17# NOVEMBRE2005

"NO ES PAS OR TOT EL QUE LLUU" del llibre "Cròniques de l'altra veritat"

Els llacs d'alta muntanya estan situats en indrets remots, molt allunyats dels focus de contaminació habituals de la societat industrial. La seva visió ofereix la imatge d'un ecosistema no afectat per l'activitat humana, llevat de les deixalles que excursionistes incívics puguin haver abandonat a les seves ribes. Són llacs que s'alimenten de l'aigua de pluja i de la neu i tenen un gran valor ecològic i ambiental. En ser uns hàbitat aïllats, solen contenir varietats d'espècies vegetals i comunitats d'animals que no es troben en altres llocs. Molts d'ells són el punt més alt de captació de les aigües que, a través de torrents, rierols i els grans rius, acaben proveint d'aigua pobles i ciutats.

La imatge idíl.lica d'un llac d'aïgues transparents i prístines dista molt de reflectir la realitat que sovint oculten aquelles aigües, que poden contenir altes concentracions d'alguns compostos organoclorats que són contaminants molt difícils d'eliminar. Des de fa dècades s'ha anat analitzant la presència de compostos organoclorats en les aigües i sediments de grans llacs propers a zones més o menys densament poblades, en els quals és evident que l'activitat humana pot afectar les característiques del medi aquàtic. Així, es coneix molt bé la situació a la zona dels Grans Llacs d'Estats Units i Canadà i la del llac Baikal, a Rússia.

També s'havien fet alguns estudis de llacs d'alta muntanya als Estats units i a l'India. No se sabia, però, què passava en els llacs d'alta muntanya a Europa fins que el 2001 es van publicar els resultats d'un estudi dut a terme pel grup de recerca que dirigeix Joan Grimalt, de l'Institut d'Investigacions Químiques i Ambientals de Barcelona del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).

Aquests investigadors van mesurar en 19 llacs d'alta muntanya europeus, les concentracions d'alguns compostos organoclorats en peixos, principalment plaguicides, com ara el DDT i els hexaclorociclohexans, o compostos presents en residus industrials, com ara els policlorobifenils (PCB) i l'hexaclorobenzè (HCB). Les concentracions d'aquests compostos mostraren una dependència amb la temperatura, de manera que els llacs a temperatura més freda (els més alts) eren els més contaminats. Aquest resultat era sorprenent i anava contra qualsevol criteri intuïtiu, perquè els llacs més alts són els més allunyats de les fonts de contaminació.

Posteriorment, el 2002 aquests investigadors varen publicar resultats corresponents a la deposició atmosfèrica d'aquests compostos en el llac Redó (Pirineu), en un llac alpí (Gossenkölle, a Àustria) i en un llac d'Escandinàvia (Øvre Neådalsvatn). Tot i que els llacs d'alta muntanya són els ambients continentals menys afectats per l'activitat humana, són masses d'aigua que es troben en zones gairebé desproveïdes de vegetació i els contaminants transportats per l'aire s'hi depositen molt fàcilment. Així, no és estrany que, a l'estany Redó, la concentració d'hexaclorociclohexans sigui propera a la màxima concentració que s'hagi mesurat mai en un ambient lacustre. I en aquest mateix llac i en el llac austriac, la concentració de DDT és semblant a la que es detecta en els Grans Llacs nord-americans.

En qualsevol cas, la retenció de contaminants en aquests llacs ve determinada per la temperatura. Se sol donar més importància a la contaminació que es manifesta visualment. Les ribes dels llacs, els boscos i qualsevol indret on es vagi a fer excursionisme o practicar un esport en contacte amb la natura haurien d'estar nets de deixalles.

Tanmateix, la natura es ressent molt més de la contaminació invisible: la que li arriba en forma de compostos en suspensió o dissolts en l'aigua, de gasos atmosfèrics o de radiacions. I hem de ser conscients que la contaminació no és un fenomen de conseqüències que afecten només el país on es produeix. De poc serveix que els Estats Units i altres països occidentals hagin deixat d'emprar els plaguicides més recalcitrants, si segueixen produint-los i exportant-los a països menys restrictius pel que fa al seu ús. Els ambients naturals, en general, no tenen barreres que els aïllin uns dels altres. L'aigua, i encara més l'atmosfera, són un medi de transport molt efectiu que fan que, a llarg termini, la contaminació sigui un fenomen mundial.

Mercè Piqueras
Biòloga i divulgadora científica
Col·labora amb el grup d'Ecologia Microbiana
del Departament de Microbiologia de la
Universitat de Barcelona