Meidia d'Aussau (Midí d'Ossau) i Peña Foratata

Explica’ns que has fet aquest cap de setmana o com t’han anat les últimes vacances. No oblidis incloure les teves fotos a la Galeria de fotos. ;)

Moderador: Secretaria

Respon
Avatar de l’usuari
Toni Planas
Entrades: 47
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24
Ubicació: Santpedor (Bages)
Contacta:

Meidia d'Aussau (Midí d'Ossau) i Peña Foratata

Entrada Autor: Toni Planas » dj. juny 02, 2011 22:45

La Natàlia i jo li varem proposar a en Josep d’anar al Meidia d’Aussau, nom occità del cim que tots coneixem per l’adaptació francesa com a Midi d’Ossau, completant la sortida amb algun altre cimal de la Bal de Tena.

Com que disposem de tres dies en Josep ens proposa el següent: el primer, a l’anada, fer la ferrada de la Canal del Palomo, a Guara, que no ens apartarà gaire del camí i anar a dormir al refugi de Pombie. El segon fer la integral del Meidia per l’aresta Peyreguet baixant a la vall i el tercer pujar la Peña Foratata.

Ens encanta la idea d’un tres en un i planifiquem dates: 24, 25 i 26 de maig.
Pocs dies desprès veiem la crònica d’en José Bermudo, en José Soler i en Toni Torredemer Perdidos en la niebla... quina casualitat! Esperem tenir més sort i meteorologia favorable.

La predicció és bona pel primer dia, òptima pel segon (un :lol: com una taronja llueix sobre els mapes de matí i tarda) i previsió de tempestes per la tarda del tercer.

Dimarts 24 enfilem cap al Pirineu. Abans d’Osca ens desviem cap a Loporzano i deixem al cotxe prop de l’embassament de Vadiello. Ens equipem i en pocs minuts ja estem en ambient. La Canal del Palomo típica de les de terreny conglomerat
P5240015.JPG
Detall de la Canal del Palomo
P5240015.JPG (59.83 KiB) Visualitzat 1130 cops
[/url]que a mi em va recordar una mica Sant Honorat, estreta i encaixada. Ben equipada, resulta disfrutona. Un cop superada surt a un circ tancat i es retorna a l’aparcament per un camí equipat amb sirga i algun tram de clavilles. Hi esmercem un parell d’hores.
Podeu veure'n un reportatge aquí.

Dinem abans de Montrepós i desprès d’una breu parada a Escarrilla, passem el Portalet. Amb una hora i mitja ens plantem al refugi de Pombie, acompanyats per una mica de boira que s’esbandirà per deixar pas a un cel estelat, presagi d’un bon dia.

El refugi està força be, fins i tot disposem de gas per cuinar. Però varem coincidir amb uns estadants emprenyadors: puces! Ens en varem assabentar la nit següent quan tots tres rascàvem de coïssor, sobretot en Josep (es veu que la seva sang deu ésser com una mena de gran reserva per a aquestes fastigoses bestioles i es van acarnissar amb ell).
MeidiaAussau.jpg
El Meidia vist tot pujant al coll de Peyreguet
MeidiaAussau.jpg (52.97 KiB) Visualitzat 1128 cops
[/url]El dimecres el despertador sona a les 6 i una hora més tard ja enfilem cap al coll. En poc més d’una hora estem encordats i grimpant per l’aresta de Peyreguet. El dia és esplèndid: ni una boira i un suau ventijol aporta excel·lent visibilitat. La pedra és seca i a penes queda neu per aquest cantó. Fites, no massa sovintejades però estratègicament col·locades, orienten adequadament. Progressem a l’ensamble amb en Josep obrint, seguit de la Natàlia i jo tancant la comitiva. Assolim el Petit des de on gaudim d’una perspectiva formidable. El gran no ho sembla tant des de la nostra posició, però la seva paret de migdia impressiona, sort que es pot esquivar.

Desgrimpem fins que unes bagues indiquen l’inici del ràpel. En Josep ens despenja simultàniament, però ens costa acostumar-nos a això de baixar dos penjats alhora de la mateixa corda. Al final de l’escapada n’acabarem aprenent... Ell repela per un sol cap, i recupera la corda tibant de l’altre en acabar. És aquest sistema que ja ens ha dit als del curset d’alpinisme que no ens ensenyarà pas. Tota la maniobra és molt ràpida però certament fa una mica de basarda.

Una congesta amb una corda fixa ens separa de l’enforcadura. Mentre baixem veiem com una altra cordada de dos com està negociant amb el pas clau on haurem de veure’ns-les ben aviat: una gran llosa inclinada i llisa amb algunes fissures, justes però suficients. I un friend aquí, un fisurer allà que en Josep va repartint pel flanqueig i que aporten una tranquil•litat impagable. La veritat és que em va fer més basarda algun altre pas més endavant que no aquest.

Continuem així, sempre a l’ensamble amb assegurances intermèdies, guiant-nos per les fites fins assolir la cresta on, ja per terreny més amable, abastem el cim.

Fem un mos i algunes fotos. Tot i que anem tard sobre l’horari previst i comencem a resignar-nos a passar una segona nit al refugi, no resistim la temptació de comentar amb un parell de muntanyencs amb els que coincidim i que semblen conèixer força la zona, quin és quin dels cims que predominen a l’horitzó. Per ponent albirem fins la Bisaurín, Sierra d’Alano, Petrechema, Mesa de los Tres Reyes, Auñamendi,... Per sol ixent fins al Vinhamala, a migdia...la llista seria llarguíssima, però a en Josep l’atreu especialment l’Aspe.

Com que el Meidia és una muntanya aïllada que es divisa des de molts punts, és normal que al seu cimal albirem tant i tant lluny.

Iniciem el descens per les llargues pales de neu que trobem en bones condicions. Expressament no hem carregat el piolet ni tampoc ens calen els grampons que han viatjat tota la travessa dins la motxilla. Poc més avall de la creu tornem a rapelar. Desviant-nos una mica a l’esquerra per una canalona herbada ens estalviem el darrer ràpel. Entre una cosa i l’altra abastem al coll Souzon més de pressa del que pensàvem i hi descansem una estona.

Retornem al refugi a les 7 de la tarda, dotze hores desprès de sortir-ne, amb 1050 metres de desnivell acumulat a l’esquena. Entaforem tots els trastos a la motxilla i baixem fins a l’aparcament en poc més d’una hora. El cel segueix seré i, més contents que un gínjol, sobre les nou del vespre ja som a la fonda d’Escarrilla donant-nos una bona dutxa i afamats per sopar.

Mireu-vos, si us plau, el reportatge d'en Josep Escruela

L’endemà dijous ens llevem tard. Ens trobem a esmorzar sobre les vuit. Els meus companys no han passat gaire bona nit, l’un per problemes digestius i l’altre per les picades de les puces “pombianes”. El dia és grisot, preludi del canvi anunciat. Malgrat tot pugem al Formigal disposats a provar-ho.

En Josep te la idea de fer una circular, però no disposem de massa informació sobre com enfilar-nos per la cara sud, solament un track força imprecís. Sense camí definit busquem un llom sobre el qual s’hi veu una canal molt evident. A l’entrada ens encordem.

Per un terreny herbós i descompost que no dóna gens de seguretat anem guanyant alçària. El track indica un gir a l’esquerra i nosaltres li fem cas. Viem alguns pitons d’abandonament que ens donen molt mal rotllo. La cosa s’embolica i en Josep grimpa per una llosa vertical. Li comento a la Natàlia que tant de bo que el camí no sigui per aquí: no m’hi veig fent aquell pas si no és penjat de la corda com una llonganissa. Patim per veure com baixarà en Josep desprès de comprovar que, efectivament, aquell no és pas el camí. Però el mestre te recursos!

Seguim per la canalota fins abastar un collet des de on baixem a un feixanc on arriba el camí habitual des de la cara nord. Senyals de pintura vermella ens menen per una canal on anem progressant ja per terreny més estable fins al cim.

El cel segueix mig encapotat i si aguanta ens haurà estalviat una bona calorada. La perspectiva des del cim és magnífica. Separada com està dels cordals que l’envolten, tant la Peña Foratata com el Meidia, son una talaia privilegiada per albirar tota la zona: Vethleitós (Balaitus) Pallás, Frondella, Arriel, Infiernos, Garmo Negro... Sierra de Tendeñera, Peña Telera i Sierra de Partacua, Anayet,...

Per baixar ho fem crestejant vers el nord. Al punt apropiat unes bagues ens indiquen el ràpel que farem en dos trams. El primer fins a un pi isolat enmig del rocam i el segon ja ens deixa sobre l’enforcadura entre el cim oriental i l’occidental (més baix). Llavors emprenem al camí habitual, seguint per sota la cresta pel cantó llevantí fins a una collada amb la Peña de la Fita des de on baixem pel barranc d’Artigaluenga.
P5260102.JPG
Peña Foratata des del barranc d'Artigaluenga
P5260102.JPG (60.19 KiB) Visualitzat 1129 cops
[/url]Surt el sol. Una catifa d’herba s’estén a banda i banda del camí clapejada de flors de tota mena, mentre transitem sota les muralles ponentines de Peña Foratata. Un decorat idíl·lic, colofó perfecte d’aquestes jornades. Hem trigat 7 hores per fer tot el recorregut amb un desnivell acumulat de 790 m. Fotos.
Al cotxe, de retorn a casa el pronòstic es compleix i els ruixats, els llamps i els trons fan acte de presència.[/size]

Respon