Arqueologia alpina al Gran Capucin
La nit havia estat molt llarga per a l’Hèctor i per a mi. I sembla estrany, perquè el despertador sona, puntual a la cita, a les 2,45 de la matinada…
Cadascú ha fet les seves càbales en silenci, només amb el testimoni directe del coixí…que ha quedat ben marejat de tantes voltes… la via Bonatti potser ens ve gran… estem a l’alçada?, patirem més del que toca?
Comentem la nit i en un perfecte duet simultani ens diem: que tal si anem a la dels Suïssos?. Precisament el insomni patit ens dona la coartada definitiva que necessitem per desdir-nos d’un repte majúscul, que ens genera masses dubtes. 6a obligat no hauria de ser massa, però ja fa temps que sabem que aquí s’ha de tremolar fins i tot de segons quins “quintos antics”… que n’és de difícil a vegades aquest granit de Chamonix!!
S’ajunta també la incertesa habitual de quin peatge de temps i energia haurem de pagar per poder entrar a la paret i trobar la via de nit. Segons l’oficina de desinformació de muntanya, el pas a la canal que dona accés a la vira que hem de trobar està impossible…i s’ha d’escalar des del peu de paret…(150 metres més d’escalada extrema); però ja fa temps que no ens creiem res del que ens expliquen a la Maison de la Montagne i seguim amb la idea de que segurament podrem passar la rimaia… Però tot pesa i evidentment ho fa a favor d’entrar-li al Capucin, en aquesta primera visita, per una via més amable.
Tampoc fem cas a la guarda del refugi que ens diu que hem d’esmorzar a la 1 de la matinada… fem comptes i… a les 3,30 podem estar a la rimaia…i que fem 3 hores de nit per aquella paret que encara no hem tastat de prop?… Anem a la nostra, esmorzarem a les 3!.
Efectivament son les 5,30 en punt quan estem a la rimaia. Com esperàvem, es deixa fer sense gaires problemes….aiii zeñó si haguéssim de fer cas a ulls tancats dels “informadors” i de les guardes, quants projectes s’haguessin frustrat!
Però l’alegria dura ben poc, tenim davant un segon llarg duríssim i l’Hèctor s’hi ha d’esforçar de valent per resoldre’l: un diedre de mixt que el fa tirar de pedals… comencem be!.
Per fi es fa de dia i ja veiem la forma clara d’accedir a la canal que esperàvem… ens quedem amb el dubte si ens podíem haver estalviat aquest llarg que malgrat estar gelat ens ha deixat ben calents.
Fem un mini ràpel i ja estem a les campes de neu que poc a poc es posen dretes fins a obligar-nos a anar de puntes davanteres i posant alguna assegurança a la nostra progressió simultània.
Comencem a veure instal·lacions de reunions i ràpels aquí i allà… quin mar de roca! I lo típic, voler fer coincidir un croquis ben precari amb la realitat sembla una quimera…per on va la via?
Desfullem la margarida i decidim fer un altre mini ràpel que sembla que ens deixa a on creiem que va la nostra línia…
Canviem ferros per goma de cautxú i amunt que ja fem tard!, L’esquena es posa contenta…ara toca carretejar piolet i grampons…com costa acostumar-se al pes!.
Desprès de dos llargs que només tenen de complicat el no saber si estàs o no a la via que volem, per fi tenim davant un pany de paret que es ben be el que busquem, un sistema de fissures graduades en 6a que ens treu de tot dubte.
Em toca a mi…es un llarg molt i molt maco que inclou una pirueta semi pendular per fer un canvi de fissura… ara sí que ha començat la festa.
Els dos llargs següents els enllaça l’Hèctor…no son difícils, però cada cop que ens reunim portem un ritme respiratori ben accelerat, senyal de que l’alçada fa la seva feina de desgast i de que fàcil fàcil… com que no!
Faig el mateix amb els següents dos llargs i arribo a una reunió que ens situa en un plànol de tanta verticalitat, que mirant la canal per la que hem pujat amb les puntes davanteres dels grampons, ara sembla un jardinet de neu pel qual ens podríem deixar lliscar sobre un plàstic fins a la glacera, que està… una mica més avall… Percepcions surrealistes… borratxera de sensacions que hem de posar a lloc, perquè ens permetin seguir endavant i alhora no tacar massa els calçotets.
Al següent llarg la nostra ressenya li dona 5+.. l’Hèctor, a la segona rebufada, li fot als pedals sense contemplacions. Deu ser 5è antic…de quan encara no s’havia acceptat la idea que més enllà del 5 està el 6… i si costava passar més del compte potser es deia: és més de 5è… (que no és el mateix que 5+!), oi que m’enteneu? Je je
El nostre següent punt de trobada ens deixa al davant del que potser és el llarg clau de la via: hem de superar un sostre que ens barra el pas, esquivant-lo per la seva dreta emprant l’escalada artificial.
Ja sabeu allò que no s’ha de comentar res del temps si no vols que plogui, oi? Doncs al meu amic no se li acut res mes que dir que anem prou be de temps i que veu viable que acabem la via, la rapelem i arribem a agafar el darrer funicular que el porti a poder abraçar a les seves filles…diu que aixó el motiva… jo li dic que per mi la màxima aspiració es posar els peus a la glacera de dia… amb aixó ja em conformo.
En aquestes que li dic que segueixi ell, que anirà mes de presa…(jo no tinc aquesta motivació extra de pare!) i amb el fluix lívid escalador que exhibeixo avui, desprès d’un mes d’alpinisme, afrontar aquell llarg clau em fa molta, molta mandra. En fi, ja sabeu, allò de “pasa tu que a mi me da la risa tonta”…
Però res, l’Hèctor és molt cavallerós i si em toca, em toca…aixó si, em convida a un gel que diu que em donarà un “subidón” i junt amb la frase “ets el mestre de l’artifo”, em passa el material ordenadament… em sembla que m’està donant la capa i l’espasa… només li ha faltat donar-me el copet a l’esquena i dir-me allò de “ánimo y al toro”!
A aquestes alçades del guió, un ja porta cert bagatge d’estar amb més de 500 metres del terra més immediat com per acollonir-se massa, però vés per on, fins que no arribes a abstreure’t del context que t’envolta… carai, com que tranquil, tranquil, no vas… i quan veus el típic pitó pla clavat totalment en vertical sota el sostre i que sembla que et miri i et digui…vine, vine, rei, que ja veuràs com riurem plegats quan et pengis justament en la direcció contraria a la que vaig entrar a aquesta fissureta..fa… he perdut el compte dels anys…! penses… segur que és per aquí?
Però arriba un moment en que ja has passat la corda per uns quants pitonets, bagues podrides fins i tot un bon friend… i no queda altra remei que pensar que una cremallera tan gran no faré com que fer-me gaire mal i ja et vas concentrant només en el següent pas…el vuit als peus tot i ser immens, sembla que ja no existeix, ja només el pedal, el següent problema a resoldre i la calma…
Un cop superat el sostre, la broma no s’acabat ni de bon tros i començo a practicar l’arqueologia alpina… segueixo la línia de pitons que tira amunt o la que va a la dreta?… tiro a munt…
Nooooo és a la dreta que no s’havia d’equipar i aquí falten pitons…baixa… ara sí, a la dreta… aaaara, tira amunt…diàlegs interns amb el meu alter ego, el que m’acompanya a les grans ocasions, aquell que en els moments de crisi em xiuxiueja a l’orella… va Papitu, que tu aixó, saps fer-ho…
Per fi… arribo a un lloc estrany.. un parabolt, un clau vell, una vaga, un espàrrec de parabolt… quina “reunió” tan estranya…els meus coneixements arqueològics pateixen… aixó no pot ser aquí i a més si el que segueix ha de ser fàcil…lo que veig davant no ho sembla pas!… joooooooder! toca seguir amunt, queda un món vertical per davant… i em queda poc material… ejem… respira Pep, respira… si si, ja se, “animo y al toro”.
Jugant a posar i treure bagues per economitzar material segueixo la fissura que va recte amunt…. Que, se us fa pesada la descripció del llarg eh! Pues imagineu-me a mi que estic allà penjat com un xoriço i ja fa més d’una hora que m’hi barallo!.
Doncs com us deia, quasi extenuat (dels nervis, no pas del cansament), segueixo la fissura i observo una alineació de pitons poc freqüent…tres més junts del que és habitual…que estrany…(miau..!)
Arribo al final de la fissura i està clar que toca sortir en lliure per sortejar un desplom arrodonit i sense cap pressa on agafar-se que em barra el pas..quina risa tonta que m’agafa!! Tu tranquil Pep, que màxim ha de ser 5è + que és el “grau obligat” de la via… però m’ho miro i remiro… deu ser 5è de l’antic…
L’Hector, que està passant fred fa molta però que molta estona, no para d’esperonar-me… “potser és per la dreta…”, “intenta-ho sense la motxilla”… “baixa i ho intento jo”…
I jo ho probo sense motxilla, tampoc!. Quan ja em plantejo rendir-me i tirar avall per deixar pas al krak, se m’acut fer un altre pèndol cap a la dreta a la recerca d’una fissura paral·lela que potser es deixa pujar…
Aha! Sorpresa! Quan em decideixo a fer la maniobra funambulesca, veig que la nova fissura amaga uns quants pitons…ara ho entenc tot… els tres pitons seguits que m’havien sorprès devien ser per protegir aquesta maniobra que ben segur que van haver de fer també els aperturistes…arqueologia alpina!!
Per fi resolc el maleït llarg i l’Hèctor sent la paraula amb la que somiava fa hores… REUNIÓ!!
Tenim el camí lliure cap al cim i en 2 llargs i mig més ens estem fent la foto…aixó sí, lo d’agafar el telefèric aquesta mateixa tarda… ni de fallo, son les 16h!
I ara comença la segona aventura de la jornada… baixar d’aquest gegant vertical!…poca broma!
Sense temps per a contemplacions, ens posem de seguida en marxa, cerquem un seguit de ràpels que segueix una altra via diferent a la que hem fet i que, en teoria, ens porta directes a la rimaia.
Al segon ràpel, segons intuïm del que llegim a la ressenya, hem de baixar amb tendència a l’esquerra (mirant a vall) i cap allà que vaig…, però amb massa devoció i quan veig la següent reunió em queda uns 8 metres a la meva esquerra (mirant a la paret), està situada sota un desplom, impossible veure-la abans…no trobo la forma d’acostar-m’hi i hem quedo més avall, tot cridant al company que ha de baixar més recte que no pas ho he fet jo i redreçar a situació.
Afortunadament vaig ben armat amb els friends i em munto una reunió de fortuna. La situació no fa gaire gràcia…”però, no estamos tan mal”
Hèctor agafa be la direcció i arriba a la R que toca, el tinc uns 4 metres a sobre meu i a la meva esquerra. De moment anem be, però les cordes passen per unes fissures que no fan cap gràcia per recuperar-les. Comença a estirar i baixa una corda sencera, ara ja només queda l’altre… però en la seva caiguda lliure s’enganxa en algun punt que no podem veure…Ja la tenim liada! I mai millor dit!
Desprès d’una bona estona tirant de valent, el que veiem clar és que el que hem de tirar és de mòbil, a veure si ens venen a donar un cop de mà. Dit i fet i sense donar-me temps a pujar a reunir-me amb el company, ja tenim a sobre els nostres caps a l’helicòpter de la Gendarmeria d’alta muntanya.
Observen el nostre problema i decideixen baixar a la glacera a deixar a un dels rescatadors. Contemplant lo molt que triga la màquina en arribar a “terra” em corprèn lo lluny que ens queda…aquestes dimensions alpines son realment angoixants quan ja només vols sortir d’aquí!.
Poc a poc de nou va pujant cap a nosaltres, es despenja un rescatador, agafa la corda encallada i ens la llença, i acte seguit s’acomiada de nosaltres…Agraïm la feina des de lluny i mentre Hector prepara les cordes per seguir rapelant, observo les darreres maniobres dels nostres àngels de la guarda… en pocs minuts la vall torna a estar en silenci… esperem no haver de tornar-los a cridar…no s’ha d’abusar del comodí de la trucada!.
El següent ràpel el faig de nou amb tendència a l’esquerra i un cop més la reunió em queda més centrada del previst, tinc que tornar a fer el mono per a enganxar-m’hi i ja començo a estar fart de fer tant el mico…a partir d’ara ens tornarem en obrir la línia de ràpel…
En aquestes que apareixen uns francesos a la nostra esquerra que segueixen una línia de cordes fixes que ens queda un pel lluny…ens expliquen que estan obrint una via (ja ho sospitàvem en veure les cordes) i que si volem les podem agafar, sempre que cuidem de deixar els protectors de fregaments ben col·locats, ja que a l’endemà han de tornar a pujar penjant-se d’elles.
Error: preferim seguir baixant seguin la nostra línia i al cap de poc podem observar que ells fan un ràpel de 150 metres directes a la rimaia!, i a nosaltres ens tocarà fer al menys 3!…en fi, com que no portaven prou hores presoners de la paret…
Quan ja posem els peus en terreny pla (estem per fi al final de l’aventura vertical), ens enganxa una argentina que ha agafat les cordes fixes… ella i el seu company que baixa desprès, han sortit de la tenda, plantada a uns escassos 150 metres de on ens trobem i han fet la via del costat a la nostra, molt més dura, “voyage selon gulliver”.
Comentem la jugada de l’helicòpter i ens diu que se’ls ha girat feina, perquè l’aparell ha aterrat molt a prop de la seva tenda i l’ha arrencada del seu emplaçament…coses que passen…mai saps quan t’apareixerà del no res un rescatador a fer un cafè sense avisar!
Bromes a part, la maniobra dels gendarmes era imprescindible fer-la així, perquè al deixar una persona sola a la glacera, s’havien d’assegurar lo màxim possible que el terreny on l’abandonaven provisionalment sense cap assegurança, no amagava cap esquerda i és clar, els voltants de la tenda estaven força trepitjats…
Be, ens hem de posar de nou en marxa, son les 19,30h i ara ens toca fer un passeig de 3 horetes més fins al refugi de les Còsmiques…final de trajecte d’una jornada que sumarà 18,30 hores… no està mal!
Estem contents d’haver triat la millor opció, en funció al nostre nivell tècnic i grau d’entrenament… La Bonatti haurà d’esperar una altra oportunitat…però hem aprés moltíssim i ara ja coneixem el Grand Capucin i molts dels seus secrets…
Esperem que la propera temptativa no requereixi de fer tanta feina arqueològica… collons amb els pitons trampa!!
Vaya vaya con los quintillos…aquest vegada et vas penjar les botes all arnes ?…
Bonisimaaa la cronica!! Quin aventuron! Felicitats
Us felicito per haver-ho aconseguit malgrat les dificultats.
Josep, bes pensant que ja comences a tenir una certa edat.
Jose, si, las botas a l’arnès, quina diferència! A la Meije vaig pillar per no seguir amb els meus costums… Les botes a sota el culet i ben arrapades, i tant!!
Enric! a aprofitar mentre’s el cos aguanti, però ja m’ho miro ja, no creguis!!
Juan, esa vía la puedes hacer bien, no diré que vas a ir cantando el Cola Cao…pero YES you can!
Me alegro que hayas disfrutado la crónica!
Bona crónica!!
Como ocurre siempre allí, encontrar el pie de via ya es un festival.
Había leído en algún blog del techo equipado con pitones, y ya me daba la risa, ja y ja.
Muchas Felicidades!!!
Otro monstruo a la butxaca!!