Aquest mes d’agost de 2013 hem fet la Cerdà-Pokorski a l’Encantat petit i m’ha portat vells records, que val la pena compartir…

 

Alpinisme extrem als Encantats

Feia temps que en Mario, Michel i jo intentàvem trobar un forat a l’agenda per a escapar-nos als Pirineus a realitzar alguna ascensió.

A mitjans d’abril de 2005, per fi trobàvem un parell de dies i escollíem un ambiciós repte: la via Cerdà – Pokorski a l’Encantat petit. Be, per a ser honestos, l’objectiu el vaig triar jo i ells van dir que sí, confiats i inexperts, sense saber ben be que volia dir intentar fer aquella via a l’hivern: és lo que te tenir confiança…

–        Josep, tu crees que estamos preparados para hacer esa via?…ja sabes que nosotros no tenemos mucha experiencia…

La meva resposta, ja se la coneixien:

–        Asegurados por la cuerda sois capaces de todo!

És cert que sabia que aquell objectiu era potser massa agosarat per a ells, però igual que ells confiaven en les meves capacitats i experiència, jo confiava en la seva destresa innata, en la seva capacitat d’adaptació i sobre tot en la seva  psicologia positiva i valent a l’hora d’enfrontar les dificultats…

La predicció meteorològica ens donava un temps inestable, insegur, però tampoc de gran temporal…ho intentaríem.

La vella Caravelle es va comportar i un cop més ens va portar fins al límit del Parc de Sant Maurici i Aigües Tortes. Després ens vàrem permetre el luxe d’agafar un taxi per a pujar fins a l’estany de Sant Maurici…no teníem ganes d’arribar cansats al refugi, arrossegant les pesades motxilles i sí de sopar aviat i posar-nos al sac quan abans millor perquè la nit seria curta.

El temps allà dalt era dolent…però no terrible. Nevava una mica, però els núvols ens deixaven veure l’elegant línia que volíem seguir per a conquerir el cim. El nostre optimisme ens deia que tindríem sort i potser el temps s’aguantava així.

Al refugi hi havia gent que feia activitat de raquetes per la zona i tenien la llar de foc encesa, una agradable sorpresa ja que al ser dies laborables entre setmana no pensàvem trobar ningú. Un cop instal·lats, teníem el temps justet per obrir la traça fins al peu de la muralla, trobant un itinerari que ens permetés travessar el magnífic bosc de pins negres que s’assenten a la base de la muntanya, enriquint amb els tons verds la foto del paisatge encisador que teníem davant nostre.

Un cop fets els deures, sopar una mica i cap al sac…

–        Josep a que hora ponemos el despertador?

–        A las tres.

–        Queeee??

–        Si, la idea es salir a las 4 y hacer de noche el corredor hasta donde empiezan las dificultades serias de mixto (roca-nieve-hielo). Allá tendremos trabajo y como la actividad global es muy larga, si no madrugamos luego nos faltarán horas de luz.

–        Y como ves el tiempo?

–        La verdad es que no pinta bien.

Després de dormir les 5 horetes – que van saber a poc -. Ens llevem i el temps segueix igual. No ha nevat gaire però segueix ennuvolat.

–        Bueno chicos, creo que la cosa no pinta como para liarnos a tirar para arriba, lo mejor es dejarlo para otro dia.

–        Ya que nos hemos levantado, podríamos hacer el corredor y volver a bajar, ¿no te parece? ¿como lo ves? (no recuerdo a cual de los dos fanáticos se le ocurrió hacerme propuestas deshonestas, pero da igual, los dos son tal para cual)

–        Me parece que si salímos ahí afuera y hacemos la canal, luego no va a ser fácil que me quiera bajar sin intentar acabar…y eso va ser una aventura…vosotros mismos.

–        Bueno, Josep, como tu lo veas, por nosotros salimos y hacemos lo que se pueda…

Crec que era massa d’hora per a que ells s’adonèssin ben be del que havia volgut dir allò de que no sería fàcil que m’hi volgués baixar si hem posava a la feina.

Puntuals sortíem del refugi a les 4 i seguíem la traça oberta feia poques hores. Amb les cames ja calentes per la ràpida i costeruda aproximació afrontem el primer estretament de la canal, que presenta un ressalt d’uns 10-15 metres amb gel de bona qualitat. Sense donar-nos temps a repensar-ho l’afrontem desencordats, relativament tranquils perquè el possible aterratge és sobre una còmoda rampa de neu tova.

Superada la dificultat seguim fent metres i metres per la canal que es deixa fer i Michel es permet el luxe d’anar parant a fer fotos.

Amb les primeres llums del dia arribem quasi al final de la canal i comença el terreny mixt. Sense pensar-ho dues vegades parem per a encordar-nos i treure tot el material de guerra. Les dificultats per a fer una primera “reunió” segura, ens donen un primer avís del que afrontarem a partir d’ara.

Una “reunió” és el punt d’inici i final dels diversos trams en que es divideix una escalada. El seu emplaçament ve determinat per la facilitat de col·locar assegurances a les fissures de les roques, per la llargada de la corda i per estar situada en un espai relativament còmode i a resguard de la caiguda de pedres o allaus.

La primera “reunió”, al final de la canal, no tenia cap de les característiques esmentades i quan es dona aquesta circumstància acompanyem la definició de la reunió amb el mot de “precària” . Quan a més les peces que col·loquem a les fissures o a la neu gairebé no servirien de res a efectes de seguretat, definim l’acció com de col·locar unes assegurances “psicològiques”.

La “festa” començava be, en la nostra reunió precària i ara la pendent que teníem als nostres peus era ja de diversos centenars de metres, per això els meus piolets i les meves mans, un cop encetat el primer llarg de corda, cercaven, amb cert neguit, l’emplaçament per a col·locar una primera assegurança bona que protegís a tota la cordada de una eventual caiguda meva.

Un cop col·locat un primer pitó “a canó” – que vol dir que ha quedat be i és segur-, segueixo avançant fent passos delicats sobre una neu que només serveix per donar color i per a amagar les roques de sota però que no ofereix cap estabilitat. Fent metres i metres aconsegueixo arribar al punt en que s’acaba la canal donant pas al terreny vertical i a cops extra plomat dels murs de roca. Arribo a un gran bloc de roca que servirà de reunió als companys i segueixo uns metres a l’esquerra doncs aquí no hi cabrem tots tres.

Poso un parells d’assegurances i els companys pugen per aquell terreny delicat força fàcilment…ja ho deia jo…la corda per dalt fa meravelles!

El segon llarg es presenta extraordinàriament difícil. S’ha de seguir flanquejant cap a l’esquerra per superar uns desploms i veure que segueix després. Vaig encastant la punta dels piolets i cercant lleus recolzaments per la punta dels grampons. En aquesta delicada situació aconsegueixo anar avançant molt a poc a poc col·locant un parell de “friends”: una mena d’aparell mecànic que si està be col·locat a la fissura, et demostra que és un bon amic teu… si caus t’aguanta la corda.

Aquest pas, un M6 (per a entendre’ns, molt però que molt difícil), posa en tensió tots els meus sentits, per això, un cop el supero i hem sento segur…crido als companys:

–        com diria un amic meu….soc un p Krak!

Lo que segueix és un fantàstic diedre, difícil, però no tant. Segueixo endavant fins arribar a la base d’un altre desplom. Pel camí he trobat algun pitó que he aprofitat. Faig reunió i crido als companys que poden pujar.

Aquest segon llarg els costa més i al superar el flanqueig de 6è grau cauen, però sense cap conseqüències. De nou es queden uns metres per sota meu en una posició realment incòmoda.

Emocionats i ocupats en superar les diverses dificultats no fem gaire cas de la persistent nevada i de les petites purgues de neu que de tant en tant ens passen per sobre. De fet no fa gaire fred i només ho sentim a les llargues estones en que quedem parats, esperant que l’actor de torn acabi la seva obra.

Hem miro el següent desplom, es veuen peces posades, però hem sembla tan difícil que no crec que la via original vagi per aquí i que més aviat son “embarques” – equivocacions d’itinerari de altres cordades -.

Miro i miro i endevino de què va la cosa: es tracta de fer un petit pèndol cap a l’esquerra a cercar un pitó que hi ha al mig d’una lliça placa de roca i seguir pendolant encara més cap a l’esquerra a guanyar una repiseta.

Després de canviar el pitó del qual hagi de penjar-me, faig la maniobra, amb moltes dificultats. Com que vull assegurar-me que els meus companys no puguin caure vaig passant les dues cordes per tots els ancoratges i això hem provoca que gairebé no pugui avançar degut al gran fregament de les cordes.

Després d’una lluita aferrissada aconsegueixo establir-me en una bona reunió, acabant de configurar una perfecta N invertida en aquest llarg tan difícil i espectacular. Mentre tant, a Michel se li ha sortit el pitó que ja estava col·locat a la via i del qual penjava i ha aterrat a sobre de Mario que està just a sota d’ell…un bon ensurt, sense conseqüències greus: res, només una gramponada inoportuna…com veieu, la rereguarda està ben distreta mentre aguanta a la reunió i observa els moviments.

Ara el repte és que passin els companys sense cap perill fins a reunir-se amb mi. Amb una confiança total amb les meves instruccions, van executant totes les maniobres que els faig fer amb les cordes. La feina és feixuga i una mica complexa però finalment aconseguim vèncer la dificultat.  Només per a superar aquest tram ens passem més de dues hores…

I la lluita continua. El quart llarg, comença de nou afrontant un altre desplom que supero flanquejant-lo per la dreta i després enfilant-me a sobre. Segueixo recte amunt vencent altres petits desploms i apuro els 60 metres de corda, ja que no hi ha bons emplaçaments per fer reunió.

En el torn dels companys comença a davallar la moral de combat. En Mario no veu la manera de superar un dels desploms, a més s’ha donat un cop a la boca en colpejar-se amb el piolet i s’ha trencat un dent…(i pensar en la bronca de la seva dona no li dona energies positives)

Des de lluny sento els seus crits…

– Tira Josep que no puedo pasar!!

– Te puedo ayudar poco desde aquí!! inténtalo de nuevo!!

Hi ha tanta corda estesa que per molt que tiri d’ella gaire be no li arriba la meva ajuda…tot i així poso a la corda els estris d’ajudes d’emergències i entre els seus esforços i les meves tivades, aconsegueix pujar.

Hem superat uns 150 m de desnivell d’escalada de dificultat, la part més difícil de la paret…però queden molts metres per dalt. Després de fer un petit flanqueig cap a la dreta, entro a una canal de neu…

– ara podrem anar més ràpids. – penso-.

Però no, la neu segueix sent inestable i només oculta la roca i al cap de pocs metres ja vaig un altre cop molt a poc a poc. Metres i metres de fer equilibris i col·locar alguna assegurança molt de tant en tant.

I així fem metres i metres i la cosa no millora de cap manera i a més no és gaire vertical per lo que no guanyem metres de desnivell. Després d’un parell de llargs més decideixo desviar-me de la canal a la dreta i enfilar-me a l’aresta a cercar la referència de la canal central per a veure quant més haurem de lluitar i un cop comprovat que encara ens queda per unes quantes hores més per a assolir els pocs metres de desnivell que queden fins el cim del petit Encantat….rapelar cap a l’enforcadura…., escalar a l’Encantat Gran i baixar… veig clarament que la nostra aventura cap a munt ha arribat al final.

– Compañeros… hasta aquí hemos llegado. Hay que bajar por donde hemos subido, rapelando.

No hi ha queixes, només ganes d’acabar com més aviat millor. Ja fa estona que tots estem farts de patir fred….no ha parat de nevar en tot el dia!

Son aproximadament les 8 de la tarda i ara comença la incerta aventura dels ràpels. De totes totes volia evitar baixar rapelant per un itinerari tan difícil, però no hi ha més remei…les extremadament difícils condicions de la muntanya ens han vençut i ara el repte és baixar-nos…

Bevem una mica i mengem alguna cosa i ens adonem que gairebé no hem begut ni menjat res en tot el dia i les hores han passat volant.

Fem 4 verticals ràpels de 60 metres que ens situen al peu de les dificultats extremes. Afortunadament les cordes no es traven enlloc i és que hem posat molta cura, muntant ràpels perfectes i abandonant el material que sigui necessari. En Mario, que no porta frontal, afegeix una mica d’emoció al descens.

Baixar els centenars de metres de la canal no presenta dificultats, la neu aquí és franca i ofereix confiança. Ens queda l’últim ressalt vertical: poso una assegurança, els baixo i desgrimpo… ja som a baix… ja només queda arribar al refugi… a l’escalfor del sac de plomes… quantes vegades en el dia d’avui entre tremolors de fred… he pensat en aquest moment que ara ja està tan a prop.

Estic esgotat i penso….estic fart! abandono l’alpinisme extrem!…quines ganes de passar fred! amb lo bé que s’està escalant al solet!…

Camino com un zombi, fent zigazagues; sempre hem passa…un cop s’ha acabat el perill és com si el cos es vengués de mi i ja no li donés la gana de donar-me més energies…tan és, ara ja no tinc cap mena de presa, ja arribarem.

A les 2 del matí entrem al refugi, piquem alguna cosa i bevem calent. A les 3 ens posem al sac.  Hem estat 22 hores fent activitat.

L’endemà ens llevem d’hora, hem de tornar cap a Barcelona. No estem molt cansats i comencem a riure de tota l’aventura…i de la bronca que s’en portarà el Mario per la dent trencada. A l’hora de dinar ens concedim un menú a la Tremp i ja estem pensant en que haurem de tornar, un dia o un altre…a acabar la feina…això sí, la neu ha d’estar en condicions!

I és que això de la muntanya te alguna cosa que enganxa i no ho pots deixar per molt malament que ho passis!…ja ho diuen ja, hi ha alguns que estem malalts, extremadament malalts Ara, després de tants mesos d’aquella aventura, comencen a caure les primeres nevades… ja tinc ganes de tornar!

………………

Un cop feta la via a l’estiu, he pogut constatar que ens varem quedar a moooolt poquet del cim, així és que ja la dono per feta!, queden tantes muntanyes per pujar!