Penjant-se dels amics i el parabolt guerriller

Explica’ns que has fet aquest cap de setmana o com t’han anat les últimes vacances. No oblidis incloure les teves fotos a la Galeria de fotos. ;)

Moderador: Secretaria

Respon
Josep Escruela
Entrades: 213
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

Penjant-se dels amics i el parabolt guerriller

Entrada Autor: Josep Escruela » dg. des. 23, 2012 14:29

Penjant-se dels amics i el parabolt guerriller

Març de 2007, en Miquel V. i jo ens acostem al Serrat dels Monjos (Montserrat) a fer la via Privilegi.

Una via amb aquest nom tan suggerent ha de ser magnífica i el recorregut, vist a la ressenya, així ho sembla: una línia sinuosa que et porta a un sostre que s’ha de superar amb tècniques d’escalada artificial.

Un cop posats a la feina, l’inici de la via és d’allò mes guarrete i els passos graduats en lliure, una mica passadets de picant, però vaja, Miquel s’ho curra amb diligència.

El segon i tercer llarg eren similars, uns diedres que porten a sota de sostres que s’esquiven flanquejant-los per l’esquerra. 2 llargs distrets amb roca discreta.

Arribem a peu del sostre i em carrego de tota la ferralla del món i més. És el primer sostre quasi íntegrament desequipat que hauré de superar. M’enfilo a la fissura i ja veig que la cosa va de friends (un simpàtic nom amb el que els escaladors coneixem als encastadors mecànics, que es contreuen i eixamplen gràcies a uns sistema de leves i molles).

Quan ja els tinc col•locats i el que toca és penjar-se dels amics -sota un buit de deu ni do- ...mama, por!

- com me la foti, els dos turmells seran ferms candidats a esquinç...com a mínim (penso)

La senyora Pruden, em ve a xiuxiuejar a cau d’orella:...

- Papitu, que demà tens curset i si te la fots, deixes als alumnes penjats...vols dir que és prudent?

I amb aquesta excusa, em miro al company i li dic aquella frase, de...

- passa tu, que a mi m’està donant com una risa tonta...que no em deixa concentrar...

És clar que aixó només ho pots dir si saps que el company respondrà, perquè sinó el que tocarà serà abandonar i aaaaah no! mai enrere! actitud!

Miquel, agafa el relleu i en un pim pam es ventila el sostre. Així dona gust!.

El darrer llarg el faig a la meva olla, seguint recte a munt i passant de la ressenya, que fa una ziga zaga que no em sembla elegant. Acabada la via, sortim contents, però jo amb feina pendent per un altre dia...tinc que venir a fer el sostre de primer!, faltaria plus! Es més, quan torni, li fotré una variant d’entrada, per evitar la ziga zaga del primer llarg!

(....como paaaaasa el tiempo...que de proooonto son años!...)

5 anys i mig més tard...m’estic mirant ressenyes de Montserrat sud, per anar a escalar amb en Quim T. He de trobar una via que tingui trams d’artificial, perquè puguem practicar tot lo après al darrer curs d’artifo que ha fet el company.

Tachaaaaan! Ja ho tinc! Endevineu quina escullo oi?, si del que es tracta es de pedalejar, allà hi ha feina per fer!

Com la Privilegi és relativament curta, “per escalfar” ens fem, “de pas” la via Ciudadano Álex, que te dos llargs i que un cop feta dius allò de... val, aquesta ja l’hem tatxada, no caldrà repetir-la, ni recomanar-la...L’escalfament s’ha allargat més del previst, degut a la mediocritat de la roca, però be, seguim l’aproximació fins al nostre objectiu.

Allà trobem a dos escaladors que han obert un itinerari que creua la Privilegi; el seu inici de via gairebé correspon a la variant d’entrada que volia fer...estem de sort?

Ens diuen els companys que no saben que surt en lliure, i que lo més guarrete és la sortida del diedre de baix, just quan ha d’anar a creuar-se amb la “nostra” via. Les xapes llueixen...dient-nos... veniu, veniu! i allà que anem...de cap!

Quan ja porto uns metrets, amb una bona òstia als peus, me’n adono que m’he fotut en un bon lio, quan veig el rastre que han deixat els pitons trets i jo vaig armat només amb friends i fissurers...i penso, que enrotllats aquests paios! en compte de informar-me que calen pitons, s’ho callen.

Com els tinc encara per allà a prop els hi pregunto...

- eps! aquí calen pitons oi?
- ah! si, però potser pots passar amb micro friends...

Cooooollons! els pavos!

Toca fer el pla B, que es posar-me el mono d’aperturista de fortuna i armat a l’extractor de fissurers esgarrapo la fissura fins trobar la manera de mig encastar-ne un precàriament allà on havíen posat un pitó; m’enfilo sense respirar gaire per pesar una mica menys i per fi, enganxo la xapa. A aquestes alçades els meus renecs sobre l’assessorament rebut, son d’aquests que es dibuixen als còmics, amb calaveres i bombes...sort que ja han marxat i ja no em poden sentir...

Però el millor encara estava per arribar...al final del diedre, venia el pas que “costava una mica més”...la mare que els va matricular! Després d’enfilar-me al microfriend que aconsegueixo posar desprès de netejar al forat que han deixat pel pitó extret...que em trobo? Terra, roca trancada i herbes....Nooooooo!!!

Després de fer una bona estona de miner a l’aire lliure, estic gairebé per donar-me per vençut, però al final decideixo provar el pas de “friend encastat entre la pedra i la terra” una nova modalitat que no afegiré als continguts del proper curs...

Es un tipus de pas en el que de fet no poses pes sobre el pedal, només “levites” sobre ell, i sense respirar gaire (per allò de no incrementar el gramatge), aconsegueixes passar, sense gairebé saber com.

Per fi arribo al matoll salvador i m'en surto. La variant d’entrada per fer més via...ha estat un aventuron del quinze que m’ha costat sang, suor i posar-me de terra fins als calçotets...anem be!

Acabo el primer llarg de la Privilegi –ara ja sí!- i li toca el torn a en Quim.

Com que no el veig progressar, no se per quins passos està, però en sentir una tibada forta de la corda, calculo que el friend terra-roca ha passat a ser un friend-vola-per-l’aire... Res que no es pugui solucionar amb uns bons recursos de pujar per la corda, que per alguna cosa en Quim és un alumne ben aplicat!

Entre una i altra cosa, s’ha començat a fer tardet i les forces físiques i mentals han patit una certa devaluació. Ja hi comptàvem baixar amb frontals, però si seguim endavant, haurem d’escalar amb la llum artificial, però be, es una activitat d’artifo, no?, anem-hi doncs! amunt!

Els dos llargs que precedeixen el sostre els empalmem i en un plis plas estem de nou al peu del repte pendent.

S'ha fet fosc del tot...
- Quim ara ja fem espèleo, total aixó no te pèrdua! Es seguir la fissura del sostre i després un llarg curt que ens porta al cim de la via.

Però el company no està gaire convençut...i ho entenc, el sostre fa mooolt respecte!, però vaja, el veig encara amb una mica d’energia, com per tirar endavant i li foto un cop de gas, abans que s’ho repensi massa...

Però quan veu que estic a punt de penjar-me dels friends...

- Ei Josep, que no m’ho veig, millor que baixem...

Joooo!, però vaja, aquí em vingut sobre tot perquè en Quim aprengui i gaudeixi i entenc que la seva línia de felicitat immediata no passa per la fissura del sostre, sinó que va per la trajectòria més directa possible cap a posar els peus a terra.

Rapelillo i cap a casa. No passa res, tots contents... jo hauré de tornar altra vegada...quin Privilegi!!

Però aquesta vegada no deixaré passar 5 anys mes... aixó si! aniré armat amb el taladro, no estic disposat a menjar-me una altra cop la merda de la sortida del “llarg de la drecera”. Si si, serà la primera vegada que posaré en pràctica la tàctica del parabolt guerriller, que ja us explicaré un altre dia de que va.

La primera ocasió es presenta pel dissabte 22, mentre els nens de San Ildefonso, es dediquin a cantar, l’Edu i jo ens enfrontarem dos reptes: tenir el privilegi de passar el sostre i arribar a Barcelona a les 15.30, per complir amb un compromís.

Quedem a les 6,30 a Cerdanyola, haurem de tirar de nou de frontals, però aquesta vegada per a arribar al peu de via!!. Era bastant xocant anar a fer una aproximació a aquelles hores per anar a fer recorregut de poc mes de 100 metres, però és el que hi ha...actitud màxima, ja ho veieu!

Tot va segons previsions, li foto al primer llarg i arribant al guarripas... ras! li endinyo un parabolt que em vaig quedar d’un a gust que ni te cuento! Igualment per arribar-hi a xapar-lo caldrà tirar de microfriend, pitó o pas de ganxo, que un te uns principis...(ja saps, si no t’agraden, tinc uns altres...)

El segon i el tercer llarg els empalma l’Edu, obligant-me a fer un vol controlat en un pas, que ell havia superat gràcies al pedalillo penjant d'un friend, però que a mi m’ho deixa net perquè arribi calent al peu del sostre..., si es que no hi ha res com anar amb frikis per gaudir de l’emoció i espavilar-se!

Per fi arribo al sostre i m’ho ventilo xino-xano, com assaborint-lo, amb parada per demanar foto, faltaria més, amb els anys que m’ha costat arribar a penjar-me aquí!; gestionant la conducció de corda aconsegueixo empalmar amb el darrer llarg de sortida directa, made by papitu.

L’Edu puja cantant el cola-cao, recollim, cerquem el ràpel de baixada, carretera i manta i a les 14,30, plat a taula! Com diu el Jose...me encanta que los planes salgan bien!

Segurament tornaré a la Privilegi, com a forma d’arribar al sostre, per fer la sortida directa, una variant d’A3 que promet encara ser més emocionant...ja li he dit a l’Edu, que li concedeixo el plaer d’obrir-lo, que ja veig que li agraden les emocions...ja us explicarem!!
penjat compt.jpg
penjat compt.jpg (437.98 KiB) Visualitzat 2183 cops
veure + fotos dels tres "atacs"

José Soler
Entrades: 71
Membre des de: dl. març 05, 2007 3:08

Re: Penjant-se dels amics i el parabolt guerriller

Entrada Autor: José Soler » dg. des. 23, 2012 18:41

Ay!!! si Bonatti levantara la cabeza, k sacrilegio, metiendo expansiones a diestro y siniestro.
Total por un microfriend algo inseguro.......

Josep Escruela
Entrades: 213
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

Re: Penjant-se dels amics i el parabolt guerriller

Entrada Autor: Josep Escruela » dg. des. 23, 2012 20:31

Bonatti a lo mejor hubiera elaborado un manojo de friends lanzándolos a los arbustillos, provaría a ver que tal y p'arriba!

El parabolt no evita el paso de microfriend, gancho o pintón que hay que hacer para llegar a chaparlo, ese hay que hacerlo igual, a no ser que midas más de 2m de alto (por lo menos!), lo que substituye es el paso de friend aguantandose entre la pared desplomada y la tierra que hay debajo...Ya lo ves! cosas de cobardes escaladores perroflautas...Cuando se enteren los talibanes ya lo quitaran (pero seguro que desde arriba...)

Respon