Avui sortia a córrer la Zegama! No és un repte, ni un desig, sino un somni. La marató de muntanya que sempre he volgut córrer. La que la gent anima durant tot el recorregut. La més desitjada, tant que hi ha sorteig de dorsals per poder córrer.
Fa un dia plujós (ja és el tercer) però no tinc gaire fred (dels nervis). Vaig acompanyat del Joan, un company de l'hotel que ve del Masnou i també la correrà per primer cop. Ell ve més tranquil perquè ha fet curses més llargues i més dures. Per mi serà la primera marató de muntanya. I m'estreno a Zegama! Llàstima que porto poc entreno (canvi a la feina, la peke, carnet de conduir... masses coses!). Per això estic tant neguitós.
Ens trobem cares conegudes, catalans que hem coincidit en altres curses i gent de renom. A les 9h sortim i encara no ha parat de ploure. La cosa s'estira ràpid i en 5 minuts cadascú es posa a lloc. Jo al grup de cua que la cosa comença pujant. Però el que serà una novetat per mi és el fang. Tot el camí esta enfangat i costa de córrer. Patino en plà i tot. Quina collonada, ja m'havien avisat però no em creia que fos tot el camí. Una llàstima perquè he entrenat només en sec
A la primera baixadeta, Patam! A terra! Ja m'he estrenat. No serà la última. La cosa va bastant ràpid perquè hi ha varis talls al llarg del recorregut. Sino arribes a temps, et fan parar. Així que no em puc dormir!
En el primer control paso a 15 minuts del tall, en el segon a 10 minuts. La cosa va pujant (es tot pujada, en resum). I una altra sorpresa, em noto les cames estranyes, no tiren. Al principi pensava q eren dels nervis ara em dono compte que no. No sé si es el entrenar poc els últims dies, l'excès de sidreries
, la falta de pasta... Però vaig apretat i estem al km 14!!! En el pitjor dels plantejaments pensava que em vindrien les rampes a partir del 22. Aquí em vaig fer caqueta. El fang, la pluja, el veure que no podia correr (havia de caminar) i que encara em quedaven un fotimer de km per davant va fer que tingués un bajon. No m'ho esperava. Per sort vaig amb gent i així xerrant ens animem. Un altre Gerard s'ha dislocat un dit en una relliscada i segueix, una noia l'ha fet 11 vegades i diu que no anem tan malament.Perquè és clar, no es tracta només de patir, sino que em fa por que em descalifiquin. El següent control és el cim d'Aizkorri. Un del punts emblemàtics de la cursa, però aquest, amb pluja, fa que la gent animi menys. I no només pluja, sino que també ens trobem neu i vent!! Sort que porto un paravent megaxulo-regal-aniversari perquè estic glaçat. La neu em dona ànims i em fa gaudir del moment. Arribo a Aizkorri (km 22), nevant fort. És el següent control, però ni pregunto quants minuts tinc de marge. Prefereixo viure en la ignorància. Ara ve un tros de cresta. Molt mal parit, herba, fang i roca. Una nova patinada fa que m'ho prengui amb calma. He caigut entre rocs i no m'he fet mal, però m'he trencat el paravent nou
i m'he donat al cap i m'he fet un parell de ferides al genoll.Poc a poc, entre boira i neu, glaçat, arribo al final de la cresta. Ara ve una baixada brutal. El control ens diu "Agafeu-vos a la corda, rellisca molt. Estem atenent una noia que s'ha tret l'hombro". Doncs si, baixa tant i el terrenys és tan fastigós que ens toca rapelar!! Joder, jo que pensava que venia a córrer!!!
És fa molt llarga la baixada, tots en fila india, glaçats, relliscant. I arriba el final de la corda i la cosa segueix baixant i relliscant.
Baixem més poc a poc que no pas pujem!! Per fi arriba el plà i aprofito per trotar una mica.
I de nou una pujada, la última i més curteta, només 300m de desnivell. Aquí m'avança el Joan que s'havia quedat enrere fent videos i gaudint del ambient. Jo m'ho prenc amb filosofia, pujant poc a poc. Miro enrere i no quedem gaires. Tots pujem xino xano, sabem que és la última i després tot baixada i plà. Per fi! estic a dalt, aquí no neva i ja no tinc tant de fred. Començo a baixar poc a poc per no relliscar però poc a poc m'animo. El fang m'arriba fins als genolls i és menys perillós. Així que a gaudir com un porquet, baixo fort. Llàstima de les rampes. Nou cop de realitat. Baixo el ritme i com les cames aguanten, agafo un bon ritme. Patino menys i en l'últim control ja m'han dit que tinc 30 minuts de marge. Ara tinc clar que acabaré. Subidon-Subidon-Subidon.
Accelero progressivament i adelanto un parell de corredors en els últims km. No para de ploure i esta tot enfangat però ja ni m'entero. Entro al poble sol. Ja fa estona que el gruix ha arribat, però estic content. M'esperen les meves dones, sota la pluja. Ole per elles!! Al final 7:31. LLuny de les meves expectatives, però content.
Ara només espero que em toqui un altre any per poder repetir!
