Dos a l'Estreta

Explica’ns que has fet aquest cap de setmana o com t’han anat les últimes vacances. No oblidis incloure les teves fotos a la Galeria de fotos. ;)

Moderador: Secretaria

Respon
Avatar de l’usuari
Marc Vela
Entrades: 17
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

Dos a l'Estreta

Entrada Autor: Marc Vela » dl. maig 08, 2006 14:09

“Definitivament aquesta no ha estat una gran temporada… per un o altre motiu no hem sortit gaire a la muntanya i quan ho hem fet el temps no ens ha acompanyat gens… A més aquest any teniem tantes expectatives…”. Aquests pensaments ens ronden pel cap des de fa setmanes i ara els compartim (per enèssima vegada) davant d’una Voll Damm. Estem decebuts perque hem parlat molt i molt de fer coses més interesants, de pujar una mica el nivell, però encara no hem fet res i estem a finals d’abril… Això no pot ser, no podem acabar la temporada tant destrempats i així és com decidim que el proper dissabte agafarem els ferros i provarem sort a una clàssica del nostre Pirineu: la Canal Estreta al Gra de Fajol Petit.

Dissabte a quarts de sis ja estem al cotxe. Encara que estem morts de son, el viatge passa volant mentre xerrem i fem plans per properes aventures. Tot i així estem una mica neguitosos: La previsió del temps és favorable fins al migdia, la ressenya indica ressalts de gel de fins a 75º o mixte de IV, i la piada més recent és de fa dues setmanes, però ha fet molta calor i en aquesta època les coses poden canviar molt d’una setmana a l’altra… la veritat és que mai ens hem enfrontat amb dificultats com aquestes, però poden més les ganes que la prudència.

Per fi arribem a Ulldeter. Després d’una aproximació molt curta ens plantem a peu de via. És una mica tard perque la son i la gana han pogut més que la voluntat, i no hem perdonat l’entrepà i el cafè amb llet a Setcases. Per sort el corredor està a la cara nord de la muntanya i restarà a l’ombra tot el matí.
Sembla mentida però no hi ha ningú a la via. De fet no ens creuarem amb cap cordada en tot el dia. A més no hi ha traça feta; suposo que fa dies que no hi puja ningú i la nevada de l’última setmana ha fet la seva feina. En definitiva tot un luxe que podrem gaudir en completa solitud

Sense perdre temps ens equipem amb tota la ferralla i ens encordem. Anem en doble, deixant uns 30 m entre un i altre. Ens mirem i el company em diu:
– Comença tu… –
No m’ho penso. Començo a pujar pel con de dejecció del corredor. La inclinació és de 45º i la neu és prou dura. Aviat és redreça arribant als 55º. Pujem a l’enssamble. Quan no portem ni un terç de l’ascensió, el corredor s’estreta i trobem el primer ressalt. És tracta d’un esglaó de dos metres de gel viu. Busco on muntar reunió. Costa una mica però al final puc col•locar un parell de friends. Mentre el company m’assegura m’encaro a l’esglaó i provo el gel. Al primer cop els piolets fan saltar troços de glaç.
– Buff! Quina merda de gel; això no m’aguantarà. – penso.
Torno a picar i els piolets, ara si, es claven a muerte. Em donen seguretat així que pujo els peus clavant les puntes frontals dels grampons. Estic en bona posició així que, amb un dels piolets sanejo una mica el glaç, clavo un cargol de gel i xapo una de les cordes. Penso que és una assegurança precària però és el que hi ha, i em dona la seguretat suficient per continuar pujant.

Tiro amunt. S’acaba el gel i torno a la neu dura. La pendent perd inclinació fins arribar un altre cop als 55º. Avanço uns metres i busco on posar un anclatge però no veig res. Segueixo tirant. Estic neguitós perque gairebé he desplegat tota la corda i només hi ha un cargol de gel precari entre la reunió i jo, i està a més de 20 metres per sota meu. Quan estic arribant al següent ressalt veig que hi ha una reunió equipada amb dos parabolts.
– De puta mare! –.
Arribo a les xapes i monto reunió.
– Erre! – aviso al company.
Ell desmunta l’altra reunió i comença a pujar mentre jo l’asseguro. En pocs minuts ja s’esta xapant a la meva R. Comentem la jugada.

Ara tenim davant el segon ressalt; un altre esglaó de glaç de dos o tres metres. La temperatura està pujant i el sol comença a fondre la neu de les parets que encaixonen el corredor. La reunió es converteix en una dutxa i comencen a caure petits troços de gel i pedres des de les parts altes del corredor. Penso que ara que ja estem liats, al company igual li ve de gust anar de primer una estona. Li comento i no s’ho pensa dos cops. Ataca el resalt mentre jo l’asseguro. Em fixo en els seus moviments. Aquest resalt sembla més difícil que l’anterior. Fa una mica de panxa i el glaç en alguns punts és molt fràgil. A mig ressalt posa un cargol i es xapa. És una assegurança més psicològica que una altra cosa, però ajuda. Ara s’ho pensa una mica, encadena els moviments, fa una bona passa amb la cama dreta, clava puntes i amunt. Ja ha superat el ressalt. Segueix uns metres. Igual que abans, després del ressalt la pendent afluixa fins als 55º. Jo vaig cantant els metres de corda que li queden, mentre ell va buscant on muntar la reunió.
– Cinc,… Quatre,… Tres,… –
Quan queden dos metres s’atura. Ha trobat una escletxa. Col•loca dos friends en vertical i munta la reunió. Ara em toca a mi. La veritat és que aquest ressalt costa més que el primer. A més el gel és molt fràgil. Quan vull clavar el grampó dret on ho havia fet el meu company, un bon troç de gel salta i apareix la roca pelada.
– De puta mare... Ara si que ens divertirem… – em dic a mi mateix.
Puc recolzar les puntes frontals i tirar amunt. La veritat és que amb la corda per dalt les coses es veuen d’una altra manera…

Arribo on està el company i torno a posar-me primer. La pendent es manté entre 50º i 55º. Quan la corda s’està acabant, el company desmunta la R i surt a l’ensamble. A mitja pendent col•loco una estaca de neu que he de clavar a cops de martell. Em sento prou segur, però hi ha una capa de neu pols d’uns cinc centimetres que fa que l’ascensió no sigui tant còmoda com voldria. Al final arribem al tercer i últim ressalt. També està equipat amb una reunió de parabolts, ben protegida a sota d’un sostre. Per no perdre temps mentre el company puja, em xapo a un dels parabolts amb un mosquetó i un ballestrinque, m’assec a terra en un clot que hi ha a sota del sotre i l’asseguro al cos. Quan el company arriba, acabem de muntar la R i descansem una estona asseguts de cara a la pendent. La veritat és que fa impressió.

El ressalt que hem de superar impressiona més que els anteriors. És un esglaó de tres o quatre metres de gel, que continua amb una pendent de gel bastant pronunciada de tres o quatre metres, flanquejat a banda i banda per seccions de roca. A la ressenya indica IV grau. Dubto per on atacar. Si l’encaro he de fer un flanqueig força exposat sense opció de col•locar cap assegurança fins uns quants metres després de la reunió. No m’agrada la idea. Al final decideixo començar a pujar per l’esperonet de roca del costat. Quan he pujat uns dos metres la posició es torna un pel forçada, la paret de la dreta s’abomba i m’obliga a inclinar el cos cap al gel. Un dels grampons está completament assentat sobre un sortint de roca però l’altre només recolza tres puntes del davant. En aquest terreny els piolets em fan nosa. Necessito possar alguna assegurança perqué no ho veig gens clar. Al final veig una escletxa. Netejo el gel del fons amb un dels piolets. Només puc treballar amb una mà perqué amb l’altra mantinc l’equilibri. Amb feina agafo un friend del número 0.5 i provo… massa petit. Ho intento amb el número 0.75… tampoc. Estic una mica cansat i aquesta posició no és gens comoda. Els grampons grinyolen en contacte amb la roca pelada. Al final provo el número 1 i entra just però queda prou bé. Miro amunt. No veig clar sortir per la roca. En la postura que estic la paret de la dreta fa una panxa que tira enrera i les mans són precaries, decideixo sortir pel gel. Netejo les roques més properes que tenen una capa de glaç molt prima i trencadissa. Em vull assegurar que pico sobre gel de veritat. Provo a clavar un dels piolets i entra a muerte. Em dona molta seguretat. Clavo l’altre i el mateix. Aquest gel sembla molt bo. Clavo les puntes frontals del grampó esquerre. Perfecte. Clavo l’altre peu. Ja estic completament penjat sobre el resalt. Miro entre les cames, cap al buit que s’obre a sota meu.
– No tornis a mirar – penso.
Amb precaució començo a escalar de forma mecànica. Primer clavo un piolet, després l’altre. Pujo una cama, després l’altra. D’aquesta manera arribo al lloc on el resalt fa panxa. Col•loco un cargol i em xapo. Ja tinc dos anclatges. Per superar la panxa he de fer un moviment una mica forçat per pujar les cames, però els piolets es claven molt bé i em donen seguretat. Supero el ressalt i segueixo fins que torno a trobar neu. La pendent torna a ser de 50º o 55º. Busco on muntar reunió. Quan queda la corda justa trobo una escletxa vertical on col•loco dos friends, i una altra on clavo un pitó. Vull assegurar bé el ressalt perque una caiguda en aquest tram seria catastròfica. El company supera bé el ressalt i arriba bastant ràpid a la reunió. Ja hem superat el pitjor, o el millor segons es miri. Des d’aquí sortim a l’enssamble. La pendent comença a afluixar fins arribar als 40º. La sortida del corredor presenta molt poca cornisa i no ens costa gens sortir a la cresta entre els Fajols. Ho hem aconseguit. Una encaixada de mans, felicitacions i avall que encara queda la baixada. Resseguim l’estreta cresta nevada fins al coll dels isards, on menjem alguna cosa. Comencem a baixar, primer per tartera inestable i descomposta , després per pales de neu força inclinades. Creuem una pista d’esquí i passem de llarg el refugi d’Ulldeter. Al cap de poca estona estem al cotxe, cansats però molt satisfets i pensant en la propera escapada.

Cordada formada per Jose Antonio Urban i Marc Vela
Ascensió realitzada el 22 d’abril de 2006

Avatar de l’usuari
Lluis Rivera
Entrades: 50
Membre des de: dt. nov. 22, 2005 18:30

vaya fieras

Entrada Autor: Lluis Rivera » dl. maig 08, 2006 15:15

Molt be tius!!!! Sou uns cracks! Felicitats per la vostra fita

Avatar de l’usuari
Juan Luis Naranjo
Entrades: 31
Membre des de: dl. ago. 29, 2005 15:07
Contacta:

Entrada Autor: Juan Luis Naranjo » dc. maig 10, 2006 11:37

Felicitats nois!!!
Així m'agrada, que deixeu el pavelló ben alt ;)

Josep Escruela
Entrades: 213
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

un altre repte!

Entrada Autor: Josep Escruela » dc. maig 10, 2006 12:17

Dos companys de Cordada han anat a fer fa poc el corredor Margalida, al masis de les Maladetes. Encara podeu provar, ara es pot arribar fins al plà de la Besurta.
És un objectiu al vostre abast, animeu-vos, però no trigueu molt, que si no us sortiu de dates!

Respon