Aiguille du Moine 3.412m (Chamonix), una aventura d’alta tensió.

Aiguille du Moine 3.412m (Chamonix), una aventura d’alta tensió.

Aquell dijous estava programat que feiem activitat, la meteo era bona segons les consultes realitzades a principis de setmana…

Però era un dia de “resaca”, la que ens havia deixat haver fet el corredor Wymper a l’Aiguille Verte, aquesta muntanya on es gesten els veritables alpinistes segons argumentava Gaston Rébuffat.

Assecant el material gaudim d’una mèteo excepcional, em fa molt pal quedar-me tot el dia parats i segueixo burxant en Jose per anar a fer la Moine… ell diu que demà… però no tenim menjar per a tres nits més… un argument de pes.

Finalment vencem la mandra i tirem amunt, l’aposta és arribar al cim amb les darreres llums del dia i baixar de nit. Al final era com donar-li la volta a la jornada de la Verte on vam caminar de nit una bona pila d’hores. La baixada de la Moine ja l’havía feta (de dia), i era complexa però no perillosa.

A quarts d’una de migdia, horari intrèpid, estem barallant-nos amb la rimaia per possar peu a la paret. La primera part de l’itinerari, per la cara sud-est fins guanyar la cresta sud, és força exigent tant pel grau com per la verticalitat, a més bastant perdedora, de tant en tant trobem alguna baga vella i només un pitó, ja arribant a dalt del tot.

Un cop encaramats a la cresta en pocs llargs de corda enllacem amb l’itinerari clàssic de l’Aresta sud, acotat com a D (Difícil). A partir d’aqui ja es nota que estem en terreny més freqüentat.

Augmentem el ritme tot el que ens dona el fuelle (que va justet despres de la pallissa de la Verte) i a escassos 100 metres del cim comença a ploure una mica… ja feia estona que es veia que s’estava tapant… però com que la previsió era bona…; de fet quan anàvem cap a la Verte dubtàvem que fos el dia, perquè també la previsió era bona, però fins que estàvem arribant a dalt, va estar ben tapat i era descoratjador pensar que no gaudiríem del cim…Doncs, això, tornant al que estem… queien gotes i li dic al compi, tranquil que si plou, només es aigua…(!?)

Avui ho tenim a tocar i ens permetem el luxe de fer whatsapp per a dir a la Merche, que ens acompanya tots els dies, que tot està anant be.

A pesar de les encigalades (nomes una per seguir unes fites que porten a una variant que vaig fer amb Cristina C. fa una anys) i les pardetes, uns minuts abans de les 21, amb les darreres llums, fem cim. L’alegria dura molt poc, sentim un sorollet molt extrany dels teixits de la roba o la motxilla d’en Jose i a més diu que se li erissen els cavells… tots dos sabem que vol dir això i cames ajudeu-me tirem avall pitant…

Passem de llarg per una primera instal·lació de rapel, massa amunt per liar-nos amb cordes… actitud i a desgrimpar… Comença les festa de trons i llampecs i ens amaguem com podem a sota un bloc de pedra granítica. En res notem que ens ha enganxat l’àrea d’afectació d’una descàrrega perque ens passa la corrent… a mi per la mà mentre matipulava un mosquetó…això ja ho havia viscut al Cerví, però no plovia i l’aigua es un conductor elèctric fantàstic.

Estem molt espantats, ens enganxen dues descàrregues més, agrupem tota la ferralla a les motxilles, deixem també els mòbils i ens traslladem a un altre bloc a uns deu metres escassos, és el que hi ha… mentre intentem tapar-nos i aïllar-nos amb les mantes tèrmiques una quarta descàrrega la noto perfectament al meu peu esquerre, estic situat on hi ha una finestra cap al vuit… he llegit que als fluxos elèctrics els agraden les corrents d’aire, que simpàtics.

Aquí parats l’un al costat de l’altre veiem que lo de portar una manta tèrmica que porto tipus sac de dormir és lo seu, la petiteta, la que portem sempre, s’esmicola en res…; aquesta nova adquissició que pesa una mica més però ara val el seu pes en or. Us poso una d’exemple en aquest enllaç.

Ens venen dubtes transcendentals respecte a la conveniència o no d’embolicar-nos o  no amb la manta tèrmica, i ara, després de moltes cerques per internet, ens agrada aquesta versió:

“No protegen de la caída de un rayo. De hecho, los fabricantes advierten quizá demasiado precavidamente de que no deben usarse en caso de tormenta. Pero posiblemente los pocos miligramos de metal que incluyen son mucho menos peligrosos que mojarse, entrar en hipotermia…” (Revista Oxígeno)

Sembla que la turmenta ha decidit que podem seguir, comencem a tranquil·litzar-nos. La sortida dels nostres embolcalls és traumàtica, tenim molt de fred, hem de començar a caminar ja!, però les cordes tenen una altre opinió i decideixen “liarla parda”… ja sabem de que va el tema no? Dues de 50 i ben mullades… fàcil! (el xoc psicològic d’aquest moment va ser dels bons)

Desfet l’embolic, per fi podem seguir el descens, un “camí” que si no fos per les circumstàncies és ben maco i entretingut… sembla un joc de pistes… has d’anar cercant ràpels, descartar els que hi son però que no toquen, desgrimpar, interpretar les fites… divertit… seria divertit…

Quan ha deixat de ploure parem a abrigar-nos amb el plomes… be, el Jose que ha sigut el previsor…, jo he estalviat massa pes i no el porto, a la Verte la jugada em va sortir més o menys be, aquí, fatal; el company solidari em passa al menys el seu folre sense mànigues i el noto, clar.

Seguim avall i avall i avall i això no s’acaba mai… i ens entren els dubtes sobre si les nostres energies no faran fallida i més en un terreny tan exposat. Per acabar-ho d’arreglar en un dels ràpels llarguets s’enganxa la corda i toca grimpar de nou. No vull ni assegurar-me, sembla fàcil així es que em marco un puja-baixa free free, per una estoneta l’emoció del moment fa oblidar-me del fred!

I seguim baixant… ara al menys la roca es va assecant i nosaltres hem deixat de tremolar, patim sobre tot a les mans (els guants i els recanvis, estan ben xops!) i nova ensopegada, el frontal meu s’apaga. Mirem al lloc de la meva motxilla on havien d’estar les bateries de recanvi i no hi son, de nou el compi te el recurs sol·licitat i treu les seves… uf!

Arribem a una zona d’un parell de ràpels llargs i sento “ya se ve la nieve”, que vol dir que s’acaba l’aventura extrema… que be!… i al cap d’una estoneta… “es solo un nevero, se ve más roca por debajo”… xof!

El laberint/infern ens obsequia amb un mur de tres metres que hem d’escalar si volem seguir avall!, que divertit!, amb els meus recursos de “sigui efectiu, no cal que sigui bonic” l’equipo per poder-ho superar artificialment en un pim pam.

Uns quants de fita en fita més tard i algun que altre aquest ràpel no, perquè no toca, arribem al que si, que ja es el del final. Amb tanta maniobra de cordes ara les portem ben endressadetes al cos i aquest el fem baixant cadascú d’una corda i ens anem donant des de el cos, on la tenim embolicada.

Posem peu a la glacera i com que no portem grampons, per allò del pes, toca tallar esglaons. El Jose s’aplica molt be en la tasca, massa i tot!, però be, bona feina, baixa cinquanta metres més, els mes verticals, ben assegurat des de dalt. Jo em quedo a recollir l’altre corda i com que la Moine és molt juganera em dedica un altre regalet de comiat, s’enganxa de nou la corda.

Li dic al Jose que si s’ho veu fàcil o mig-veu, perquè el seu frontal es queixa de masses hores extres fa estona, vagi baixant fins al final de la neu que a mi se m’ha girat feina.

Pujo cap a la rimaia tallant esglaons i si, s’ha travat a la vora… sang freda i fins al fil, estrebada i ja es meva… menys mal, perquè ja duia preparada la navalla!

I apa, cap avall, passet a passet. Ens retrobem al final del blanc i ja nomes ens queda caminar fins al refu, arribarem a trenc d’alba, però no tenim esma d’esperar a la sortida del sol.

Una parella estan pels voltants del Couverclé vell, el nostre hotelet, preparant-se l’esmorzar, nosaltres amb tota la calma ens posem a canviar-nos, estendre el material i fer-nos el sopar-esmorzar…

El mateix dia després d’una migdiada de matí i de la baixada fins al tren de Montenvers, que no la regalen, estem asseguts a la terrassa de l’Alberg de Jeunesse, la segona residencia dels cordadencs, on ens tracten de meravella.

La cerveseta i la satisfacció. Les hem passat canutes, més que a la “point five” de les Highlands del 2008, més que l’any passat al llarg clau de l’Ailefroide…, llàstima que d’aquesta no vam fer crònica!.
Temes a tenir en compte: mirar diverses webs de mèteo, a meteoblue es veu que si que anunciaven turmentes a la zona; revisar a consciència el material necessari; portar manta tèrmica tipus sac mòmia…i en la nostra opinió si ens estem mullant molt i podem patir serioses conseqüències per la hipotèrmia, ens la posem. Per cert he trobat un vídeo dels Grae amb forma de posar-la per dintre… un recurs que ja va fer servir Irene (dona amb recursos, fa més de 20 anys al seu vivac en paret a la dent d’Orlú… un altre dia us explico aquesta aventura.

Per veure fotos, aquí

3 comentaris

  1. Después de la Verte y este aventuron acabas saciado de montaña, pero lo cierto es que antes de llegar a la Jonquera, me habría dado la vuelta para buscar otros objetivos.
    A modo de reflexión, en situaciones como la vivida uno se da cuenta de lo frágiles que somos contra el poder de la naturaleza, lo importante que es gestionar el miedo, ejercer el autocontrol y entender cuál es la situación para pensar en cada momento que es lo más adecuado o lo que uno piensa que puede ser lo mejor. Mejor equivocarse por intentarlo que no por desidia.
    Buen final a una buena escalada en la que se colaron unas variables no contempladas.
    Gracias Josep por la feina feta y un placer como siempre estar en el otro extremo de la cuerda.
    Que bonito es el Alpinismo.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.