Com va ser el teu primer d’Octubre del 2017?

Com va ser el teu primer d’Octubre del 2017?

Hi ha dates que val la pena recordar, segurament per a tu aquell 1 d’Octubre del 2017 també va tenir una rellevància especial, ni que sigui perquè et vas alterar en sentir/veure les notícies.

De petits ens deien que anava be escriure un diari… no se si tu has seguit aquell consell, jo no. El que sí que faig de tant en tant es escriure una crònica que desprès comparteixo a Cordada, i amb els anys és maco recordar aquella vivència que va ser prou inspiradora.

Et convido a que facis memòria, del teu primer d’Octubre del 17 o dels dies previs o posteriors a aquella data, però que van relacionats.  Entre totes i tots, potser fem una crònica ben bonica… amb cadascú de nosaltres com a protagonistes!

– – – –

Els dies previs tocava decidir si el diumenge 1 treballava o no. Vaig concloure que aniria a votar però que treballaria, no deixaria als cursetistes “tirats”, i per tant vaig fer una proposta d’horaris per a adaptar-se i que els alumnes també poguessin exercir els seus dret a decidir… si es que es podia i volien!

La resposta dels alumnes va ser diversa, n’hi havia que feien falta d’assistència perquè estaven ben compromesos amb el referèndum, n’hi havia que estaven contents per a assegurar-se que podrien intentar anar a votar i n’hi havia dels de “no sabe, no contesta”… en fi, de tot vaja… i que be que pugui haver-hi de tot!

El dia D, ens llevem ben d’hora per anar al nostre col·legi electoral; veïns i veïnes hem d’intentar que s’obri el col·legi electoral, fent costat als qui estan dins l’entramat organitzatiu i han de fer aparèixer les perseguides urnes, paperetes i demés armes de destrucció massiva.

A fora hi ha molta gent malgrat que mig plou… ens trobem persones conegudes i a altres que no esperàvem… això ja és un senyal que realment en aquesta festa tothom hi és convidat! Hi ha un cert nerviosisme quan apareixen els mossos… però després de parlar-ne se’n van a una cantonada a fer un seguiment discret… la veritat es que la proporció devia ser de 1 mosso per cada 100 persones… poc més podrien fer.

Per telèfon anem parlant amb familiars i amics per saber com van les coses als seus col·legis… no tothom està tant tranquil com aquí, la policia nacional te ganes de gresca, ja venien motivats cantant el “a por ellos”…, quina peneta de gent.

Cap a quarts de nou marxo a trobar una alumna per anar cap a la zona de pràctiques. Prop de la zona de Diagonal / Aragó ja es veu molta policia, a la nit sabré de les càrregues salvatges, amb llançament de pilotes de goma, una rebentarà l’ull de Roger Español.

Una hora més tard ens trobem amb la resta d’alumnes, alguns han votat ja. Fem la jornada sense problemes, poca gent al sector per ser un diumenge.

A la tornada l’alumna que havia recollit a primera hora i jo anem a votar a un col·legi del carrer Consell de Cent. Ella no tenia clar d’anar a votar, però vist com havia anar la jornada va decidir anar-hi… suposo que va votar no, perquè es nascuda fora i viu a casa nostra de fa pocs anys, però tant se val, tenia ganes de participar, que és el que compta!

Em quedo a fer pinya amb la gent que està protegint el col·legi però les noticies que corren son que ja s’han cansat de batussar la gent i marxo cap al col·legi de poble nou on em tocava votar normalment, per esperar el tancament i el recompte.

Allà l’ambient és festiu i d’orgull. Acaba la jornada i s’ha pogut votar. Marxem cap a casa amb una barreja de sentiments d’alegria, d’indignació, d’incertesa… per una banda no han aconseguit aixafar la mobilització, però per altra hi ha molta gent ferida i la incògnita de saber si tot això haurà tingut sentit.

Una cosa és ben clara, molta gent unida te molta força i tot i que l’objectiu és noble, millorar la vida de les persones, els enemics son ben poderosos i defensen els seus privilegis amb ungles i dents.

El que compta és el dia a dia i com deia la cançó de Raimón… “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat te més forces per viure”

Josep Escruela

7 comentaris

  1. Doncs jo recordo matinar ben d’hora per ser al col·legi a les 6h. Com si anés a escalar lluny.

    Al meu barri no pensava trobar massa gent activa tant de mati, però havia un ambient prou animat i gent madura pels carrers …..que.. no venien de festa?

    Aviat, arribats al institut, on va fer batxillerat la meva filla, veiem prop d un centenar de persones, i també una parella de mossos, i ajuntant-se amb la gent que feia activitats nocturnes férem prou festa i xerinola per quan arribaren les urnes en un cotxe privat, pogueren entrar dins a muntar les taules.

    Els mossos nomes pogueren fer que constatar que havia molta gent amb un to molt festiu, pacífic i cívic.

    Quan s’obriren portes a votar molta gent a la porta i molts rumors i noticies de les esbatussades policials per arreu.

    Això va generar mes indignació i veure que venia a votar encara mes gent, inclús alguns que et sorprenien que vinguessin a fer costat.

    La gent que portava la veu organitzativa va demanar la forma de retenir la gent que venia a votar per defensar l’escola i em vaig acostar a casa per portar uns escacs, parxís i un domino i amb quatre taules muntarem un espai lúdic per fer mes atractiu a la gent fer l’estona amb nosaltres.
    També mes tard vaig posar la berlingo per anar a recollir una barbacoa gran dels escoltes per fer botifarres a mig dia.

    I així passarem el dia a Cooperativa de Sant Boi sense massa mes entrebancs fins acabar la votació i enviar paperetes I recompte al seu destí.

    Encara que quan recolliria els jocs de cartes, escacs, dominós i demes em decepciones una mica que algú s’hagués endut algun record a casa seva. Ho dono per ben emprat i em queda el record de la gran facilitat que tinguérem per organitzar-nos I col·laborar gent que potser era el primer cop que parlàvem ….això era un temps màgic d’utopia, lluita i fraternity sense quasi reserves

  2. És la vigília del Primer d’Octubre. M’he estat pensant si tancar-me o no a la nit a l’Escola Marbella, que és on em toca votar, però finalment decideixo que no. Hi ha prou gent per defensar-la i, si van mal dades, prefereixo ser fora per moure’m lliurement.

    L’endemà em llevo ben d’hora. Teòricament tinc el dia molt quadriculat. M’he ofert a l’ANC per col·laborar en l’anomenat Servei d’acompanyament. Es tracta d’acompanyar als col·legis electorals veïns del barri que han demanat ajuda per anar a votar perquè no poden o no volen fer-ho sols, persones grans o amb algun impediment o que, senzillament, els fa angúnia d’anar-hi soles. Ja tinc quatre persones en llista i he de preveure més incorporacions durant el dia.

    La primera cosa és anar a l’escola per veure com va tot. Són les cinc del matí i plou a bots i barrals. Última revisió del que porto a sobre i surto de casa. Incertesa absoluta… I al carrer, gent, força gent, inusual per l’hora, tiro Rambla avall, tombo a l’esquerra i em trobo la plaça Bernat Calbó on hi ha l’escola gairebé plena, una munió de paraigües. Molts coneguts, uns previsibles, uns altres no tant… Bé! M’incorporo al cordó de seguretat que han muntat els companys que han fet nit a l’escola. Fins a les 10.00 no he d’anar a buscar la primera persona, així que em quedaré ajudant aquí.

    Cap a quarts de set, arriben els Mossos. Un parell de cotxes. S’ho miren, parlen amb nosaltres, plaça plena de gom a gom i marxen, tornaran una segona vegada i tornaran a marxar. Passa el temps, nervis, alegria per ser tants, dubtes… On són les urnes? Arribaran? I tant que arriben! Francament, aquest tipus de coses les fem molt i molt bé. Altres, no tant. Cap a les 8.00 surten els companys de dins l’escola demanant si algú vol formar part de les meses; si no, les constituiran els primers que entrin a votar. Hi ha força voluntaris.

    De les vuit a les nou, es desfermen les emocions, tots enganxats al mòbil, comencen a arribar les primeres notícies d’atacs de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, imatges colpidores dels IES Ramon Llull i Jaume Balmes i de molts altres col·legis a la capital i arreu del país. Tots pendents també de la família i dels amics. Ja són les 9.00. Reforcem el cordó i obrim pas als primers votants, la gent gran. Han estat allà hores, uns dempeus sota la pluja, uns altres en cadira de rodes, altres seient precàriament, però allà, sense moure’s i ratificant que no ho farien fins que poguessin votar. I passen amb fermesa entre aplaudiments i mostres de suport.

    Si em demaneu què és el 1-O per mi, doncs, suposo que és aquell moment. El moment en què no saps per què, però plores. I sents la dignitat del moment i la força. La força que et diu que sí, que defensarem la gent i les urnes i el que calgui.

    A quarts de deu, m’acomiado dels companys i començo la “meva jornada” peculiar, en què aniré entrant i sortint de tres col·legis electorals fins a les cinc de la tarda. D’anècdotes, moltes. Històries de gent extraordinària en un dia extraordinari. No, més ben dit, històries de gent de carrer, grans històries anònimes, que són les extraordinàries de veritat.

    L’exiliada argentina, de la meva quinta, en cadira de rodes, ferma i valenta, un passat terrible i un present de lluita i compromís. Les dues germanes, patidores però decidides, divertides, com vam riure mentre controlàvem les cantonades i tiràvem cap al col·legi! I la voluntat… que diuen que mou muntanyes! A quarts d’una, m’avisen que a La Pau han tancat el col·legi i hi ha gent que demana si se’ls pot acompanyar a un altre (el sistema informàtic ja permet votar a qualsevol). Me’n vaig cap allà per recollir tres persones i me’n trobo vuit! Home!!! Les notícies són lletges, hi ha molta patrulla pel carrer, però la gent vol votar, i quina gran gent! Demano informació als coordinadors, em diuen que Bogatell és bastant segur, i cap allà que anem. Intento convèncer-los per fer dos grups, però.. hi ha por que no ho tanquin tot aviat. I apa, els vuit de cop! I sí, vam donar voltes… I sí, va haver “aventureta”. I sí, vam arribar. I sí, va valer la pena! Continuo després amb el que tenia previst, fins a les cinc de la tarda en què torno al meu col·legi, la Mar Bella.

    Tarda tranquil·la, cabreig evident, les notícies són dures, ens anem intercanviant informació. A partir de les set tornen els nervis. La sospita és que la Policia intentarà un cop de força en tancar els col·legis per endur-se les urnes i evitar el recompte de vots. La gent s’ha relaxat una mica, hi ha massa buits a la plaça. Fem una crida ràpida per les xarxes i aviat es torna a omplir, però mala pensada!, baixen molts veïns amb criatures, amb un tarannà molt lúdic i encara no és hora de celebrar res. Les sospites sembla que es fan realitat. Serà l’últim ensurt del dia. A tres quarts de vuit, ens diuen que han entrat a La Llacuna, molt a prop, i que venen cap aquí. Fem marxar ràpidament les famílies amb nanos, muntem un cordó i un tap monumental de gent a l’entrada de l’escola. Minuts i minuts i minuts, són més de les vuit, la votació ja s’ha acabat. I no arriben! Ves a saber per què, però no ens va tocar. Ens avisen que s’està fent el recompte. Finalment, ben passades les nou del vespre, surten els membres de les meses, els rebem emocionats, surten les urnes i les actes, cantem, ho celebrem, i sabem que, vingui el que vingui a partir d’ara, aquest dia ja és nostre.

    ==============

    «Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir encara la mateixa plana»
    Ara mateix
    Miquel Martí i Pol

  3. El 31 vaig a la Plaça Gran on hi havia el meu col·legi electoral amb la intenció de fer-hi nit. Allò era una festa. De dormir ja vaig veure que seria impossible, si no hi cabia tota aquella gentada! Així que vaig anar-me’n a casa i, l’endemà a les cinc ja hi tornava.

    Quan arriba la parella de mossos, els de la plaça prèviament alertats, ja havíem muntat no-sé-quantes cadenes humanes davant totes les portes. Fan les preguntes que deurien tenir ordenat i es retiren discretament.

    La resta del dia voltant d’un col·legi a l’altre, amb aquell neguit de saber que les caderneres (1) estaven repartint estopa pels pobles veïns (Sant Joan de Vilatorrada, Callús, Fonollosa, Castellgalí,…). Casualitat (?) que es fotessin en pobles petits (excepte Sant Joan, però és que allí anaven pel Jordi Pessarrodona, el pallasso, recordeu?) tot convençuts que en qualsevol moment entrarien a Santpedor.

    El moment de més neguit fou quan un estol de caderneres es concentraren al camp de futbol vell, a tocar la carretera. Llavors si que ens els veiem a sobre! Això ja era ben entrada la tarda i s’havia decidit tancar tots els col·legis, protegir les urnes i que restés obert solament el de la Plaça Gran que, a priori, semblava més factible de defensar. Guaites ben posicionats i amb walkis anaven informant a “qui tocava” dels moviments de policia o vehicles sospitosos pels accessos al poble.

    Les barricades aviat van estar preparades −ja s’havien fet previsions durant les hores precedents. Tractors, pales excavadores,… de tot. El nucli antic de Santpedor és un clos entre muralles de l’edat mitjana fins a les guerres carlines. I dons, carrerons estrets, de disposició irregular… ajudaven a fer de la plaça un punt, si no inexpugnable, difícil d’accedir. I no cal dir-ho: la gent atapeïda. Però alhora era una “ratonera” de forma que, aconsellats pels bombers, es va deixar el carrer més adient com a escapatòria o per rebre ajut (ambulàncies,…). Aquest caldria protegir-lo “a pèl”. Com que encara hi havia molta cua per votar, els més joves varen deixar passar els grans per si volien tornar a casa abans que comencés la bullanga.

    Per sort tot va acabar en un ensurt i la comitiva del camp de futbol vell va fotre el camp. Tal vegada alertats pels seus xivatos que ho tindrien fotut o, senzillament, perquè no estaven a la “llista”. Mai ho sabrem. Però fàcil no els hi vàrem posar: allò també hagués estat una ratonera per ells obligats a accedir-hi en compta-gotes.

    La gent hi érem. I vàrem posar-hi els ovaris que els hi faltaren als ens hi havien convocat tot prometent que complirien el mandat. La resta, ja és història. Avui la plaça és oficialment Plaça Gran U d’octubre.

    (1) Pel que desconeixeu de què va: “El Maroto és mort, l’han matat les caderneres”. Fou una de les formes de transmetre la mort d’en Ramon Vila, Caracremada.

  4. Participo en el “fer memòria de l’1 d’Octubre” en format comentari.

    El president de l’AMPA, la meva amiga Txell i jo, del Departament de Llengües, vam acceptar les claus de l’institut Consell de Cent (districte Poble Sec-Casc Antic). Era seu electoral.

    Vam passar-hi el finde amb totes les hores diürnes i nocturnes. La xarxa d’associacions i d’altres col•lectius del barri de Poble Sec van protegir l’espai i els votants. A nosaltres no ens va tocar el rebre. Els Mossos, no sé la de vegades que ens van dir que marxéssim, però… el centre educatiu junt a les associacions del barri havíem organitzat unes Jornades Culturals i calia complir el programa.

    Vam convidar-los a participar i declinaven l’oferta amb un posat trist i força amoïnat.
    La vivència va ser tan intensa que és i serà sempre inesborrable, però, fent un esforç de síntesi immens vull compatir amb els meus amics i amigues de Cordada i amb tothom afí, tres moments o sensacions o accions … sorgits de la percepció d’estar participant en un episodi bèl•lic: la primera, al gimnàs, es van impartir classes de defensa personal, fins aleshores només d’educació física. La segona, la mà de la Txell quan vam fer el túnel humà perquè entressin les urnes i la tercera i última, l’emoció compartida i la força de l’enemic, com diuen la Montse (comentarista) i el Josep (cronista):

    Si em demaneu què és l’1-O per mi, doncs, suposo que és el moment en què no saps per què, però plores. I sents la dignitat del moment i la força. La força que et diu que sí, que defensarem la gent i les urnes i el que calgui. Una cosa és ben clara, molta gent unida té molta força […] però, els enemics son ben poderosos i defensen els seus privilegis amb ungles i dents.

    Caldrà seguir batallant, quin remei!

  5. Primer d’octubre del 2017. Tres quarts de deu del matí. Sóm unes 30 persones tancades dins l’escola Ignasi Iglésies de Sant Andreu. Al carrer se sent la gent cridant: VOTAREM! VOTAREM!

    Per fer-ho possible tres nois, autèntics craks de la informàtica, porten varies hores treballant, lluitant, perquè el sistema que farem servir per votar funcioni malgrat enfront tenen tota l’estructura d’un estat mirant d’evitar-ho .
    La gent que espera al carrer té paciència, molta. Són conscients dels problemes que tenim dins el col·legi. Alguns ja porten hores esperant i els hi arriben noticies de càrregues policials ben a la vora…però no marxen. Esperen.

    Aquí dins sóm tres tipus de gent: Els informàtics, els voluntaris que farem de taula i els que porten adhesius de partits polítics que diu que són apoderats o interventors.

    Alguns dels que porten adhesius sí que perden la paciència i els nervis. Diuen, exigeixen:
    – deixem entrar la gent a votar!
    – vindrà la poli, estomacarà als que són fóra i qui sap que faran amb els que sóm aquí dins!
    – l’important és la foto! Que donin la volta al món les fotos de la gent votant!

    No vaig aguantar més, em vaig encarar als dels adhesius.
    – Aquí estem per fer un referèndum d’autodeterminació! De performances ja n’hem fet prous! I ho anem a fer bé!
    Tots els membres de les meses es van posar al meu costat…també una noia dels que duien adhesius, s’ha de dir.

    En aquesta discussió estàvem quan per fí els informàtics van cridar: Eureka!!! Els sistema funciona!

    La gent va entrar i va votar. Al Ignasi Iglésies vam estar de sort i la policia no es va presentar. Va ser un gran dia! Un dia d’una joia que jo no trobo paraules per definir. I jo em quedo amb això, amb aquesta força de la gent, amb aquella il·lusió.

    Però dins meu va quedar aquella coseta, que després es va fer cada vegada més evident. Els dels adhesius eren els que no s’ho creien, els que en tenien prou amb la foto per fer-la servir pels seus interessos. La baula feble de tota aquella il·lusió i força. Els líders dels que duien adhesius no eren més que el reflexe d’ells mateixos.

    Però ho vam fer! I potser algun dia algú sabrà aprofitar el primer d’octubre del 2017 per fer una societat millor.

  6. Aquell dissabte 29 d’octubre, haviem programat la festa del 3er aniversari de l’Ateneu L’Harmonia de Sant Andreu. L’endemà seria seu electoral, feia poques setmanes que ho sabiem i ens va agafar per sorpresa, tot hi que ho haviem demanat.

    Una festa ben estranya, tothom estava neguitós però es va seguir el programa. També van venir els mossos a prendre nota.
    Quan l’endemà, l’Albert ens passa la foto de les urnes i les meses preparades, sento una gran emoció.

    Per mi tot el dia va ser una barreja explosiva de sentiments. Por, per si venien “els piolins”, ràbia pel que estaven fent, i orgull, molt orgull pel que podem fer quan actuem plegats.
    No vam patir cap càrrega policial, i com a tot arreu, es va quedar gent la nit del dissabte i el diumenge a primera hora ja hi havia cua per votar. Tot el dia hi havia gent a fora fins que es va acabar l’escrutini, amb aplaudiments, emoció i la certesa d’haver viscut un dia inoblidable.

    Vam posar en ridícul tot un estat i l’actuació policial va quedar retratada davant tot el mon.

    No ens ho perdonaran mai.

  7. El primer que em ve al cap es un “no me’n recordo”, es el que te la pèrdua de memòria. Però amb un petit esforç comencen a tornar les imatges i les sensacions i es va refent la pel•lícula.

    Va ser una nit molt curta, primer una volta per els centres de votació per si calia més gent , unes poques hores de mal dormir i de matinada al cole. Allí tensió a l’espera de la arribada de les urnes, i alegria al veure que el primer objectiu era acomplert, teníem urnes, teníem paperetes i teníem cens . I una sorpresa, la gran cua de gent esperant estoicament, amb il•lusió i sota una de aquelles turmentes torrencials a las que estem acostumats la gent del Maresme ansiosa per votar, i encara faltava una grandíssima estona.

    Tot anava bé, amb normalitat democràtica tot i els atacs informàtics. Hi ha un moment a mig matí que moll fins l’os per la pluja vaig a canviar-me i descansar una estona. Intent fallit, cal tornar ja que tenim avís que a Cañamars i a Dosrius han passat els piolins repartint al batlle, acompanyants i tothom que trobaven. I que la tropa d’ocupació baixava cap a la costa.

    L’ambient ha canviat de la alegria , il•lusió, entusiasme per votar cap a una preocupació real per protegir urnes i persones. Cert que el poble es en part pagès, però no havia vist mai tants tractors i tan enormes. I tants joves bellugant pesades jardineres per dificultar-los el pas cap el punt de votacions. Van ser un parell d’hores de neguit, urnes amunt, urnes avall, pel que sigui mai va arribar el comboi de piolins. I tot va acabar bé.

    Impressionant la unió intergeneracional, i diria interclassista, de la gent que hi va estar o va passar durant el dia, i la que vaig trobar els dies següents al Parlament i altres indrets. Ho vàrem tenir a tocar ! Ho tornarem a fer ? Espero que una mica millor.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.