Cordada A.E.E.

Blog dels socis

Croniques

Sant Llorenç de Montgai: Jocs d’equilibri i d’alçada. 16/03/2014

Elisabet | 24 Març 2014 | 2 Comentaris »

diumenge 16032014

La jornada s’inicià a les 7 del matí i prometia estar plena d’emocions: era el primer cop que feia res relacionat amb escalada, així que cresta i via ferrata d’una tacada semblava un bon tast.

L’equip el conformàvem el mestre Josep, en David i jo. Quan vam arribar al nostre destí, el paisatge ens deixà bocabadats, el pantà de Sant Llorenç de Montgai que reflectia les crestes que l’envolten amb els cants dels ànecs i els diversos ocells. Un lloc encisador..

Aparquem el cotxe prop d’una cova que havia estat habitada en èpoques prehistòriques i comencem l’aventura. Primer ens equipem: Aquesta vegada, la reflex no m’acompanya, a canvi em presenten els peus de gat i la disipadora, un plaer. En David i Josep carregen mosquetons, cintes exprés, vagues, de tot…

Iniciem l’aproximació al nostre primer objectiu, la cresta Tia maria, sector Disblia.

De camí ens trobem amb unes baumes equipades per fer escalada esportiva extrema. Seguint el  camí, ens trobem amb una paret que Josep pensa que es ideal per fer una presa de contacte, així que comença la primera activitat: Josep obre la via, que semblava un joc de nens i acaba sent una 6a. En David, com un campió també fa cim. El meu torn, ai quins nervis!. Tot sembla que va bé fins que als 3-4 metres d’alçada s’acaba on col·locar els peus i les mans de manera òbvia i on una branca considera que, després de Josep i David, el meu pes es excessiu i cada vegada que m’hi apropo em fa caure, començo a aprendre la importància de tenir la corda per dalt. Em conformo amb el meu record personal: 4 metres d’alçada. Contenta.

Ens apropem a la cresta Disblia. L’accés des de la base està amagat, trobem la cresta per sobre del primer tram, i per no perdre’ns ni un metre, practiquem un rappel fins a la base, ens calcem els peus de gat i apa, cap amunt!. Josep obria i David tancava la cordada.

El primer tram se supera amb unes grimpades. Josep segueix obrint via donant-nos les instruccions per superar un tram delicat, amb un díedre. Des d’abaix, les instruccions semblen assumibles: el pas de bavaresa (força de peus cap a un costat i les mans cap a l’altre). Arribo fàcil a l’inici del dièdre i a la següent passa, em trobo volant al costat de la roca. Que ha passat? Lliçó principal de la importància que t’assegurin per dalt. Recupero l’equilibri. Hi ha un sortint a la roca que em serveix per respirar, concentrar-me i per rebre instruccions sobre cóm superar la dificultat. Després de dos intents, Josep tirant per dalt i jo intentant col·locar els peus correctament, aconsegueixo recuperar el camí i arribo a la reunió amb una pregunta voltant-me el cap “perquè els peus de gats no porten ventoses?”

D’aquí al cim de la cresta, la carena no es tan vertical salvo a l’últim tram, on Josep col·loca una vaga de suport i que a mi em va anar molt bé per salvar el desnivell. La seva utilització em va costar unes quantes bromes alhora de dinar, una escaladora com cal, mai hagués fet servir la vaga… a mi no em venia de gust tornar a caure. Jejeje

Enfilem el camí per anar a buscar la última activitat de la jornada: la Ferrata “Cagate Lorito”, el nom li fa honor, hi ha tot de lloros de pelutx.

L’accés a la Ferrata està senyalitzat però amb la calor que hi feia, es va fer feixuc, quan ja dubtàvem que anéssim pel bon camí, veiem la paret on es troba la ferrata: totalment aèria i amb passos desplomats. Dificultat extrema, diu el rètol que marca l’inici del camí de pujada.

Josep va obrir el camí, ens assegurava des de les reunions i ens donava l’ajuda necessària. La pujada va ser dura física i mentalment amb diverses incidències que anaven apareixent i que dificultaven encara més l’ascensió: corda enredada en les clavilles, el shunt travat amb el mosquetó, vols d’alçada, etc… sort que tot l’esforç es veia recompensat amb les magnífiques vistes que teníem des de les reunions al Barranc Fondo i amb el fantàstic pont penjat que hi havia a l’últim tram de pujada de la ferrata. No treu que, cóm a mínim per a mi, va ser un repte majúscul.

Allí, vam acabar la nostra aventura, el sol ja marxava i encara havíem d’arribar al cotxe i beure’ns la ben guanyada cervesa. Dia fantàstic i ple d’emocions.

2 Comentaris

  1. David Herranz Torcal ha dit:

    Hola Eli,

    Molt bona crònica!

    Encara tremolo quan penso en la volada que vam fer a l’últim desplomat de la ferrata! Llàstima que no portaves la reflex per inmortalitzar aquell moment, perque espero no repetir-ho gaire cops més!

    A veure si t’animes amb el tema de l’escalada…

    Fins la propera

Deixa un comentari


*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

 

Aquí ens trobaràs

Ateneu l’Harmonia
c/ Sant Adrià 20 (Sant Andreu)
08030 BARCELONA

Gestió

– Visites i gestions
– Servei d’assessorament tècnic
– Servei de biblioteca

Cal concertar cita prèviament (estem treballant per a donar-vos un bon servei)

Atenció telefònica

de dilluns a dijous
de 10:00 a 14:00h
i de 16:30 a 19:00h

Telèfon: 688 920 377

Més informació

Escriu a: secretaria@cordada.org

Segueix-nos

icon-instagram

Els nostres guies estan inscrits al Registre Oficial de Professionals de l'Esport de Catalunya
i disposen de les titulacions oficials corresponents
2019 © Cordada, A.E.E - Gestionat amb WordPress - Dissenyat i implementat per Jambuling

Hola! Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació i oferir continguts d'interès. Vols saber més?

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close