Aresta Ribas a Montserrat – Escalada via llaaaaaaaaarga amb en Josep

Hola amics i amigues de Cordada! Avui és 5 de novembre de 2021. Encara queden dies de bon solet i aquest és un d’ells!

Rosalia i jo (en Jordi), parlàvem fa uns dies sobre demanar a en Josep fer una escalada un pèl més “exigent” (per nosaltres), i així anar millorant!  Tenim la gran sort, enorme de fet, de que tant Rosalia com jo podem quedar entre setmana (si que és una sort si!, tot i que les raons no ho són tant, però que mes dona!), i ens costa zero-coma aprofitar-ho!! 🙂

Fa uns dies en Josep ens va presentar varies opcions de vies llargues, i al veure l’Aresta Ribas va ser sens dubte la guanyadora. Varis cops l’hem mirat desde sota, és imponent, llarga, se t’en va la vista cap a ella!

Rosalia i jo fem sortides de tant en tant amb amics de Cordada, ens agraden les “vies llargues”, però sempre amb relativa baixa exposició (mai he acabat d’entendre aquesta expressió), no més de 5-6 llargs, sens dubte ben equipades, vamos, el que es diu ser “conservador”. L’Aresta Ribas és un pas endavant per nosaltres, i això ens motiva! Uns 330m d’escalada amb 10-12 llargs segons la ressenya que miris (en Josep segur que ho retalla) i passos de 6a (V obligat). Per acabar-ho d’adobar, la baixada la farem per la línia de ràpels que hi ha a l’esquerre de la via. La veritat és que la ruta mola!!

Arribem tots puntuals al parking de la Vinya Nova, que està buit (?????). Revisem material, tot ok, agafo la cantimplora amb vermut i gel per celebrar al acabar i enfilem ràpid cap amunt! A mesura que ens acostem a l’esperó es veu cada cop més dret. La sensació és molt diferent quan vas acompanyat d’algú que saps que farà la via de primer, els nervis i dubtes minven, i l’emoció te una major part de disfrute que no pas de “canguelis”. Apart, lo d’arribar directe a peu de via sense anar fent voltes buscant-la és tot un luxe! 😀

Ja hi som! R0, la veritat és que tots 3 en tenim ganes, es nota en l’ambient i és molt divertit. En Josep comença a obrir, i el primer pas de V amb flanqueig, prou polit, sense protegir, a l’ombra, i tots un pèl freds ens costa!

Mentre faig una via de segon sempre vaig pensant si hi podré tornar per fer-la de primer, carai, amb aquest pas ja em venen dubtes. Si ho penso fredament, ok, l’he fet de segon, però la corda no s’ha tensat en cap moment, aleshoreeeeees, tècnicament si ho fes de primer amb exactament els mateixos moviments que acabo de fer ara l’haguès superat igualment, oi? Un robot diria que si, però el cap no funciona així, vosaltres ja m’enteneu!

   

Anem pujant prou bé! ja hem calentat i els passos surten. És un goig. Superem R1, R2 i també R3, que són 40m de V/V+ que ens obliga aplicar-nos de valent a Rosalia i a mi. Cal dir que ho estem disfrutant de veritat!                                           

      

No m’extranya que aquesta via sigui una de les “imprescindibles”, és llarga, te molt bona roca, la sensació d’alçada és obvia, i fins i tot presenta algunes reunions molt còmodes que et deixen descansar:

Desde la reunió Rosalia i jo ens mirem a en Josep, puja àgil i decidit i pensem que ens encantaria poguer pujar així…… sembla que tingui un radar per detectar les preses. En aquesta vida no es regala res, i cadascú és hábil en les coses on s’hi ha barallat, cert?

Estem ja a la R5, i veiem clarament el llarg tram de 6a. Per sort la reunió no és penjada, i veiem que aquest llarg, a diferencia dels anteriors, està generosament equipat amb parabolts, una aportació de la FEEC a una via que data del 1979. Aquí si que hem d’aplicar-nos de valent, això es ben dret, i tot i que la roca és realment bona cal saber posar els peus bé. Aquí si que hi ha alguna tibadeta de corda….. uuups!! millor no mirar avall, que tampoc aporta res 🙂     Sort que tenim al mestre a dalt de la reunió….!!

Passat aquest llarg les demès ens surten la mar de bé. Fa estona que ens dona el sol, estem calentets, animats i això és un goig! El penúltim llarg és boníssim, amb un pas finíssim que em posa els pèls de punta! 300m de pati són psicològicament difícils d’ignorar. Anem bé i a bon ritme, però els nervis estan presents, i no puc evitar tirar avall una cinta exprés que vola i vola i vola i la perdo de vista. Glups! Sort que era meva (bé, de la meva parella, però és lo mateix, no? jejeje). Sort que no he perdut la seva cinta Kong preferida, que em penja de ben segur!

Val a dir que Janine i jo sempre escalem junts, i se la troba molt a faltar!! Hagués vingut de cap si hagués pogut, però els dos sabem que en pocs dies a mi m’esperen moltes setmanes de recuperació i res d’escalada, pel que m’invita a aprofitar els dies al màxim. Des d’aquí li envio una abraçada enorme i li dedico aquest article. T’estimo Kukuti!!

Últim llarg senyores i senyors! Ara ja tibant de sabinetes i matolls, tot s’hi val. Fi de via!! Ostres quin goig. Ho hem disfrutat de debó, i fins i tot en Josep ens felicita pel temps que hem trigat. Rosalia i jo ens mirem, ho diu de veritat o amb ironia? Jajajajaja. Tenim la sensació que ens podríem passar 10 vides escalant amb dies de solet com aquest. Això és vida. Gràcies Josep!!!!

 

 

Un comentari

  1. M’encantaaaaaa!!!! Gràcies Jordi i Josep per compartir aquests reptes amb mi i sobretot per la vostra companyia!!! Gaudeixo molt sempre i acabo com he començat, M’encantaaaaa!!!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.