2a marató d’escalada: actitud màxima!

Explica’ns que has fet aquest cap de setmana o com t’han anat les últimes vacances. No oblidis incloure les teves fotos a la Galeria de fotos. ;)

Moderador: Secretaria

Respon
Josep Escruela
Entrades: 213
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

2a marató d’escalada: actitud màxima!

Entrada Autor: Josep Escruela » dc. març 26, 2008 19:54

Amb els ulls una mica enganxats però amb molta il•lusió els maratonians Jose B. Moira, Gerard i jo sortim puntuals de Fabra rumb al les parets abonades al sol.

Guiats pels pronòstics meteorològics, el que primer havia de ser una incursió a la vall d’Argentière per a fer alpinisme i després va passar a ser una proposta de sortida a escalar a Montrebei, es va acabar de transformar en la 2a marató d’escalada, aquest cop en terres del llevant peninsular.

Complint els horaris, varem arribar als peus del Penyagolosa, una de les muntanyes emblemàtiques i més altes del País Valencià. En acabar la curta aproximació i situar-nos al peu de paret varen començar tots els dubtes....

- que tiesu que es veu això!
- I diuen que al llevant el grau és mes fort del que diuen les ressenyes...

El nostre objectiu era la via Viciano-Guallart de 180 metres de recorregut que ens portaría directes al cim. Les dificultats màximes: 6a+ (o V+ obligat).

El primer llarg era bastant difícil, no tant pels passos en sí sino per la mala qualitat de la roca, de fet era una mica per fer-se cacones en els pantalons (literalment, perquè, en acabar el primer llarg algú es va excusar momentàniament per procedir elegantment i així encarar els següents llargs amb menys pes)

Després d’una petita travessa ens situem sota del gran diedre que, quasi sense interrupcions, ens portarà al cim. La roca millora clarament i a més els reequipadors han estat generosos amb la proliferació de parabolts en els passos claus (sobren una mica). De fet hi han posat un parabolt “trampa” a una placa, la del 6a+ per forçar el pas recte, quan la via demana clarament un petit flanqueig dreta esquerra que cada un de nosaltres va executar amb maestría, evidenciant una destresa magnífica en el driblin o de com escaquejar-se del que no toca. O sigui que nosaltres van fer la via original, que es situa en una cota màxima de 6a.

El cim, per nosaltres solets, fotos i descens cap a la folgoneta gaudint de les llums de la tarda sobre les terres del Maestrat castellonenc.

El matí del segon dia comença com l’anterior: carretera i ressenyes. Ens espera el magnífic Penyó d’Ifach. En arribar, de nou on time, els plans inicials es veuen ràpidament alterats, estan fent neteja de la cara sud i només es pot escalar la nord...hummm, estudiades les possibilitats la cordada Jose i Gerard van a la clàssica “Pany”: 250 metres (IV+) i Moira i jo anem a la “Piel de Talco”: 250 metres (6a)

Ens anem veient de tant en tant; la cursa la guanya la primera cordada i ens retrobem al cim per gaudir junts de les esplèndides vistes del capvespre (abstraient-nos de la barbàrie urbanística)

El tercer dia anem forts, volem assolir la paret del Ponoig per una via de 515 metres de recorregut: “las hadas”. Havíem d’afrontar llargs de 6b+/A1 tot i que l’obligat era 6a/A1 i només fer els primers 5 metres de la via ja ens varem adonar que, efectivament, ens havíem d’encomanar a la nostra fada madrina perquè ens acompanyés en aquella aventura per aquella immensa paret.

Només per a completar els primers llargs ja triguem el doble del previst per lo que s’anunciava un final d’escalada al més pur estil cordadenc: frontalet al casc i cap amunt!. Les esbufegades anaven acompanyant-nos rítmicament mentre superàvem una a una les dificultats...i quines dificultats!

Encara no havíem superat la meitat de la paret, que ja teníem les mans sanguinolentes de encastar-les a les fissures, els músculs rescalfats a tope i l’ànim cada cop més precari, en veure que s’escolaven les hores i no avançaven prou ràpid.

En arribar al peu del primer llarg clau, el 6è (6a+) no donava ni un duro pel nostre èxit, lo que es veia era molt difícil i ja en el llarg anterior havíem tingut moltes dificultats per superar-lo. Li fotem i surt, molt maco, super-espectacular: bavaresa de primer plat, de segon flanqueig de sostre (A1) i de postres sortida de placa de 6a... i arribem a la R de primer “forat”.

Ara, veient que hem superat el primer dels obstacles més seriosos torno a l’optimisme... triomfarem! De nit, però farem cim!. Fem el següent llarg i a la R 7, mentre espero que arribi el Jose, observo com els nubarrons es posen cada cop més seriosos i fa fred... m’ensumo una granissada i just quan comento al company que potser seria millor abandonar ara, abans de superar el següent desplom, em cauen les primeres gotetes d’aigua.

El primer ràpel ho acompanyen simpàtiques i inofensives volves de neu, estem de sort, de moment. Gerard en un cop de valentia ben pròpia d’ell ja s’ha llençat a provar si desde la R del forat arribem en un rapel de 50 a la vira d’escapament... i contra el meu pronòstic, arriba pels pels.

En un tres i no res estem tots quatre a peu de paret, molt contents de la feina feta i d’haver decidit amb seny el que calia quan calia. No ens sentim derrotats, ha hagut actitud! Però el temps no ens ha acompanyat.

Però com diria en Jordi “si es que todo son ventajas!”, ja que fruit que podem descansar be ens plantegem el repte del quart i darrer dia i que no serà “moco de pavo”: tornarem al Ponoig per intentar de nou vèncer la paret.

Amb puntualitat cordadenca estem a peu de la via “Catalunya”. Aquesta ruta només te 400 metres de recorregut i unes dificultats de 6a+/A1 (obligat 5+/A1). Ja a hores d’ara estem una mica barallats amb les dades de la guia que portem “las 100 mejores escaladas de Levante” però avui ens divorciarem del tot del autor, agraint no trobar-lo quan acabem la escalada.

D’entrada ens diu que hi ha la inscripció a peu de via. Jo la imagino de unes ombres rasgades a la paret i els altres quan les veuen diuen que sí, que tinc molta imaginació. Però be, ens fiquem llegint les debilitats de la tapia i l’encertem de nou.

L’itinerari va guanyant en interès a mida que ens allunyem del terra. El quart llarg, una placa de 5+, ens porta al peu del primer llarg clau: una diagonal de 6a+ ó 5+/A0 que ens situa a una penjada reunió.

Fa molta impressió estar allà dalt penjats com xoriços, les cordes volen al buit a sota dels nostres peus. El següent llarg és el segon de màxima dificultat, però en realitat és més espectacular que difícil ja que el superem en artificial i deixem les proves dels passos en lliure per un altre dia.

4 llargs macos de transició cercant els passos més lògics ens situen a peu del darrer llarg difícil: un diedre de 6a+ que ens porta al final de via. Li fotem sense contemplacions i per primera vegada “decotem” un llarg i li donem un 6a com a màxim.

I aquí be la traca final...per on se surt d’aquí? Segons la ressenya hem de caminar 100 metres i trobar un collet i un arbre i des d’allà rapelar. Caminar sí que caminem cercant la sortida, però... ni de fallo! Tenim que desgrimpar per la via i retrobar una R amagada.

Un cop allà seguim la recerca i res de res. Enrabiat m’espero a que pugi la 2a cordada per recuperar algo de material i li foto al mur de 30 metres que tinc per davant. Amb bambes i a lo loco em situo per fi a dalt de la muralla on, ara sí, es veu que podem sortir caminant.

Apurant les darreres forces iniciem la recerca del famós collet i l’arbre; tenim sort i ho trobem a la primera. Amb les darreres llums del dia arribem a la furgona cansats però contents...hem triomfat! Ara sí i superant les dificultats plus d’una mala guia.

El que queda ja ens ho sabem: hores i hores d’autopista i ja de molt avançada la matinada... el llitet!

Ja ho sabeu amics, al llevant hi ha roca per a afartar-se i és una bona alternativa per quan el temps no acompanya a altres latituds!

Expedicionaris maratonians: Jose B, Moira, Gerard i Josep

(la primera marató d’escalada va ser l’agost passat, als Pirineus; en Jordi Porta va fer una crònica que també podeu llegir a aquest apartat de cròniques)

Gerard Donis
Entrades: 70
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

marato

Entrada Autor: Gerard Donis » dj. març 27, 2008 22:44

Jo volia dir que hem van enganyar, que jo pensava q una marato eren 42km corrent, pero resulta que no, q consisteix en escalar!!!!

A part d'aquest petit detall, remarcar q a part dels viotes increibles q vam fer i no fer, el més bonic ha estat compartir aquests dies tan plens de vida i emocions amb els amics i, que després de moments tensos (al peñon d'Ifach vaN acabar la via plovent, al Ponoig no trobàvem els ràpels i es feia de nit, l'altre cop el ràpel va arribar mooolt justet...) tots tenim ganes de riure, millorar i DE REPETIR.

Així que viguileu, que el Jose ja te escruelitis múltiple! S'està fent cordes de 40m!! :lol:


Salut!

Avatar de l’usuari
Anna M
Entrades: 22
Membre des de: dt. oct. 25, 2005 13:24

Entrada Autor: Anna M » ds. març 29, 2008 22:11

Vaja vaja, així que en comptes de neu, vau acabar escalant!!!!

Sou tots uns aventurers!!!

Per cert volem fotos!!!!!

Anna i JL

Avatar de l’usuari
Lluis Rivera
Entrades: 50
Membre des de: dt. nov. 22, 2005 18:30

Entrada Autor: Lluis Rivera » dl. març 31, 2008 15:59

Quins megacracks!!!! Felicitats, em moro de enveja!!!!!

Respon