17# NOVEMBRE2005

Trans –Tadji, un periple en bicicleta pel cor d'Àsia

Van ser 28 intensos dies dels quals dalt de la bici hi vaig passat tantsols disset, els suficients per realitzar 1328 km damunt del meu cavall a rodes per anar de Samarcanda (Uzbekistan) a Osh (Kirguizistan). L'Enric, el company de viatge, en va fer uns quants més, 1673km en 21 dies i és que, en contra de la meva voluntat, em vaig veure forçat a quedar-me aturat durant 4 dies com a conseqüència d'una febrada acompanyada de les diarrees de rigor.

Vam iniciar el viatge a Toshkent (Uzbekistan), on arribàrem el 3 de Juliol de matinada. A l'aeroport ens esperava en Gairat, un guia local, vell conegut del viatge que vaig realitzar per Uzbekistan l'estiu del 2001. Vam posar les bicis dalt de la baca del cotxe, les bosses de les alforges al portaequipatges i ens anàrem ràpid cap a la GuestHouse de'n Gunara per descansar una mica. Eren les quatre tocades del matí, ja clarejava, i la ciutat es posava en solfa, i des de dins del cotxe vèiem despertar la ciutat amb l'anar i venir de gent que matinava.

Enric dalt el Koy-Tezel Pass (4271 m)	Enric baixant del Kyzil-Art Pass (4336 m) ja dins Kirguizistan	Cabana d'una familia kirguisa amb el Pic Lenin (7134m) al fons

Ens alçàrem després d'haver reposat unes hores, a les deu del matí, amb una calor sofocant, que per si ens falla la memòria, és la millor manera de recordar-nos que ens trobem a un oasi de l'Àsia Central. Esmorzem i li comentem al Gairat que abans de fer cap a Samarcanda volem passejar-nos pel basar Chorsu . Toshkent és una ciutat de 2.1 milions d'habitants i aquests quan van a comprar no ho fan ni a un Carrefour ni a un Dia , van als basars , i el basar Chorsu és un dels principals de la ciutat.

Al basar si troba de tot, menjar i roba, però també medicines, peces de recanvi pel cotxe, objectes per la llar ... I tot a un preu negociable que s'haurà d'acordar entre el comprador i venedor després de la negocació de rigor. Com a turista, el basar és un plaer pels sentits: Les olors i els colors de les espècies, la visió de les gents (uzbeks, però també eslaus, coreans, kirguisos....), els sons de les llengües que ens són desconegudes... Ens hi passaríem hores, però hem de dirigir-nos cap a Samarcanda.

Si a Toshkent ens esperava en Gairat, a Samarcanda ens esperava la mateixa família que ja em va acollir el 2001. Igual que aleshores la rebuda va ser càlida i sincera. Al jardí de casa hi trobo a faltar la parra que quatre anys enrera m'havia protegit del sol. També trobo a faltar la Niguina, la filla gran de la família. Ens visita el vespre següent i aprofitem per fer petar la xerrada. Ens comenta que la van casar fa un any. Les dues famílies dels nuvis van arribar a un acord per casar els fills. Ella, en un principi s'hi va negar. Però ens explica, que al veure que el noi era treballador i no bebia, va canviar de parer. Al cap d'un mes d'haver-se conegut es cassaven i em confessa que és feliç, me la crec.

Ja que som a Samarcanda aprofitem per visitar-la. Val a dir que tot i el espectacular conjunt de tres medrasses que representa el Registran i el nombre de mesquites i mausoleus que hi ha a la ciutat (tots i totes amb les seves cúpules i mosaics amb els jocs de colors: blaus, grocs i turqueses ...) Samarcanda està sobrevalorada. No seré jo qui negui l'espectacularitat d'alguns dels seus edificis, però tant l'Enric que va visitar Isfaghan a l'Iran o jo mateix que vaig visitar Bokhara a Uzbekistan vam arribar a la conclusió que aquestes altres ciutats sense tenir l'aureola mítica de Samarcanda són arquitectònicament més espectaculars. Va ser a Samarcanda on ens vam pujar a la bici, l'elecció no era trivial, tot i ser dins d'Uzbekistan és una ciutat majoritàriament tadjica etnicament parlant. Per endavant, dies plens d'anècdotes i aventures.

Els primers dies ens serviren per descobrir l'hospitalitat tadjica. Allà on anavem ens obrien les portes de bat a bat.

	Xavi amb la família de la "homeStay" de Murghab (3600m)

La primera sorpresa ens l'enduem a Penjikent, on hi arribem el primer dia a l'hora de dinar. Sense trobar un lloc on menjar un noi eslau ens acompanya a una Chaikhona (restaurant o casa de te) amb l'únic objectiu de practicar el seu paupèrrim anglès. Sense moure'ns de Penjikent, un crio ens acompanya en bici fins les runes de l'antiga ciutat sogdiana (civilització del sV –X), on hi resten, per qui no hi entén, quatre murs i parets d'antigues construccions fetes de tova que el pas del temps ha anat erosionant. Volem agrair al nano que ens ha acompanyat regalant-li un maroshni (Gelat) a la tornada a la ciutat però ens el rebutja. Acabem el dia dormint a Gusar un poblet uns 20km passats Penjikent, hi arribem que fosqueja i després de preguntar on es pot dormir ens trobem menjant i bevent a la casa del director de la vinícola local, esforçat en la missió de fer-nos tastar els diversos vins i conyacs que produeixen.

Des del primer dia el darrer, les mostres d'hospitalitat seran infinítes, potser la més sobtada la feta el tercer dia a peu de carretera en una Chaikhona .

Conversant amb un dels cambrers, ens comenta que és de Dushanbé cap a on ens dirigim tot i que aleshores encara ens restaven més de 120km per arribar-hi. Ens invita a estar-nos al pis dels seus pares. Ens dóna l'adreça i ens comenta que quan arribem a la capital la seva família ja estarà avisada. Un cop a Duhanbé va resultar que la família no en sabia res de la nostra arribada, tanmateix després d'uns moments de dubtes acorden que ens hi podem quedar i passem la resta del dia i següent reposant (jo enfebrat) i compartint conversa amb tots el veïnat.

L'hospitalitat tadjica no té limits, si ja és sorprenent que t'invitin a estar-te a un pis de la capital, més copsa veure com es desviu la gent quan te poc per oferir. Si bé la capital i les regions baixes del país estan ben assortides d'aliments i la gastronomia és rica i variada, a mesura que un es desplaça cap a l'est i s'endinsa dins la regió muntanyosa dels Pamirs la cosa varia. A dalt les muntanyes hi creix poca cosa, fins i tot la farina és importada per ONGs perquè la gent es pugui fer el pa. Són territoris on els pobles estan situats ben per damunt dels 3000m i les muntanyes més baixes superen facilment els 5000m. Allà no hi creixen ni patates. Tanmateix, això no va ser cap impediment per aquelles gent per aturar-nos i invitar-nos amb tot el que tenien. Foren més d'una i dues nit les que dormirem en cases de Pamiris o cabanes de kirguisos nòmades compartint amb ells sopars i esmorzars: Te, pa, mantega i iogurt no ens en va faltar cap dia. Però va haver dies que tantsols vam menjar te, pa, mantega i iogurt.

Els Pamirs és una regió de contrastos. A mesura que ens hi endinsem, des de l'Oest fins al Nord-Est els paissatges i les gents van canviant. En els Pamirs més occidentals, passem per cotes no massa altes, entre 1500 i 2000m, i creuem nombrosos rius de muntanya que van a morir al riu Panj, més conegut per Oxus, que provinent del corredor de Wakhan delimita la frontera tadjico-afgana durant més de 300km. La gent que viu en aquestes contrades són Pamiris , un subgrup dins dels tadjiks amb diferències culturals força marcades: Tenen un dialecte propi, són chiites ismaelites quan la resta del país és sunnita i alguns d'ells amb ulls blaus es proclamen descendents de les tropes d'Alexandre el Gran. Aquesta regió dels pamirs està força poblada i encara no pateix els rigors de les alçaries dels Pamirs i està proveïda d'una bona varietat d'aliments i es pot menjar des de Shashlik (broxetes de carn), fins a Plov (una espècie de paella amb pastanaga i carn de xai).

A mesura que un s'endinsa cap a l'est, els paissatges, tant naturals com humans, canvien. Deixada enrera la capital, Khorog, es guanya alçada paulatinament per situar-se de ple a la pleta del Pamir a unes alçades que oscilen entre el 3500 i els 3800m metres d'alçada amb ports de muntanya que arriben a sobrepassar els 4500m. És un territori de grans espais, dessert d'alçada on l'única aigua que es troba són petits rierols que provenen de les neus perpètues de pics a més de 6000m, podent-se recórrer 30 o 40km de carretera sense veure un sol riu o torrent. El paissatge és dur. Natura majestuosa en estat pur en forma de llacs salins d'aigües turqueses al peu de muntanyes argiloses que contrasten els seus colors terrosos amb les aigües lacustres i les neus de glaceres dels cims més elevats. El paissatge humà també canvia, cada cop els poblets estan més espaiats, i comencen a aparèixer les primeres yurtes , les cabanes nòmades kirguises, i paulatinament el pamiris són substituits pels kirguisos, siguin sedentaris o nòmades i es comencen a veure ramats d'ovelles i Yaks.

Els Pamirs però encara ens depararan una darrera sorpresa, just al creuar la frontera Tadjiko-kirguisa el paissatge torna a canviar. La frontera es troba al port de Kizil Art a 4336m a dalt de la serralada Trans-Alai . Él canvi de país s'acompanya del canvi de vessant, ara ens trobem a la cara nord. La verdor s'apodera de les muntanyes i allà on les pendents no són massa pronunciades els prats apareixen arreu. Ens trobem de ple amb Kirguistan, amb Jailoos (campaments nòmades) a banda i banda de carretera i gent que surt disparada a cavall per venir-nos a saludar. La última nit en ruta dormirem dins una Yurta , uns dels nostres desitjos confesats abans de començar el viatge, des d'allà, el darrer dia només calgué baixar durant 60km fins Osh.

A Osh hi repossarem i recarregarem forces a base de Plov, Shashlik i Langhar (Espaguettis frescos fets per Uigurs de la regió del Turquestan oriental a Xina) i ens vam donar una merescuda dutxa després de sis dies creuant els Pamirs.

a tornada fins a Toshkent la varem fer en cotxe. Pel camí, Andijan, que el mes de maig es va fer famosa pels disturbis acallats a foc per part de les autoritats uzbeques on segons les fonts van morir més de 300 persones. Des de la finestreta del cotxe, veiem encara alguns edificis mig derruits i cremats. Són les darreres visions del viatge.

Xavi Tarafa
xavi@trans-tadji.info