Aquest diumenge passat hem fet la 3ª etapa del GRC7. Ha estat un dia fantàstic, amb un solet radiant i uns paisatges genials!

A les 7.45 del matí 32 gr-adictes sortíem de Barcelona per a fer la 3ª etapa. Primera destinació (obligada) Solsona i es que alguns ja li estem agafant el “gustillo” a les fabuloses pastes de la cafeteria.

Arribats a Solsona, un fred que pela… ja ho intuíem ja,  el paisatge durant el viatge ja es veia emblanquinat per les gebrades matutines.

Però, com que actitud no ens falta,  apali! cap el embasament de la Llossa de Cavall.

Si bé el fred, comença a ser més benvolent amb nosaltres i  desprès d’un cafetó amb llet i la panxa plena la vida es veu d’un altre manera…el cert es que l’ ambient es plenament hivernal. El pantà esta mig congelat i no sobren el barret ni els guants (de moment)

Per passar el fred, res millor que una pujadeta… je, je. Estem de sort! Comencem la nostra ruta per un corriol que s’enfila amb ganes, això si, preciós i amb molt bones vistes, que ens du a uns plans on pastura un ramat de vaques  amb cara de sorpresa per la nostra visita.

Al mas de la Llobeta fa temps que no hi viu ningú i el capellà de l’ermita es evident que fa anys que no hi fa missa…el lloc es tranquil i solitari. El paisatge immens, el solet comença a escalfar… “ la vida es bella”.

Davant nostre s’alcen les parets de la Serra de Busa amb el Capolatell el nostre següent objectiu, en primer terme…”pa alla que vamos!”.

Evidentment, continuem pujant, ara per un bonic bosc de pi i roure, el corriol ens du a la base de les parets, que de prop encara semblen mes altes.

Resseguim la cinglera embadalits per les parets i de sobte alarma! No se sap si per la força del destí, la de la gravetat o per la aliança de totes dues (pot ser ajudats per un animal de 2 a 4 potes), una pedra es precipita des de dalt i fa diana al cap d’en Jordi Alarcón.

Sort que la pedra es petita i el seu cap resistent. Primeres cures i el deixem ben guapo. Continuem…

Hi haurà pas per guanyar la cinglera ?  Siiiii, hi ha pas, pugem pel grau i ja hi  som al coll de les Gralles.

El paisatge que es desplega davant nostre es impressionant… als nostres peus l’embasament, la Mola de Lord, amb el santuari al capdamunt, darrera les roques de Canalda, el Port del Compte, cap a l’est el Serrat del Verd i la Serra d’Ensija…foto de grup i  stop&mos (barreta energètica) per aclamació popular.

Som a tocar del Capolatell, una agulla despresa de la cinglera que durant la guerra del francès es va utilitzar com a presó natural. Així que ens apropem a visitar-la tot passant pel pont de ferro que actualment la uneix a Busa.

Posa una mica els pels de punta pensar que alguna vegada els presoners de guerra foren abandonats a la seva sort en aquest illot de pedra, isolats de la resta del mon. Com la bellesa de la natura, es pot transformar en horror per la natura dels homes.

Deixem enrere el Capolatell i enfilem pel pla de Busa… com passa el temps! i que aviat es fa de nit al desembre… vinga nois! aprofitem que es pla i agafem “ritmillo” que sinó acabarem amb els frontals. Fiuuuuuu…on va la Irene tan de presa? Que no dinem?

Si, ja dinem, ja…  però al final del pla… que hi ha una prat genial amb bones vistes de Montserrat.

Bocates, carmanyoles… relax? Xocolata, qui vol xocolata? Qui vol galetes? Qui vol un numero de la panera? Panera? Si, som gairebé a Nadal…ah…qui vol una samarreta?  Samarreta?…. si es que som solidaris… i com l’any passat Cordada vol participar a la Trail Walker de Intermon Oxfam.

Un equip de voluntàries voluntarioses remouen les nostres consciencies per tal d’aconseguir el miracle. Traslladar uns eurillos de les nostres butxaques per a qui els necessita encara mes que nosaltres.

Insisteixo. ..Relax…? Heu dinat? Heu fet pipi? Dons vinga anem-hi ! que ara es «gairebé» tot baixada. Allè, allè….fiuuuu, cap abaix.

Passem un coll i canviem de paisatge, arribem a Sant Pere de Graudescales, una preciosa ermita romànica al fons de la vall d’Aigua d’Ora.

Nomes ens queda remuntar la vall fins al Pont de Llinars. I el de remuntar es literal, la nostra ruta encara ens reserva una darrera pujadeta fins al mirador dels Presidents, des de on podem contemplar l’encaixada vall.

El sol ja es baix i comença a fer fresqueta. Aquí de nit, calor no en fa. Un revolt ben gebrat ens ho confirma, sort que ja arribem i el nostre xofer ens espera al bus.  Ole ole, avui temin fins i tot peli!

Gràcies a tots. Fins la propera….

Irene