Comencem l’any caminant en familia

Pot semblar que això de portar la canalla a la muntanya al bo del hivern, tot just després de reiniciar el curs,  es una cosa de pares que en fan un gra massa de les seves aficions però la realitat ens ha demostrat un cop mes que els subestimem.

Com l’any ha començat amb una benignitat climatològica que no es podia desaprofitar hem matinat sense cap nostàlgia dels passats dies de vacances. A les 9 ens trobàvem a les llars Mundet llestos per emprendre la pujada a Collserola.

Decidim pujar per la pista que fa ziga-zaga fins al passeig de les aigües no fos cosa que els menuts se’ns cansessin de bones a primeres però aviat ens en adonem que som nosaltres els que pugem amb tota la catxassa seguint el camí i mirant com s’enfilaven per les dreceres sense perden cap de vista. Òbviament en arribar nosaltres ja portaven una estona explorant quina propera n’agafaven. A dalt, fem un trosset del camí entre la munió de bicicletes, corredors, senderistes i passejadors. Tots en perfecta convivència malgrat que no era fàcil convence’ls per  que no es posessin al bell mig del passeig. Millor els anava el corriol que va directe a Sant Medir, superant sense problemes la baixada un pelet mes difícil fins l’àrea d’esbarjo de l’ermita. Primera parada tècnica per fer una mena de vermudet a base de fruits secs, galetes i fruita.

Amb aquell solet tan agradable, xerrant al voltant d’una tauleta uns i qui sap explorant el que els altres, ens va costar una mica adonar-nos que el nostre objectiu era Sant Cugat. Vam continuar dons creuant el cor de Collserola, saltant els rierols que creuen el camí i recollint tot tipus de pals, pedres i pinyes per tal d’anar engrandint una mena de museus naturals que en algunes cases van agafant forma (almenys a la nostra)

Can Borrell

Sense adonar-nos-en arribem a Can Borrell, no havíem tingut temps ni de fer gana després del vermudet. Així que decidim fer un extra anant a visitar el pantà. Al arribar trobem un cartell que ens barra el pas per obres però la curiositat pot mes i no parem fins que aconseguim veure’n la cua una mica enllà.

Cua del pantà

Tornem a Can Borrell i a dinar, com toca, sense problemes per arribar sense reserva i ben servits doncs fent cas a la dita ens fem nosaltres el llit. Algun llençolet al mig d’un petit prat en aquest cas. Despleguem uns menús degustació que hi canten els àngels, amb tocs de la nouvelle cuisine (xocolata amb quicos!) i mengem fins que ens agafa una soneta. Per sort hi ha una gran festa de jocs que no ens fa adormir del tot i quan sembla que el sol fa un gest d’amagar-se i se’ns posava el fred al cos decidim rematar fins Sant Cugat. No sense abans parar a saludar fervorosament al pi d’en Xandri i fer-nos una foto plegats.

Pi d'en Xandri

Bon any! I animeus que lo que be comença, be acaba. Tots tenen moltes ganes de tornar-hi

2 comentaris

  1. Molt bé! Nosaltres tornarem quan no n’hi ha cap pista d’esquí oberta 😉 (que sigui després de la temporada, amb vent, per manca de neu etc.).

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Hola! Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i oferir continguts d'interès. Vols saber més?

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close