Enguany havíem de fer l’ascensió al Vignemale aprofitant que teníem 3 dies de festa per Sant Joan, però aquest era el pla A. Com passa tot sovint, durant la setmana es va anar perfilant una meteorologia més complicada que ens va fer canviar la logística, traient l’última nit de bivac (que hauria estat sota la pluja). Aquest seria el pla B, mantenir igual primera etapa i la segona fer ascensió i tornada al cotxe. Però tampoc no el vàrem poder dur a terme.

Aquesta, doncs, és la crònica del pla C, el definitiu. A la tercera va la vençuda, diuen.

La tarda del 23 de juny, sortíem de diversos punts de Catalunya, no sense les presses d’última hora, la Rosa, l’Anna, la Mireia, el Joan, la Mª Mercè, el Josep i la Lourdes i, un cop reagrupats en 2 cotxes, vàrem anar a un paratge tranquil al peu d’una ermita, ja dins l’Aragó, on vàrem celebrar la revetlla com cal, sopant junts, brindant amb corpinnat i menjant coca (tot dins la furgo, perquè just en aquell moment va ploure). Després, ja sense pluja, vàrem passar la nit sota el porxo de l’ermita (ben juntets, que no hi havia massa espai)

L’endemà vàrem dur els cotxes fins a Sant Nicolás de Bujaruelo i ben animats remuntàvem el riu Ara seguint el GR11 per les precioses valls que molts ja coneixeu. Era una delícia, tants barrancs, tantes cascades, un paisatge verd de somni… Gaudint d’allò més vàrem arribar a la tarda al refugi Oulettes de Gaube travessant el Col d’Oulettes. Allà vàrem tenir el sopar i el repòs merescuts. La meteorologia per l’endemà era de pluja cap al migdia, de manera que ens vàrem llevar ben d’hora per evitar problemes. Tot i que l’ascensió la fèiem per la via normal, que no té cap complicació, la baixada era pel Corredor de la Moskova, i amb pluja això ja no molava tant. Però la sorpresa inesperada va ser el fort vent que ja bufava a la vall de bon matí. Només sortir del refugi ja vàrem veure complicat el tema.

Vàrem passar la Hourquette d’Ossoue per arribar al refugi de Bayssellance i allà ens varen confirmar una previsió de vent massa fort, que desaconsellava totalment l’ascensió. A més, el cel estava completament tapat entre núvols i boira. Tothom decidit ja a no intentar cim, vàrem començar el camí de tornada, llarg però igualment preciós com el del dia anterior, sovint amb unes ràfegues de vent molestes d’allò més. Tot per arribar no pas menys cansats que el dia abans al cotxe a una hora ben decent, contents d’haver pres la decisió correcta.

Amb tots els canvis, sobrava un dia. Pensant què podíem fer per aprofitar-lo, vàrem decidir quedar-nos a Broto i fer la via ferrada del Sorrosal. Per no variar, a les 10:00 hores hi havia previsió de pluja, o sigui que també vàrem matinar. I va valer la pena, ja que només vàrem trobar dues persones fent la via. Això va ser la traca, especialment per aquells que no havien fet mai cap ferrada. És una via molt maca, no gaire llarga i de baixa dificultat, que remunta les goles i cascades del rierol. No menys interessant i bonica és la geologia del lloc, un regal per als sentits.

I aquí vàrem donar per acabada l’activitat, prenent unes cerveses a Broto mentre a fora anava plovent. Sense presses, tornàvem a casa evitant fins i tot les cues de la carretera que es van formar més tard. Tot i haver anat improvisant pel camí, l’aventura no podia sortir millor. No hi ha com fer un bon equip!

Queda l’ascensió pendent, és clar… Ens veiem a la propera, companys!

I si voleu veure les fotos, cliqueu aquí