent i, amb algun muntanyencs que se l’han fet seva i ens conviden a marxar a un refugi guardat.

Molt amablement ens fem lloc i aconseguim agafar llit i manta. I és que hi ha alguns que tenen fins a tres mantes i volen dormir ben amples!! Nosaltres ens apretarem perquè 5 minuts més tard arriba el grup q anava darrera nostre (tres persones més). I més tarda encara vindrà mes gent (que hauran de dormir fora). Mengem liolifitzat i desfem neu per preparar l’aigua del dia següent. Tots ben apretats ens disposem a dormir ben aviat. Dormir poc perquè es nota l’alçada i em desperto contínuament gaudint dels roncs dels meus companys.

Cap a les 4h la gent es posa es marxa, excepte nosaltres que tenim un dia “d’aclimatació” i ens llevarem 2 hores mes tard. Ja sols al refugi, en preparem per enfrentar-nos a l’Aresta SE de la Roccia Nera (4075m). Via d’escalada amb pasos de V. I això carregats amb tot (menjar 4 dies, roba…) doncs després no tornem al refugi.

Ens costa trobar una mica el peu de via. La gent esta fent cim al Breithorn i nosaltres estem mirant per on atacar la paret. La cosa comença entretinguda i amb bona roca. El primer llarg és molt fi i ens posa les piles a tots. Passarem com podrem, esbufegant i agafant-nos als friends que molt amablement ens ha deixat el Josep. Ens espanta una mica (si mes no a mi) però després li segueixen pasos més evidents i fàcils de protegir. Cosa que no evita certes discussions sobre el material que ha de portar cada cordada i quin material deixa posat la primera cordada per fer més ràpida i segura la progressió de la segona.

Guanyant metres lentament ens plantem en una travessia de mixte i en un tram de roca menys bona i pasos cada cop més difícils. La traca es una nova travessia, exposada i glaçada que acaba amb un esperó de roca on el Josep s’ho ha estat mirant i requetemirant. Aisshhh quan el Josep s’ho mira tant!! Anem sense grampons així que el Josep ha fet macrame perquè poguem passar segurs. Sera casi una travesia d’artificial (jejeje), cosa que no evitarà que rellisqui en l’últim tram glaçat quedant-me penjant com un botifarró. Davant la meva impotencia perquè no paro de patinar, optaré per pujar per la corda amb el tri-bloc. Sort que els meus companys van pasar amb més encert, sino se’ns haguès fet de nit! El pas de roca, ni l’intentem! Acerando se disfruta!

Després d’un tram de mixt més sencill (i perdedor, per cert), ens plantem a pocs metres del cim. Hem de travessar un Bolet de neu sucre, com si estiguéssim als andes. Que guapo!  (pensem i diem tots). Com es nota que anem amb el Josep. Fem cim a ple Sol i contents d’haver resolt el primer repte de la sortida.

La baixada serà llarga i feixuga. Al migdia, a ple Sol, casi sense veure i amb les tibades de la corda contínues dels companys (es difícil caminar 5 persones al mateix ritme), es va fer pesada. I mes quan estan desgrimpant rampes de neu i veus allaus. De la tensió i la solana em va agafar tal pajara que amb prou feines podia caminar. Lentament i després d’unes quantes hores vam poder arribar al refugi Teodulo (part italiana) on vam poder menjar i gaudir de certes comoditats tot pensant en que fer al dia següent.

La Lion? La Horli? Un altre repte??

(llegiu la crònica del Jose on s’explica tot amb detall el que vam fer)