Però a mesura q s'apropa la data, la cosa es va animant. Entra un font fred, amb ràfegues de vent fortes i a sobre a caigut mig metre de neu la última setmana. No esta clar si el dia dolent serà dissabte o diumenge. Jo pujo divendres amb tota la familia a passar un dies "tranquils" a la neu amb l'ai al cor. Sembla q entra un marron de debò. Dissabte s'aixeca lleig lleig. Plovent, envoirat i quan puguem a pistes a jugar amb la neu, la cosa esta pitjor: vent, neu i boira.
Aleshores ja tot son dubtes, sobre la roba, els mitjons, les polaines, els bastons... És una cursa diferent i som uns "novatos". Al final el dia de la cursa surto amb samarreta tècnica, xaleco softshell, polaines i els yaktrax (mes guants i gorro). El Jose va més valent, sense polaines ni yaktrax, però porta bastons. Porta un tallavent i un parell de samarretes. El dia esta lleig i neva una mica, sembla q no farà molt fred. Els minuts previs a la sortida son de nervis. Un cop comença la cursa ens separem. L'han escurçat una mica perquè hi ha molta neu. El primer tram es feixuc, tots en caminant filera, sense apenes poder adelantar i sempre de pujada. Com tinc ganes de córrer, em dedico a adelantar sortint del camí i poc a poc, però sembla q sempre hi hagui embús. Per fi, ens separem els que fem la cursa de 25km q la de 12km i aqui la cursa s'obre una mica. Començo a correr una mica més animat, però ja em dono compte que la costarà, hi ha molta neu i la trepitjada no és fàcil. Els peus rellisquen i s'enfonsen, és molt més exigent q Collserola!
Com no estan marcats els kms vaig una mica perdut i quan per fi puc preguntar-ho, ja estic al km 10. UAUUU! Ja he fet la majoria de la pujada! Ara toca gaudir amb unes bones baixades. Però no estic tan fort com pensava i m'ho haig de prendre amb calma perquè noto les cames cansades i queda molta cursa. Baixem per una pista negra a tot drap, un petit avituallament (gominoles congelades) i a seguir. Ara el vent bufa fort i no ens hi veiem casi. No em sobra res de roba! Sort que no dura gaire i dels companys de la organització que amb els seus xiulets en indiquen per on es el camí, perquè si no ens perdríem. I quan tot sembla que va encaminat, Patam! ens toca pujar una pista negra eterna. Som una processió de Setmana Santa, tot de gent en filera, caminant a poc a poc, patint perquè ja estem rebentats. Aprofito la meva tècnica alpinista i pujo fent petites esses i com si gramponès i puc avançar un xic i pujar sense acabar de rebentar-me. UN cop acaba la pujada, tot en avall per enmig del bosc increïble. Llàstima que el camí es irregular i ple de sots, doncs m'obliga a estar concentrat i impedeix gaudir com cal del paisatge. Aquests últims km s'em fan eterns. No se quan em queda per acabar i vaig molt just. Vaig controlant-me i desitjant veure el poble. De sobte, en un giravolt em trobo amb l'arc d'arribada. Patia perquè pensava que encara em quedava i tenia el final ben aprop!
Al final 3:07. I Ben trinxat
