Barre des Écrins en travessa

Explica’ns que has fet aquest cap de setmana o com t’han anat les últimes vacances. No oblidis incloure les teves fotos a la Galeria de fotos. ;)

Moderador: Secretaria

Respon
Avatar de l’usuari
Toni Planas
Entrades: 47
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24
Ubicació: Santpedor (Bages)
Contacta:

Barre des Écrins en travessa

Entrada Autor: Toni Planas » dt. jul. 05, 2011 22:53

Pel pont de Sant Joan hi havia programada la Barre des Écrins en travessa. Amb força dubtes sobre la meva capacitat, m’hi vaig afegir.
Cordada ja havia fet altres activitats de més dificultat a la zona. Aquesta, malgrat que de nivell més baix, tampoc és la via normal a la Barre (qualificada com PD amb compromís màxim de III) o al Dôme de Neige (F, II). L’escollida és la Travessa S>N, altrament coneguda com Travessa dels Écrins, una circular que partint de la Bérarde, amb nit al refugi Temple Écrins, s’enfila per la glacera del Vallon de la Pilatte fins al Col des Avalanches on comença un tram mixt que deixa sobre el Glacier des Écrins, des de on s’escomet l’aresta cimera (imatge del recorregut). El retorn es fa per la cresta fins a la Brèche Lory on, desprès d’un ràpel (via normal), es va a buscar el Col des Écrins per baixar a la glacera de Bonne Pierre i retornar a la Bérarde. Te una acotació global de AD, compromís màxim de IV i una previsió d’unes 13 hores de marxa efectiva, com a molt.
Inicialment s’havia previst partir-la en dues etapes baixant del cim al refugi d’Écrins. A banda de resultar més relaxat podríem gaudir del Glacier Blanc. Però en no trobar-hi lloc, es va decidir realitzar-ho en una sola jornada.
Amb bona previsió meteorològica i aquestes intencions emprendrem la marxa. La realitat va resultat lleugerament diferent, com us explicaré tot seguit.
A les 6h 30’ del dia de Sant Joan en Josep Escruela i jo sortim de Sant Andreu. No cal dir que la nit abans, de berbena res de res. Vuit hores de carretera més algunes breus parades. A les quatre de la tarda ja estem enfilant cap al refugi Temple Écrins (2.410m) on ens hi plantem amb menys estona de la prevista. Repassem la ressenya (no podem confrontar-la amb les informacions del guarda dons la boira tapa completament la muntanya). El primer comentari de la ressenya comença amb aquesta qualificació i advertiment: És una forma elegant d’arribar al cim. L’itinerari és conegut per ésser perdedor. A més a més, ja en teníem notícia i ho hem comprovat pel camí: encara hi ha molta neu, també de nova. Totes les canals i crestes apareixen emblanquinades.
P6240180.JPG
Dôme de Neige i Barre des Écrins vistos tot aproximant-nos a la Bérarde. Polseu sobre la imatge per ampliar-la.
P6240180.JPG (49.92 KiB) Visualitzat 1454 cops
[/url]
Sopem tant aviat com ens ho permeten el guardes (massa tard) i directes a la llitera. L’endemà a les 3h 30’ ja estem de nou en marxa en direcció a la glacera del Vallon de la Pilatte. Som l'única cordada que s’hi aventura. El cap de setmana anterior va fer-ho una altra. Res a veure amb les processons que s’organitzen per la cara nord: solitud absoluta, superb ambient alpí i neu i glaç garantits.
No tinc el dia: malgrat haver descansat prou, haver fet desnivells considerables fa ben poc, pendent moderat i l’estat de la neu prou bo, pujo arrossegant l’ànima. Triguem quatre hores a salvar els mil metres de desnivell que separen el refugi del Col des Avalanches (3.500m). Una hora més del previst i ja amb el sol ben lluent (som els dies més llargs de l’any). Si no fos pels ànims que m'infon en Josep i pel convenciment que quan comencem els trams mixtes em recuperaré, ja baixaria.
Tal com adverteix la ressenya l’itinerari és confús: un festival de canals i ressalts que no deixen entreveure un itinerari lògic. Dins la paret pocs elements de referència: algunes bagues aquí, dos pitons allí... Potser per la neu o per la raó que sigui, no localitzem cap de les poques referències esmentades a la topo. Progressem per llargs i, allí on les condicions ho permeten, a l’ensamble. Salvem diversos passos de IV, tres canals amb glaç amb ressalts curts però no inferiors als 80º i pales d’entre 40 i 45º. Les vistes son espatarrants però no podem badar gaire perquè el pati talla l’alè. Malgrat que he tingut un parell de saques i en Josep m’ha hagut d’estirar per la corda al darrer ressalt de glaç (altrament m’hi hauria quedat a sopar) m’he anat recuperant de la tonteria inicial i ara em trobo francament be i animat (quines coses!).
A 3950m, ja en terreny més obert ens adonem que hem anat massa a l’esquerra. Ens ho confirma també el GPS. Així que iniciem un flanqueig fins abastar la canal que ens ha de menar directament a la cresta. Just entrar-hi una cascada de glaç es desploma amb gran terrabastall per una canal veïna. Per sobre n’hi ha una altra que podria baixar per la nostra. Però com que l’alternativa és pujar per aquí si o si, no ens hi pensem gaire i tant arrapats a tant a l’esquerra com podem, anem superant el considerable pendent de 45º, esperonats tant per la basarda com per la proximitat de l’aresta cimera. La neu, malgrat l’hora avançada, segueix amb prou consistència. La cornisa final, tot i que dreta, és curta i es deixa flanquejar.
Barre2_p.jpg
En groc l'itinerari previst, en vermell el realitzat. Polseu sobre la imatge per ampliar-la.
Barre2_p.jpg (42.63 KiB) Visualitzat 1448 cops
[/url]
Sortim a la cresta quan les busques del rellotge inbdiquen les 17h 30’ i l’altímetre 4088m. Portem 1700 metres de desnivell. No havia estat mai tant amunt. És el meu primer quatremil. I quin quatremil! Però es ben veritat que els cims solament poden donar-se per fets quan un n’ha baixat. Queda poquíssim pel cim, però tota l’aresta està carregada de neu, sense traça. En condicions estivals assolir-lo seria cosa de deu minuts. No és el cas i és molt tard. És evident que fa molts dies que ningú trepitja la Barre.
Per la baixada no podem seguir la ruta habitual crestejant fins a la bretxa: massa delicat. Així que en Josep decideix que l’opció més raonable és rapelar per la cara nord, transversalment per escapolir-nos de la rimaia i abastar el camí habitual al Dôme. L’operació és delicada i lenta: les assegurances no sobren i trobem força plaques de glaç cobertes per quatre dits de neu nova. Arribem fins a una traça interrompuda (alguna cordada s’havia fet enrere en aquest punt) que ens permet baixar força més ràpidament i còmode. Abastem el camí habitual a la part superior de la glacera quan son les 9 del vespre. Bufa força vent i la sensació de fred és considerable.
Meteorològicament parlant el dia ha resultat excel·lent. Però a la cara nord durant el matí ha bufat un vent considerable que a nosaltres no ens ha afectat fins que hem assolit la carena. Més tard he sabut que algunes cordades havien renunciat a fer cim per aquesta circumstància. Entre elles la dos companys del centre excursionista del meu poble que pretenien pujar al Dôme.
Seguir en aquestes condicions amb la idea inicial de baixar a la Bérarde, havent de superar el descens del coll d’Écrins, pot suposar arribar-hi a les tres de la matinada. Decidim que el més prudent és anar al refugi d’Écrins del que ens separen unes tres hores de camí relativament fàcil (vist el que portàvem) pel mig de la glacera. Com que a priori no hi tenim lloc, dormirem si cal sobre un banc.
Els darrers cent metres de desnivell que cal recuperar per enfilar-se al refugi des del plateau se’ns fan feixucs, eterns.
Entrem al refugi (3.175 m) a les 12 de la nit. Portem més de vint hores amb la motxilla a l’esquena i estem fets mistos. No corre ni una ànima: tothom dorm. Trobem algunes lliteres lliures i desprès d’un àpat ben frugal (mig bocata compartit) sense pensar-nos-hi gens ens hi entaforem per clapar com angelets.
L’endemà gaudim d’un altre dia de luxe. M’he despertat més d’hora i, tot prenent un cafè, frueixo íntimament de l’espectacle que s’albira des de la talaia privilegiada on està situat el refugi, rememorant i paint els passatges i les evolucions del dia anterior. Mentrestant un rosari de formiguetes s’adreça al Dôme de Neige.
P6260188.JPG
Barre Noire, Barre des Écrins i Dôme de Neige sobre el Glacier Blanc vistos des del refugi. Polseu sobre la imatge per ampliar-la.
P6260188.JPG (37.68 KiB) Visualitzat 1448 cops
[/url]
També observo l’evolució de dues cordades per la glacera que mena a la Brèche Cordier, als peus del Pic de Neige Cordier. Ignorant en aquella hora del matí del greu accident que havia acabat amb la vida de sis muntanyencs el dia abans.
Esmorzem amb parsimònia i, amb el cos recuperat pel descans, ens posem a caminar a les 9h 50’. En dues hores ens plantem al Coll d’Écrins(3.367m). No bufa ni un bri d’aire. En Josep se’n fa creus. Encetem el festival de ràpels i desgrimpades per abastar la base de la glacera de Bonne Pierre. Els cables que hi ha instal·lats tenen alguns trams coberts de neu.
L’acumulació de neu ens estalvia bona part del penós trànsit pel pedregar. Desprès seguim el llarg i amable camí que pel fil de la morrena va baixant-nos fins a la vista de la vall. Anem admirant les agrestes parets, agulles i contraforts ponentins del Dôme de Neige mentre en Josep rememora l’ascensió que va fer-hi fa uns anys.
Arribem a l’aparcament de la Bérarde (1.713m) a les 16h 30’, amb els peus una mica tolits. Estareu d’acord amb mi que alliberar-se de les botes rígides és un altre dels grans plaers inconfessables del muntanyenc.
Ens resta la part menys agraïda de l’activitat: el retorn per autopistes inacabables. Tribut obligat per gaudir dels Alps. Pel camí ens truca el meu germà i en Toni Torredemer per veure si estem be: han sentit les notícies de l’accident al Cordier. Deixo en Josep a Sant Andreu sobre les dotze de la nit i una hora més tard descarrego a casa una motxilla plena de bons records i emocions.
[/size]
Enllaços
Ressenya a Camp to Camp
Ressenya gràfica a Montagne Virtuel
Àlbum d'en Josep Escruela
El meu àlbum

Respon